Jo no sé si us passa a vosaltres, però hi ha un munt de petites coses que em fan la vida diària difícil. De vegades, remugo; de vegades, aixeco els ulls al cel. I si hi ha algú a prop, m’exclamo, perquè la majoria d’aquestes “petites” o grans coses que em fan sentir que perdo el temps, o que aquest món no està fet per a mi, es deuen a un disseny deficient, a materials deficients o, senzillament, al fet que aquest món està pensat i dissenyat per un 50% de la població adulta i amb força corporal (és a dir, homes), al qual no li interessa gens ni mica quin és el target de la població que ha de fer servir l’objecte en qüestió.
Cada vegada que veig que hi ha premis de disseny, em pregunto: què premien? L’estètica d’un objecte? O la funcionalitat real de l’objecte? Perquè hi ha objectes ben dissenyats (també en diré alguns) i objectes abjectes.
Començaré amb una llista dels objectes que, en el meu cas, m’afecten particularment, però segur que vosaltres podeu fer la vostra llista particular. A mi m’agradaria proposar donar premis a aquells objectes que efectuen meravellosament bé la seva funció, molts dels quals es van dissenyar molt abans que hi hagués un recompte escrit i premis (per exemple, els coberts, els gots i els plats de taula).
1) Les tisores de cuina són majoritàriament impossibles de fer servir per una mà femenina. No té les mides adients per poder posar-hi el polze al forat i agafar-les bé amb la resta de la mà per fer força amb el canell. Si, a més a més, ets una dona gran o tens una mica de dificultat amb l’articulació del canell, fer-les servir ja és una tasca impossible. Per contra, les tisores de costura, tenen mides diferents i n’hi ha per a mans de grandàries molt diferents. Deu ser que a algú se li ha acudit que les dones acostumen a cosir, però no a cuinar? Algú no podria pensar que moltíssimes dones cuinem? Si volen, poden fer-ne dues línies: una per a mans grosses i l'altra per a mans més petites.
2) És absolutament delirant com molts caçons, paelles i estris que tenen broc espixorren el líquid cap a tot arreu quan el vols abocar a un pot o got i ho taquen tot. Jo em pregunto, per què vols fer un broc si no el vols perquè el líquid caigui de forma conjuntament ordenada? No demano que caigui amb remolí, només que caigui ordenadament. Això aplica a cafeteres, teteres i estris diversos. Molts estan pensats per fer “maco” i no per fer-se servir.
3) Els pots tancats al buit són impossibles d’obrir si no tens estratègies paral·leles. A veure, no cal ser Samsó per obrir un pot, oi? Fer força i torsió alhora amb una circumferència superior a la meva mà tancada no és possible. Només es pot obrir si compres un obridor de pots, però per què no es poden dissenyar bé d’entrada? La pressió atmosfèrica és sempre la mateixa i la diferència en circumferència només és rellevant per la força que hi pots arribar a aplicar. Si ets un home amb la mà ben grossa, cap problema, eh? Però quanta gent gran, home o dona, no necessita ajuda?
Abans de posar un producte al mercat, si us plau, penseu en la inclusivitat de la meitat de la població, les dones
4) La roba interior femenina és una altra qüestió insondable. A qui se li ha acudit que un tanga, o les calcetes brasileres, són una cosa còmoda de portar? De debò? Una beta de menys d’un centímetre que passi per sota i pugi entre les natges és còmoda per fer esport quan et bellugues? Deixeu l’esport i penseu en caminar… o acabes amb un call o tires les calcetes. O, com en el meu cas, sacrifiques l’estètica per la comoditat. Ja no tinc edat per dissimular. I si cal portar calces com les de l’àvia i són còmodes, benvingudes siguin.
5) Per no parlar d’aquest invent incomprensible dels tops sostenidors per fer esport amb unes esponges que es poden posar i treure. És a dir, si vols marcar, te les treus; si vols anar una mica més còmoda i recollida si tens pit, cada vegada que neteges el top, les has de recol·locar. A veure, qui s’ho ha inventat? Realment, aquest dissenyador/a ha netejat el top alguna vegada i ha intentat recol·locar bé les espongetes, que normalment han anat a parar rebregades als tirants o estan a can Pistraus, que s’enganxen per tot arreu perquè estan humides i es resisteixen a posar-se al lloc? No té cap mena de sentit. Per què no fan dues classes de top, uns amb espongetes i els altres sense? Tenen la meitat de població com a clientes potencials, no crec que sigui demanar massa que dissenyin pensant en qui n’ha de menester.
6) Canviant de registre, els col·liris monodosi han sigut dissenyats per uns torturadors. Algú s’ha parat a pensar que quan talles el plàstic de la monodosi queda una vora totalment irregular i que quan t’acostes el col·liri per deixar anar les gotes a l’ull (per què no tens ningú que te les posi, ni ho vols demanar), és molt fàcil que aquests sortints de plàstic t’acabin gratant la còrnia, que justament està dolorida i intentes protegir? A ningú? En canvi, i per experiència personal, us puc dir que hi ha col·liris —que no són monodosi— que estan perfectament dissenyats. Hurra!
I seria un no parar: els sofàs i cadires de mides on només pot seure bé gent que té les cames molt llargues (homes) i les dones no poden descansar-hi bé el genoll, o no hi arriben els peus o no hi arriba l’esquena… En fi, que ja vegeu que el calaix de greuges comparatius pot anar incrementant.
Jo només demano que, quan s’ensenyi disseny, també s’ensenyi que la funcionalitat és molt més important que l’estètica. Sempre. Tret que facis una peça decorativa sense cap utilitat. I abans de posar un producte al mercat, si us plau, penseu en la inclusivitat de la meitat de la població, les dones, que gairebé mai es té en compte i som el 50% de la població. De fet, també tenint en compte homes i dones d’una certa edat, que molts cops pensen que tots els estris i objectes que els envolten han sigut dissenyats per àliens. I als meus lectors, espero que aquest breu article també us faci reflexionar. Hi ha tantes petites coses que podrien fer-nos la vida molt més senzilla!