Pere Aragonès va anticipar les eleccions després que els comuns rebutgessin els seus pressupostos. Els republicans havien partit peres amb l’independentisme (Junts per Catalunya i la CUP), engegant al carall aquella tan i tan publicitada proclama que assegurava que érem a la legislatura “del 52 %”. Però la ruptura definitiva no es va produir amb l’independentisme, sinó per l’esquerra, amb els comuns de Jéssica Albiach  i Ada Colau. ERC quedava totalment aïllada al Parlament, amb únicament amb els socialistes com a socis.

És quan Albiach deixa clar que no donaran suport als pressupostos —esgrimint el Hard Rock, una excusa que sembla ben peregrina—, que ERC decideix activar el Pla B. Abans ja havia reorganitzat i reforçat el seu equip de comunicació, a la Generalitat i al partit, una maniobra que servia tant per si aguantaven al Govern com per si es precipitaven les eleccions. (Els polítics tendeixen perillosament a pensar que, si les coses no van bé, no és perquè no ho estiguin fent bé, sinó perquè, malgrat que ho fan bé, no comuniquen o no s’expliquen prou bé.) Amb el ‘no’ als comptes de la Generalitat, Aragonès opta per les urnes, cosa que és alhora un reconeixent que el Govern no ha remuntat el vol com era el seu objectiu. D’això en vaig parlar no fa gaire a ElNacional.cat, en un article que es titulava '¡Trata de arrancarlo, Pere!'.

Calculen que les coses no milloraran i també pensen que, convocant abans que l’amnistia entri en vigor, agafaran Junts i Carles Puigdemont a contrapeu. Aragonès decideix, doncs,  jugar-se-la i provar de fer “un Pedro Sánchez”. Això implicaria obtenir un bon resultat, primer, i, a continuació, mercès a l’aritmètica electoral i als pactes, continuar presidint la Generalitat. Qui faria el paper de Feijóo en aquesta repetició de la pel·lícula seria, naturalment, Salvador Illa, que és qui ha sortit com a favorit en la cursa de les eleccions del 12 de maig. El problema, és clar, és que Aragonès no és Pedro Sánchez. I això té un costat bo, clar, però també un altre de no tan bo.

Aragonès opta per les urnes, cosa que és alhora un reconeixent que el Govern no ha remuntat el vol com era el seu objectiu

Aragonès ha arrossegat des del primer minut el problema de ser vist com un president tutelat per Junqueras i el partit, de ser un president per delegació. De fet, a ell el va posar Junqueras, com en el seu dia Puigdemont va posar Quim Torra. Aragonès, 41 anys, mai no ha pogut desempallegar-se de la imatge de ser un número dos —un gran número dos, potser—, però no un número u. Lligada a això, hi ha la mateixa personalitat d’Aragonès. El president té moltes virtuts. És seriós, endreçat, responsable, treballador, etcètera. El problema és que totes aquestes virtuts no són suficients. Al de Pineda de Mar li ha faltat lideratge. Lideratge endins i lideratge enfora, de cara a la gent. La impressió és que és algú que fa massa cas als seus assessors i experts en comunicació i que, disciplinat, sempre, sempre, acaba actuant segons allò que dicta el manual. Però, justament, ser líder, el carisma, s’aconsegueix quan el polític no és vist com un mer actor, més encertat o menys, sinó quan és percebut com algú real, “autèntic”.

Val a dir que el final sobtat de la legislatura ha estat facilitat per altres factors. Un d’ells és estructural. A Esquerra, tot i la millora, li continuen mancant quadres, és a dir, persones realment preparades i disposades a assumir responsabilitats en les diferents àrees on el partit té presència. Això ha continuat sent un llast, a desgrat de la incorporació a l’executiu de la Generalitat de gent externa com Joan Ignasi Elena o Carles Campuzano. Després hi ha també els diferents revessos que han sofert Aragonès i el seu govern. Des de l’esterilitat de la taula de diàleg amb el gabinet de Pedro Sánchez, fins al caos de les oposicions, passant per la proposta d'“acord de claredat”, que va haver de ser enterrada al fons d’un calaix. Tampoc ha brillat el govern català a l’hora d’entomar les crisis que s’han succeït. La reacció davant els molt mal resultats de l’informe PISA n’és un exemple, però també, entre d’altres, la forma d’abordar l’actual enfrontament amb els treballadors de les presons. La sequera que tenim a sobre amenaçava d’esdevenir una trampa mortal per al govern d’ERC.

Aragonès va calcular que no valia la pena resistir, i que tindria més opcions de seguir liderant el govern de la Generalitat avançant les eleccions. Que era més fàcil que Aragonès fos reelegit si mataven la legislatura que va començar com la “del 52 %”. Però, Aragonès té alguna possibilitat real de mantenir la presidència de la Generalitat? Sí, però és difícil. Per reeixir, ERC hauria de guanyar —la millor opció— o, si no, almenys quedar per davant de Junts. En el cas que això no ocorri, Aragonès ho tindrà complicadíssim -tot i que avui en dia res és impossible- per revalidar el càrrec. Si Aragonès no se’n surt, li tocarà llavors a Junqueras provar de convertir-se en president del Govern de Catalunya.