En dos articles meus del darrer any i mig he parlat de l’atur i de la immigració de manera separada. El més recent es referia als altíssims nivells de la taxa d’atur que tenim, que aquí es consideren normals i arreu del món es considerarien escandalosos; en un altre d’anterior em referia al creixement econòmic i a la immigració que porta associada a Catalunya. En aquest vull referir-me a la paradoxa que es dona de coexistència d’alts nivells d’atur i continuació del flux d’immigrants que cobreixen molts dels llocs de treball que demana el mercat. Dades referides al conjunt d’Espanya relatives al primer trimestre d’enguany indiquen que més de tres quartes parts dels llocs de treball que es creen els ocupen treballadors estrangers. A les Balears, per exemple, són més del 30%, a Catalunya pràcticament una quarta part i al País Valencià se supera amb escreix el 20%.

Anem a veure algunes dades que m’han semblat rellevants per a il·lustrar l’evolució d’aquest binomi atur-immigració aplicat a Catalunya en els darrers anys, concretament comparant els dos que podem considerar “normals” (2019 i 2023) un cop salvada l’excepcionalitat que va representar la pandèmia.

Comencem amb les dades d’atur registrat mensual, desestacionalitzat, que acaba de publicar l’Observatori de Treball i Model Productiu, i que cobreix de gener del 2005 a agost del 2023. Els grans trets de l’atur a Catalunya i la seva evolució són que la xifra més baixa es va enregistrar a principis del 2007, amb 250.000 persones, que amb la crisi es va arribar a enfilar fins a un màxim de 646.000 (març del 2013), després baixa paulatinament fins a 370.000 (juny del 2019), amb la pandèmia puja fins a 492.000 (setembre del 2022), per tornar a baixar fins als 342.000 de l’agost d’enguany. Recordem que les taxes d’atur a Catalunya són establement el doble de les que es donen de mitjana en els països de l’OCDE. El fet que al conjunt d’Espanya els registres encara siguin pitjors no hauria de ser cap consol per ningú. Tenim un problema gros, i és crònic.

Els treballadors estrangers venen perquè troben feina. I si troben feina, havent-hi aturats com és el cas, vol dir que els locals no les poden o no les volen fer per una àmplia bateria de possibles factors explicatius de l’àmbit econòmic

Dos col·lectius significatius com són les persones més joves (menys de 25 anys) i les més grans (45 anys o més) presenten alts i baixos al llarg del període 2005-2023, per acabar en l’actualitat en nivells relativament estabilitzats: els més joves enregistrats com a aturats són al voltant de 20.000 persones, mentre que els de 45 i més anys s’enfilen fins als 200.000.

En paral·lel a la permanència d’alts nivells de l’atur, la immigració laboral legal no para de créixer. Per il·lustrar-ho amb dades recents he agafat les persones estrangeres afiliades a la Seguretat Social en el primer trimestre del 2023 (darrer disponible) i el primer trimestre de 2019, distingint els procedents d’un mercat interior com és la UE i els “no UE”. Entre aquests quatre anys, el nombre total d’afiliats estrangers ha crescut en 119.000 persones (per a situar-se en la xifra absoluta de prop de 604.000), un creixement que ve de +16.000 afiliats procedents de la UE i +103.000 de fora de la UE.

La paradoxa que es produeix de simultaneïtat d’altes xifres d’atur i treballadors estrangers que venen a cobrir llocs de treball no es pot interpretar sostenint que els estrangers prenen els llocs de treball als locals. Seria simplista i totalment equivocat. Els treballadors estrangers venen perquè troben feina. I si troben feina, havent-hi aturats com és el cas, vol dir que els locals no les poden o no les volen fer per una àmplia bateria de possibles factors explicatius de l’àmbit econòmic (per l’esforç físic que representen, per horaris, pel salari que cobrarien, perquè les prestacions de protecció social desincentiven el treball, perquè representaria una rebaixa d’estatus social, perquè no hi ha necessitat de treballar, etcètera). A aquests factors caldria afegir-hi la influència de factors d’ordre polític, com ara la facilitat d’entrada al mercat de treball o l’accés automàtic a prestacions de l’estat del benestar que tenim establertes inimaginables en els països d’origen.

En qualsevol cas, el resultat és el que és, i el mercat de treball ho reflecteix: al primer trimestre d’enguany, al comerç de Catalunya hi treballaven 93.700 estrangers (15% del sector), a l’hostaleria 90.500 (31% del sector), a les activitats administratives 70.000 (23% del total), 58.000 a la indústria manufacturera (13% del sector), 53.000 a la construcció (24% del total), 40.000 a les activitats professionals científiques i tècniques (16% del sector), 31.000 a transport i emmagatzematge (17% del total) o 30.000 a activitats sanitàries i serveis centrals (9% del total), per exemple. Això per no citar dos sectors més petits en volum econòmic però on la presència d’estrangers encara és més gran, com són els sistemes especials agrari i de la llar, on el 52% dels afiliats són estrangers.

Això és el que hi ha, i va in crescendo malgrat un atur registrat que segueix essent d’escàndol. Per fer-s’ho mirar com a societat.