A Catalunya, tot sembla indicar que economia i població van desaparellades de fa prop d’un segle. El país ha mostrat un potencial empresarial desmesurat respecte a la població disponible per treballar, per fer funcionar les fàbriques, els serveis, la construcció i, més recentment, el sector que més resistia quant a arrelament territorial, el camp. El dèficit de treballadors ha estat tan gran que l’única manera de cobrir-lo ha sigut la immigració.
Al segle XX va ser fonamentalment immigració de la resta d’Espanya, la qual va justificar una part notable del salt de població que es va produir des de després de la guerra, fins a doblar-se passant de 3 milions d’habitants a 6 milions en els anys vuitanta. En aquests vuitanta, una altra variable que intervé en els moviments demogràfics, els naixements, ja comença a fluixejar. Concretament, se'n registraven entre 55.000 i 65.000 cada any, unes xifres que queden molt lluny dels més de 100.000 naixements anuals de finals dels anys setanta.
En aquest segle, estem vivint una altra onada immigratòria, amb la mateixa base econòmica que les primeres grans onades: el sistema productiu català genera més llocs de treball que els que es poden cobrir amb la població pròpia. I, a més, en genera molts que no són atractius per a la població pròpia, sigui per l’esforç que requereixen, sigui pels baixos salaris que es paguen, sigui pel que sigui. En aquest cas, el dèficit es cobreix amb la incorporació de persones procedents d’altres països, que estadísticament es tracten com “de nacionalitat estrangera”. Del 2000 al 2021 aquesta població ha augmentat oficialment en 1,33 milions de persones, per situar-se en una xifra d’1,6 milions (una mica més d’una cinquena part del total de la població catalana, que, per cert, s’enfila clarament cap als 8 milions, si no els som ja).
El país ha mostrat un potencial empresarial desmesurat respecte a la població disponible per treballar, per fer funcionar les fàbriques, els serveis, la construcció i, més recentment, el camp
El creixement demogràfic català es produeix en una època en què els nascuts de mare amb nacionalitat espanyola mostra una clara tendència a la baixa. Es va arrencar el segle amb prop de 58.000 naixements, es va arribar a un pic de 65.000 al 2008, i després no ha parat de baixar fins a situar-se en 39.000 al 2020. En el mateix període, els nascuts de mare amb nacionalitat estrangera eren prop de 6.000 al 2000, 25.000 al 2008 (punt màxim) i 19.000 al 2020. De fet, en els darrers vuit anys, els nascuts de mare estrangera es mantenen força constants, entre els 18.000 i 19.000 anuals. De resultes de les dinàmiques indicades, els fills de mare estrangera van representar el 2020 el 33% dels naixements a Catalunya (20 anys enrere era el 9%).
Les dades de natalitat per nacionalitat de la mare presenten una plasmació territorial específica que l’Idescat recull en l'àmbit comarcal i que m’han semblat interessants de reproduir en aquest article. Ho faig en la doble vessant de valors absoluts i de valors relatius, referits a l’any 2020.
En valors absoluts, el nombre més gran de nascuts de mare estrangera es donen, com era d’esperar, en les comarques més poblades, amb el Barcelonès al capdavant (6.700 infants), seguida del Vallès Occidental (1.900) i el Baix Llobregat (1.500). Entre 700 i 800 els segueixen, per aquest ordre, el Maresme, el Gironès i el Tarragonès. A l’Alta Ribagorça, la comarca amb menys natalitat, hi van néixer 17 infants, dels quals 6 de mare estrangera.
Anem als valors relatius. A la comarca de la Segarra, els nascuts de mare estrangera (56%) superen els de mare amb nacionalitat espanyola (43%). Probablement, el poble de Guissona, de 7.200 habitants i on els estrangers superen la meitat de la població, exerceix una gran influència en el resultat comarcal. Superant el 40% de nascuts de mare amb nacionalitat estrangera hi trobem el Pallars Jussà, Pla d’Urgell, Baix Empordà, Baix Ebre i Alt Empordà. Al Barcelonès la proporció és del 38% (igual que el Montsià, la Selva i el Gironès). A dues comarques tan singulars com la Garrotxa i Osona, els percentatges van ser del 37% i el 36%, respectivament.
En el cantó oposat, els percentatges més baixos de nascuts el 2020 de mare amb nacionalitat estrangera es van donar al Pallars Sobirà (18%) i al Vallès Oriental, l’Anoia, la Conca de Barberà i l’Alt Urgell, tots ells amb un 24%.
Això és el que hi ha. Crec que les dades inviten a reflexionar, sense apriorismes i serenament, sobre factors interns de la pròpia Catalunya que 1) expliquin amb claredat on som (demogràficament, econòmicament, sociològicament, culturalment) després d’apostar per créixer i créixer, i 2) les conseqüències d’aquesta estratègia de cara al futur. Es troba a faltar algun think-tank que hi doni voltes i recomani.