Va ser la mare qui em va despertar a les tantes de la nit per dir-me, a peu de llit: “ja s’ha mort”. I jo sabia que aquella mort no era la d’un familiar, sinó la d’un malparit que ens havia amargat la vida, la meva, des que vaig néixer, i la dels meus pares, des que van veure la llum. El meu pare, al carrer d’en Botella, al barri xino. La mare, al poble francès de Labruguière. Als meus avis paterns els havien obligat a exiliar-se com a perdedors de la guerra dins la seva pròpia ciutat, i engarjolats en un districte, el cinquè, destinat als condemnats per republicans. Els avis materns s'havien exiliat a França i es varen ficar a la boca del llop, amb l’ocupació alemanya a punt de convertir la grandeur en cendres. I, tan bon punt vaig sentir a la mare dir “ja s’ha mort”, vaig acompanyar-la a la sala del pis familiar, situat al carrer Maria Barrientos, i vam seure al costat del pare, que escoltava la ràdio mirant-la com si fos una pantalla de cinema. Les notícies no necessitaven imatges, perquè l’anunci de la mort d’aquell assassí, blanquejat després pel franquisme sociològic —un tumor democràtic—, va convertir-se en un NO-DO particular i intransferible d’imatges que el pare i la mare havien acumulat al bagul de la memòria.
Als nou anys ja ets conscient de les coses, i molt més si neixes en una família polititzada. Ara, són tants els que diuen que varen participar en la lluita clandestina que estranya que el franquisme durés quaranta anys. Un fenomen sobrenatural que només ha trobat un paral·lelisme en el Maig del 68, i és que no hi va haver prou llambordes per a tants farsants. Lamentablement, a casa sí que varen formar part del petit club d’irredempts clandestins, i dic que ho lamento perquè, com a infant, les vaig passar putes pensant que qualsevol dia es presentaria la policia i s’enduria un dels meus pares, sinó als dos. Com a fill únic, allò de quedar-me en una orfandat per militància antifranquista se’m feia costerut, encara que vaig fer una relació quasi fraternal amb els joves estudiants buscats per la policia que els pares tenien de tant en tant amagats a casa. D’un d’ells, d’en Miquel Horta, n'he heretat una profunda amistat amb el seu fill Jofre.
Aquesta és la raó per la qual, des de petit, em vaig obsessionar a convertir-me en viatger i anar-me’n a l’estranger amb la família. Allà, fora de les fronteres de la maleïda Espanya, els pares i jo estàvem fora de perill. El que no sabia llavors és que dels viatges que tenen com a connotació la fugida estàs condemnat a tornar-ne, i la sensació de perill va seguir habitant com un corcó dins el meu cervell fins passada la vintena. Un cop Espanya va acabar formant part de la Comunitat Europea, les pors es varen dissipar i, de la por, vaig passar a l’estupefacció en comprovar que tots aquells a qui jo havia temut i situat al centre de les meves cabòries amb els anys es varen convertir en demòcrates de tota la vida. A diferència dels antifranquistes, condemnats a perpetuïtat a reinterpretar l’escena de La vida de Brian, amb Fronts Populars de Judea i altres fronts barallant-se entre ells fins a la inoperància política, els franquistes van fer allò que tan bé els va ensenyar el tío Paco: estar units per seguir tenint el país sota el jou, les sagetes i el control del poder legislatiu, judicial i executiu. I quan no el tenen, ho sembla.
Quan era infant, recordo l’avís del pare quan agafàvem un taxi. “Un cop a dins, no diguis res del que parlem a casa”, em deia. I és que els taxistes de l’època podien ser militars o policies retirats que havien sigut premiats pels serveis prestats al règim amb l’entrega d’una llicència de taxi per fer-los la vida més acomodada passada la seixantena. A altres militars o policies els havien concedit un estanc, un premi més gran.
Així era aquests país, on la por estava institucionalitzada. Ara, els demòcrates de tota la vida segueixen utilitzant el fantasma d’ETA per demonitzar els enemics de la conciliació nacional i la unitat de la pàtria, però s'obliden que també hi va haver un terrorisme d’ultradreta, perquè, d’això, a casa seva, quan tenien la meva edat, no en parlaven. Sent tan catòlics, no estava bé reconèixer el pecat.
Aquesta dreta, protegida per un poder judicial prevaricador, s’ha cansat de la democràcia i no se n’amaga
Aquesta dreta que està preparada, disposada, ansiosa per fer-se seves les regnes d’aquest regne, em recorda la dreta predemocràtica i, pels atzars de la meva vida, ja no tinc la por amb la qual malvivia quan temia convertir-me en orfe. Aquesta dreta, protegida per un poder judicial prevaricador, s’ha cansat de la democràcia i no se n’amaga. Els representants d’aquesta caverna ho negaran, però, a través de mitjans afins, han omplert el país de taxistes —metafòricament parlant— disposats a escampar la por fins que puguin portar Espanya a la bancarrota moral.
I mira que els vàrem avisar, a tots aquests que ara clamen per la condemna al fiscal general, García Ortiz, quan van fer els ulls clucs, per acció o per omissió, amb els judicis soferts pels membres del procés. Tot allò que ara veuen injust, o un full de ruta marcat per un poder judicial dirigit per uns magistrats que carreguen, com els toreros, cap a la ultradreta, llavors ho van veure impol·lut i com una victòria ètica de la democràcia constitucional. I en part, de tot això de García Ortiz, tant el PSOE com altres representants de l’esquerra política en són responsables. I també en són una part important dels membres d’una intel·lectualitat, si se’ls pot considerar intel·lectuals, que varen mofar-se dels polítics catalans i varen congratular-se que acabessin a la presó gràcies a la sentència d’un judici que ja estava escrita abans de començar. Em refereixo a Echanove, Sacristán, Maura, Ana Belén, Víctor Manuel, Lindo, Sabina i un llarg etcètera de socis de la menjadora que ara protesten i s’esquincen les vestidures, però llavors, callaren per militància patriòtica. Una postura borreguera que em va recordar l’actitud de la casta, que va fer del franquisme una nit tan fosca com longeva. La seva adhesió pública al 155 va ser el preàmbul d’aquesta Espanya que ara els desencisa. S’ho tenen ben guanyat.
Quan va morir Franco, jo tenia 9 anys, però era tan conscient del moment que vivia que, ara, 50 anys després, no em sorprèn res del país que ens ha tocat viure.