Ningú no va protegir tant el llogater com el Dictador Franco, tant que amb el pas del temps va crear situacions manifestament injustes fins a desvirtuar el dret de propietat.

Si alguna etiqueta no es pot penjar a Franco és la de liberal. Ni tant sols de cintura cap avall. Els biògrafs asseguren que no tenia cap mena d’interès pel sexe. Tant és així que s'havia arribat a posar en dubte la seva paternitat, adduint una presumpta ferida de guerra al Rif.

Miguel Boyer —cèlebre Ministre de Felipe González— va esmenar la legislació franquista del lloguer per corregir prerrogatives abusives a favor del llogater. A la pràctica es podia prorrogar indefinidament el lloguer a favor del llogater en condicions gravoses per al propietari i molt favorables per al llogater. De fet, el Govern de Felipe va ser el més determinat a capgirar tota mena de drets. Era socialista però només nominalment. En particular, beneficiant l’empresari a costa del treballador. Però també reformant les pensions o el subsidi d’atur. Fins a quatre vagues generals li van convocar els sindicats. Com Thatcher, Felipe va sostenir les seves reformes amb mà de ferro i contra la UGT, el sindicat germà. Com Boyer, Felipe era un liberal de cap a peus i un ferotge jacobí. I mai no ho ha deixat de ser.

El Ministre Boyer va fer el primer pas. Però el 1994, el Govern felipista va seguir pel mateix camí i va reblar el clau. Les reformes socialistes van prosseguir sempre recuperant prerrogatives a favor del propietari i sempre amb la voluntat —o pretext— de dinamitzar el mercat de lloguer.

Els abusos i la nova legislació van portar a situacions manifestament injustes, a lloguers abusius i als desnonaments indiscriminats. Precisament en aquest àmbit és on es va foguejar l’actual alcaldessa de Barcelona i va ser així que es va produir un posterior impuls de mesures, entre d’altres, de limitació del preu del lloguer per afavorir l’accés a un habitatge digne, en particular a les grans ciutats.

Però heus aquí quan ha operat la Llei del Pèndol, d’un extrem a un altre per corregir una injustícia que en pot generar d’altres. Perquè ara també ens trobem davant injustes problemàtiques: que el lloguer d’un habitatge pugui ser de risc per a rendes modestes davant un impagament que s’eternitza i que a qui deixa a la intempèrie és a l’arrendador, que com més humil és, menys marge i recursos té per defensar-se i abordar la situació.

ens trobem davant injustes problemàtiques: que el lloguer d’un habitatge pugui ser de risc per a rendes modestes davant un impagament que s’eternitza i que a qui deixa a la intempèrie és a l’arrendador, que com més humil és, menys marge i recursos té per defensar-se

I és així que en els últims temps també s’han multiplicat els casos en què la part clarament perjudicada és una classe mitjana —sovint modesta— que ha volgut llogar un segon habitatge per a, per exemple,  complementar una pensió per sota dels 1.000 euros. No pas per especular. I que s’ha trobat davant d'un impagament del llogater que sovint es resol més enllà d’un any, amb minutes d’advocats pel mig i maldecaps de tota mena per no veure ni ensumar els 700 euros (per exemple), abans d'impostos, 700 euros bruts amb què es pensava complementar la pensió o un salari modest.

De vegades, i per a més inri, quan el segon habitatge és el fruit d’una vida d’esforços i estalvi, la inversió de tota una vida laboral, precisament davant l’adversitat d’una jubilació modesta perquè s’ha cotitzat poc o perquè les reformes en pensions han estat clarament a la baixa en perjudici de qui ha cotitzat religiosament tota la seva vida.

I què els diem a tots aquests, a tota aquesta gent perjudicada davant un impagament que es pot allargar fins a l’esgotament?

Em confessava una afectada, una pensionista vídua, amb evident sentit de l’humor: "Ja només em faltaria que quan aconsegueixi recuperar el pis em muntin un pollastre per capitalista".

Compte a perdre la perspectiva i a desprotegir —aferrats al dogma— aquells que no són milionaris ni de casualitat i que tampoc han deixat de treballar tota la seva vida, contribuint religiosament a l’erari públic i vivint sense cap luxe. Aquests tampoc han de quedar desemparats i a mercè d’un advocat i un jutge que Déu sap què li cobraran o quan decidiran i el que decidiran.