L’Església opera amb una lògica pròpia. Per analitzar-la, cal tenir en compte que si només se’n contempla la faceta amb derivades polítiques, o amb derivades morals, o amb derivades socials, mai no l’entendrem del tot. La lògica de l’Església és la de mantenir el missatge de Crist a la terra, això és, ser vas de la Veritat travessant les modes, les fronteres i el temps. Ser el receptacle de l’Evangeli no implica retenir-lo amb pany i forrellat, aïllar-lo, engabiar-lo. Més aviat al contrari: viure la Veritat de l’Evangeli alimenta irremeiablement el desig de posar-lo a disposició de tantes ànimes com sigui possible. Per això el convers, acabat d’enlluernar, sempre sembla disposat a buscar l’excusa que li permeti parlar del Déu descobert, igual que l’enamorat busca l’escletxa per a referir-se a la persona de qui s’ha encapritxat. "Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món" (Mt 28, 18-20). Tots els cristians del món —també els qui no són catòlics— avui ens podem dir cristians perquè fa dos mil anys els apòstols van obeir i estimar Jesús fins a les últimes conseqüències, i van estendre la Bona Notícia arreu del planeta com un mantell.
Al llarg dels mil·lennis, l’Església catòlica s’ha encomanat algunes mutacions formals a si mateixa amb el propòsit prioritari de, essent receptacle de la Veritat, poder-la posar a disposició de qui l’anhela i la cerca de manera efectiva. Per a poder anar "a tots els pobles", com demana Crist, i fer-hi caure el seu missatge en els termes en què el catolicisme el guarda, l’Església s’ha inculturat en molts d'aquests pobles, inserint-se i expressant-se en la cultura pròpia de tots ells. Aquesta inculturació carrega amb el malentès de la nacionalització. Inculturar-se, però, no implica bastir una església per a cada poble, sinó tenir en compte les particularitats de cada poble a l’hora de viure la fe perquè l’Església pugui ser veritablement universal; això és, veritablement catòlica. Una de sola amb molts accents, amb molts carismes i en moltes llengües, però estesa per tot el món.
La corriolada de polèmiques lingüístiques que van acompanyar la visita del papa Lleó XIV a Catalunya va servir per posar de manifest que les "particularitats" dels catalans no s’estaven respectant. L’esdeveniment havia estat ideat i fabricat d’esquena a la llengua pròpia del país, i havia estat ideat i fabricat d’esquena a la llengua pròpia del país per part de l’Església que tenia i té el deure d’inculturar-se a Catalunya. Aquella polèmica de polèmiques va contribuir a revelar i a centrar a la conversa pública fins a quin punt, sobretot a Barcelona, viure la fe en català és cada vegada més difícil, per no dir impossible. Tanmateix, la controvèrsia sobretot va evidenciar que Joan Josep Omella havia volgut presentar davant del sant pare un país que o bé no coneix —era previsible que beneir la torre de Jesús en castellà aixecaria polseguera— o bé no se sent del tot seu i vol convertir en una altra cosa. La desconnexió entre l’arquebisbat i els seus feligresos —inevitable si les autoritats eclesials actuen com si a Catalunya no hi hagués un conflicte ètnic— va exposar que la sensibilitat nacional i cultural que l’evangelització demana, en el cas de l’arquebisbat de Barcelona, era exageradament precària.
Els catòlics catalans, perquè som catòlics i catalans, hem de poder viure fervorosament la nostra fe sense renunciar a la nostra nació
Fra Octavi Vilà no tindrà les coses fàcils. La base social catòlica barcelonina està més espanyolitzada que quan va arribar Joan Josep Omella perquè la base social barcelonina, a grans trets, està més espanyolitzada. Però també perquè una part de l’Església, sota l’ombra i les directrius d’Omella, ha interioritzat irreflexivament i erròniament que espanyolitzar-se era condició sine qua non per a l’evangelització. En un país en què l’herència franquista —i el paper d’una part de l’Església durant la dictadura— encara són records vius i personals al cap de molts catalans, en un país en què la secularització també fa arrels —entre tantes altres coses— en la idea que l’Església és una institució espanyola més, hi ha tries que no són innòcues. El meu amic Joan Jorquera és del parer que, després de la dictadura, els catòlics catalans es van quedar el carrer i els catòlics espanyols es van quedar el Sagrari. I que això és problemàtic, és clar, perquè una Església sense Sagrari és poca cosa més que una ONG mancada de l’al·licient de la Veritat.
Fra Octavi Vilà no tindrà les coses fàcils, però si és cert que en termes nacionals els nomenaments funcionen com un pèndol, si les expectatives que tots els qui, poc o molt, li hem anat seguint la pista són justificades —i penso que ho són—, l’arquebisbe Vilà té feina per fer i l’esperit i l’ànim per a fer-la sense donar l’esquena al país. Els catòlics catalans, perquè som catòlics i catalans, hem de poder viure fervorosament la nostra fe sense renunciar a la nostra nació, igual que hem de poder ser desacomplexadament catalans sense renunciar a Crist. La nostra autoestima i el nostre convenciment hi juguen un paper cabdal, però unes autoritats eclesials que entenen com n'és de pervers fer-nos escollir entre una cosa i l’altra —com si la vocació d’universalitat de l’Església quedés en suspensió quan parles la llengua en què van ser escrites les Homilies d’Organyà— són unes autoritats eclesials que entenen què vol dir Jesús quan diu "aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus". Fra Octavi Vilà és l’arquebisbe de Barcelona, però tant de bo sigui un arquebisbe per a Catalunya. El país és curull d'ànimes assedegades de Veritat a qui l'Església ha donat massa excuses per ignorar la set.