A començament d’aquesta setmana s’han publicat les dades de desembre d’atur registrat i d’afiliació a la Seguretat Social, la qual cosa permet balanç de l’any. La de l’atur que s’ha publicat és, com el seu nom indica, una informació registral que recull les persones que fan el pas actiu d’inscriure’s al SOC per fer constar que no treballen i que busquen feina. Tanmateix, la informació presenta el problema que hi ha persones que no tenen feina i que voldrien treballar, però que no s’inscriuen. I també n’hi ha que s’inscriuen sense voluntat de treballar, només als efectes d’obtenció d’altres beneficis. En qualsevol cas, la font, per la seva llarga trajectòria temporal i per l’homogeneïtat de tractament, permet prendre el pols de manera força fiable de com va l’atur.

Les dades de desembre ens diuen que a Catalunya tanquem l’any amb 3.615.780 afiliats a la Seguretat Social (prop de 96.649 més que un any abans) i 346.338 aturats (22.820 menys que un any enrere). Així, amb un augment del 2,7% dels afiliats i una reducció dels aturats del 6,2% es pot dir que ha estat un bon any. I així és.

Però siguem realistes, malgrat la recuperació de l’economia postpandèmica, comencem l’any 2023 amb prop d’un aturat per cada 10 afiliats a la Seguretat Social, una proporció molt alta que va en la mateixa línia que la font d’estimació de l’atur més fiable, que és l’Enquesta de Població Activa (EPA), un exercici trimestral amb una mostra molt àmplia de població.

La ràtio del nivell d’atur que tots coneixem és la que relaciona el nombre d’aturats (en l’enquesta) amb la població activa, la que està en disposició de treballar. Segons l’EPA, el nombre de persones que es trobava en situació d’atur en el tercer trimestre de 2022 (darrera dada disponible) era de 365.200 persones, que dona una taxa d’atur del 9,3% a Catalunya. A Espanya, on quasi sempre està de 3 a 4 punts percentuals per sobre, la taxa era del 12,7%. Som molt lluny dels nivells d’atur escandalosos de la crisi anterior, quan a Catalunya el 2013 es va assolir el màxim del segle actual (24,4%); però també som lluny de la taxa mínima del segle que es va enregistrar el 2007 (6%).

Comparada amb la d’altres països europeus, la nostra taxa d’atur actual és dolenta, per no dir pèssima. La mitjana europea (un 6,1% al tercer trimestre de 2022) és menys de la meitat de l’espanyola, una proporció que es manté molt estable al llarg dels anys. Amb altres paraules, Espanya (també Grècia, i Itàlia a prop) dobla la taxa d’atur mitjana europea, i posats a comparar, és quatre vegades la taxa que enregistra Alemanya. Fent un salt en l’espai, els Estats Units i Gran Bretanya tenen actualment una taxa d’atur del 3,7% i el Japó del 2,5%.

Als mitjans es poden trobar valoracions de tots els colors sobre l’evolució de l’atur de desembre respecte a novembre, de desembre respecte a desembre de l’any anterior, etcètera, i fa que posem bona cara quan l’atur baixa una dècima i que ens posem les mans al cap quan puja una dècima. Però talment sembla com si l’arbre no deixés veure el bosc. I el bosc és que a Espanya (i també a Catalunya, per bé que en una quarta part menys) hi ha uns nivells d’atur que en bonança econòmica o en crisi són, estructuralment, del doble de la mitjana o del quàdruple dels millors països. A qualsevol país desenvolupat no mediterrani s’encendrien totes les alarmes si se situessin en els nostres nivells. Diria que amb aturs del 10%, i no diguem el 15% o el 20%, es declararia emergència nacional a nivell polític, social i sindical, caurien governs i s’engegarien pactes d’Estat i programes amplis per afrontar el problema.

Aquí es van prenent mesures que milloren parcialment el funcionament del mercat de treball, però es fa sobre una base sòlidament instal·lada en un atur estructural de dos dígits, amb la paradoxa que moltes empreses no troben gent per treballar (i d’aquí, per cert, la gran immigració extracomunitària).

El que el sentit comú catalogaria com un problema gros interpel·la tota la societat: empreses que ofereixen llocs de treball que els locals no volen fer, aturats que en realitat treballen, aturats que en realitat no volen treballar, sindicats acomodats amb les altes taxes d’atur, sistemes de protecció social desincentivadors del treball, polítics poc valents per liderar pactes, una societat poc propensa a l’esforç, etcètera.

La història ens diu que Espanya (la suma de tots els actors anteriors) no està per solucionar el que arreu es consideraria un gran problema. I que Catalunya, amb l’afegit que no té cap poder polític real sobre la matèria, ni s’ho pot plantejar. I així anar fent...