Feijóo és un cadàver polític. No ja si prospera la investidura de Pedro Sánchez, sinó perquè l'aparell que governa el partit l'ha convertit en un ninot. No pinta res des de la trompada del 23-J. Però és que ja abans havia capitulat.

Feijóo no és Ayuso. Ni Aznar. No ho és. No se sent còmode a la dreta extrema. I ha fet tímids intents des del primer dia per dibuixar una Espanya més plural. Tot en va per la seva renúncia a defensar el seu lideratge i conviccions. L'han fet rectificar cada cop que s’hi ha aventurat. Feijóo ha abaixat el cap. No s’ha atrevit a fer-se valer i fer la seva. L'han empès a una política de blocs que el condemnava a arrasar o a sumar amb Vox. I s'ho ha empassat fins a ennuegar-se.

I és clar que —ni que sigui per poc— no ha passat ni una cosa ni l'altra. I havent excomunicat tota la perifèria, declarant Podemos una esquerra totalitària i Pedro Sánchez l’enemic a batre, han deixat Feijóo en un carreró sense sortida. L’han mort amb la seva aquiescència, vergonyosament.

Ayuso —o si més no el que ella representa— és qui mana al PP. Ja ho va demostrar cruspint-se Pablo Casado com si aquest fos el porquet que es refugia a la caseta de palla. D’una bufada el va abatre. No en va necessitar més.

La campanya incendiària dels darrers sis anys declarant anatema els acords entre republicans i PSOE finalitza amb aquest inconfessable epitafi de Waterloo: "el problema no era el què sinó el qui"

És l’hora d’Ayuso i d'un PP que navega en la línia de flotació de la FAES d’Aznar. Una Ayuso que, per cert, es prodiga a Catalunya tant com pot de fa temps. La Catalunya que va regalar a Pedro Sánchez la investidura amb els 19 escons del PSC i els de l’independentisme que el pot investir, amb un Puigdemont al capdavant que es mor de ganes de pactar per poc que pugui. La campanya incendiària dels darrers sis anys declarant anatema els acords entre republicans i PSOE finalitza amb aquest inconfessable epitafi de Waterloo: "el problema no era el què sinó el qui".

Però també és la Catalunya que va situar el PP com a tercera força política. La Catalunya de la resilient La Vanguardia que celebra els 142 anys amb l’hàbil Jordi Juan de director d’orquestra. Ell diu que està de pas. Però tal com va, porta camí —per mèrits propis— de superar els 13 anys de directors tan longeus com Joan Tapia i Pepe Antich, quan La Vanguardia venia els diumenges més de 200.000 exemplars. Avui La Vanguardia ven poc més de 50.000 diaris, gairebé els mateixos que El País. Però segueix sent influent. Sens dubte. A més d’estar ben feta. El diari de Godó és avui el segon diari d’Espanya, segons l’OJD. Tota una exhibició de resiliència, de saber adaptar-se als nous temps quan el paper té un futur més magre que Feijóo. 

I ho podran celebrar amb plenitud, amb la fascinant Ayuso de convidada estel·lar, la primera dona que de debò podria ser presidenta d’Espanya en un futur. La invitació a Ayuso és ben simptomàtica. I un terratrèmol que ja està provocant problemes de protocol. I no pas menors. Tant és, Godó sempre ha sabut jugar molt bé la relació amb el poder. Saben on són i a què juguen. No remenen amb vigor després de 142 anys per què sí. Les veuen a venir, de lluny. I Ayuso —tan audaç com Pedro Sánchez— també sap quina partida ha de jugar. Sobretot si, al final, les eleccions es guanyen o es perden a Catalunya.