A finals de la setmana passada, teníem notícia que Barcelona Televisió acomiadava dotze professionals i tancava així l’emissió de tres excel·lents programes de l’emissora municipal: Àrtic, La cartellera i l’esplèndid La família Barris. En el món del periodisme tribal, això de prescindir d’espais senyera d’una televisió a mitja temporada (alguns d’ells amb més d’una dècada a la pantalla), sense deixar que els seus responsables puguin acomiadar-se de l’audiència, és, dissortadament, un fet bastant habitual. Però resulta encara més dolorós quan els tres espais en qüestió justificaven l’existència d’una televisió feta amb cura, d’aquella que els cursis anomenarien de proximitat, i, en el cas de l’Àrtic comandat per l’Anna Pérez Pagès, un dels pocs espais culturals que s’han fet a Catalunya en què els seus responsables tenien la decència de saber del que parlaven i d’estimar-se allò fet a casa.

En saber-se la notícia del tancament, alguns companys de la cultureta aprofitaren per recordar que l’actual director de BTV, Sergi Vicente, s’embutxaca 103.101,467 euros anuals i que els membres del Consell d’Administració de la casa (format per Susana Alcaide, Josep Maria Carbonell, Francesc Orteu, Álex Salmon i Xavier Vidal) cobren unes dietes que, en total, sumen 126.957 pepinos cada any. Com acostuma a passar, dissenteixo dels companys de viatge; a mi que un periodista competent com en Sergi tingui un bon sou em sembla magnífic, perquè a casa sempre hem estat a favor de cobrar. També em sembla oportú que els òrgans rectors d’una televisió paguin el seu Consell amb més pasta que la necessària per comprar un llom amb formatge; però el que em resulta fastigós és que aital grup de consellers (repasseu-ne els noms, no calen gaires pistes) només respongui a criteris polítics.

Em diuen els espies que tinc a BTV que l’emissora mitigarà les defuncions amb espais en directe on la cultura tindrà un paper important. Crec que en la paraula d’en Sergi Vicente, insisteixo, però vista l’evolució de les arts i el pensament en la televisió pública, espero que comprengui el meu escepticisme. Quan va passar el mateix a TV3, i programes com ara Cinema 3 o Ànima no tingueren continuïtat, els espais culturals de la principal televisió pública han transitat a segments del TN en què competentíssims redactors de La Nostra com ara Carolina Rosich fan el que poden per treure el nas, i programes com ara Quan arribin els marcians s’emeten en hores expressament pensades perquè no els vegi ni el tato; i després tenim experiments per divulgar el nostre patrimoni arquitectònic com ara Batalla monumental, al qual, com comprendreu, no em molestaré a dedicar ni una frase.

Amb uns mitjans progressivament castellanitzats i uns òrgans de govern de la Corpo i un CAC absolutament polititzats, com entendreu perfectament, el futur de lo nostre no pinta gaire feliç

L’experiència de TV3 ha demostrat com, en definitiva (i a pesar de comptar amb joies com els face to face que Anna Guitart crea a Tot el temps del món) la cultura ha caigut en mans de la dinàmica entretenimentística i encara hem d’agrair que en Xavier Graset ens dugui els escriptors al 3/24 tot intentant fer veure amb certa gràcia que s’ha llegit els llibres dels autors que té al davant. Amb uns mitjans progressivament castellanitzats (més preocupats pel que passa a Madrit o Castella que no pas al territori) i uns òrgans de govern de la Corpo i un CAC absolutament polititzats, com entendreu perfectament, el futur de lo nostre no pinta gaire feliç. Però la perspectiva no és tan tràgica com sembla: certifica que, en el fons, això de les arts i de la cultura a Catalunya cada vegada ens ho haurem de fer més nosaltres i que, al seu torn, quan més ens allunyem de la política millor dormirem denit.

Servidora es va fent gran i ja no té edat de protestar. Amb aquest esperit, fa un any que em deixo l’ànim i els ulls a la meva petita Illa, un podcast de literatura revolucionària on jo i els meus estimadíssims col·laboradors fem una cosa tan contracultural com llegir-nos els llibres dels quals parlem. No ho dic per fer publicitat, perquè no em fa puta falta, sinó per compartir amb els companys expulsats de BTV i els resistents de TV3 que això d’apujar el llistó dels continguts culturals de la tribu, ens agradi o no, no ho podrem fer des de mitjans cada vegada menys flexibles en la programació, monopolitzats per interessos polítics on la putrefacció ni es dissimula, i en què l’estat de la llengua pròpia només es plora mentre ningú mou el cul per millorar-la. Entenc que els col·legues lluitin per mantenir la flama col·lectiva: però jo només veig foc en el pedestal de cadascú.

I el pedestal, que va dir el poeta, només són les sabates. La resta cada dia és més desert. Abraçades a la gent de l’Àrtic, La cartellera i La família Barris. La vostra feina us honora. De debò.