Dissabte passat de nit, baixava trescant del teatre La Gleva fins a Ciutat Vella quan, al bell mig de la plaça del Pi, em sorprengué la presència d'uns nanos encaputxats i amb la cara mig tapada (la majoria d'ells, conciutadans de pell bruna que xerraven alguna cosa semblant a l'espanyol, jolius com si tornessin de PortAventura) i també el fet que, pel carrer dels Banys Nous (d'ús exclusiu per a vianants i prohibit a les bicis, tot i que hi acaben passant quan els surt dels collons), hi circulés cagant llets un sorollós grup de motoristes. També hi voltaven algunes joves estrangeres, moltes de les quals em van preguntar si podien accedir a l'uptown de Barcelona sense patir cap mal. "No problem, sugar", vaig dir-los; perquè, tot i haver vist imatges dels primers incidents de la tarda a la plaça de Catalunya, vaig passar algunes hores feliçment desconnectat i no tenia la menor notícia sobre la barbacoa col·lectiva en la qual s'havia transformat el capicasal.
Servidor pot ser un ciutadà frívol i endiumenjat en termes d'informació, entre molts altres motius, perquè no és ni alcalde de Barcelona ni consellera d'Interior i Seguretat Pública. D'ésser el cas, com han admès en sordina aquestes dues excel·lentíssimes i honorables autoritats (respectivament), potser m'hauria d'haver pres un pèl més seriosament l'amenaça d'unes manifestacions ordides a les xarxes les quals, com vàrem saber després, van campar lliurement al fucking centre de la ciutat vandalitzant botigues i cremant vehicles durant més de cinc hores amb una discreta oposició. En efecte, les dades de la disbauxa barcelonina no s'acosten a les parisenques (amb 1.500 establiments destrossats, 1.000 policies ferits i un total de 1.800 arrestats), però qui sap si no calia ser el germà bessó de Sherlock Holmes per veure que els disturbis de dissabte passat podien haver-se albirat amb una mica més de gràcia... o fins i tot evitat.
La primera obligació d'un responsable polític és protegir els seus ciutadans i les seves propietats i, per aquesta idea tan bàsica, diria que no resulta gaire bona notícia que ni l'alcalde Collboni ni la consellera Parlón poguessin evitar que el centre de Barcelona passés una tarda en estat d'excepció, amb comerços alegrement saquejats d'inicis de la tarda al foscant, com així hauran vist la majoria dels lectors. Deia el nostre alcalde aquella mateixa nit i amb to impostadament greu, que l'Ajuntament es personarà com a acusació particular dels detinguts per exigir-los una reparació econòmica dels danys causats, i servidor que se n'alegra; però jo dels comerciants de Barcelona el que faria és denunciar una administració que va permetre a una riuada de postadolescents robar telèfons mòbils i d'altres andròmines mentre la policia s'ho mirava amb certa resignació. Ras i curt: aital nivell d'inseguretat no és permissible al centre de Barcelona.
Si dos-cents adolescents poden inutilitzar el centre d'una ciutat i això no causa revolta ni escàndol entre els regidors que diuen representar-nos... jo ja no sé què ha de passar perquè algú abanderi el discurs d'ordre a la ciutat
Però tot això deu ser cosa meva, perquè mentre sentia parlar l'alcalde i la consellera (responent a les preguntes ben afables d'uns periodistes que depenen tant del poder que han perdut la pràctica interrogatòria), m'admirava el silenci de la resta de partits polítics i, concretament, la quietud sepulcral de la majoria d'alcaldables barcelonins respecte al cremat que teníem a la via pública. Que ja us va bé que mani en Collboni, criatures? On éreu, mentre l'alcalde ens fotia el pèl i els mateixos cossos policials admetien (no sé si per fer-li el llit a Parlon, de forma infructuosa) que els havien agafat amb el peu canviat? De debò que no puc entendre tanta parsimònia, car si dos-cents adolescents poden inutilitzar el centre d'una ciutat i això no causa revolta ni escàndol entre els regidors que diuen representar-nos... jo ja no sé què ha de passar perquè algú abanderi el discurs d'ordre a la ciutat. I després ploraran quan ho faci l'extrema dreta...
Barcelona encara no és París però, goso insistir, no cal ser cap geni per veure què poden arribar a pensar algun dia aquests habitants de la ciutat a qui s'expulsa cada dia de la capital del seu país i els quals (mercès a una política que prima la mà d'obra barata, utilitzant els immigrants com a carn d'explotació) s'han empobrit fins a viure prou contents formant part del sector alt de la classe baixa i compartint pis fins als quaranta anys... mentre veuen cremar els seus carrers. No cal una intel·ligència supina, en definitiva, per entendre que si els (suposats) polítics d'ordre no ens garanteixen tornar a casa tranquils... als partits tradicionals els poden quedar ben pocs anys de vida. A mi ja em va bé que hi hagi un cert sacseig, perquè fa temps que maldo per cares noves i ni tota la precarietat del món em convertirà en un racista excloent. Puc ser despreocupat, però no ruc; i quan es juga amb foc, permetent barricades, diuen que t'acabes cremant.
Opositors al PSC a la capital, tingueu la bondat de fotre-us a pencar. Perquè aquest nivell d'incompetència i de manca de seguretat és indefensable... a no ser que ningú piuli i a tot Déu li vagi bé.