En dates pròximes, el meu estimat Sergio Marina presentarà un llibre que ens parla sobre l'art de fluir. Una lectura que, sens dubte, recomano perquè ens mostra una cosa que bé podrien ensenyar-nos des de ben petits però que, desgraciadament, ningú no ho fa. Aprendre a fluir és una eina vital que ens permet prendre això del viure amb filosofia. Amb la voluntat de ser conscients i, malgrat això, entendre que si bé de vegades no podem modificar l'esdevenir dels esdeveniments, sí que podem modificar la manera com ens afecten. I això, sense cap dubte, ja és molt.
Ser conscients de qui som, d'on ubicar-nos —independentment d'on ens ubiquin els altres— és una tasca imprescindible per no deixar-nos portar pels desitjos d'altres, pels seus benintencionats plans o per la seva mera i tossuda voluntat de sotmetre'ns als seus desitjos. Adonar-nos que som lliures i el que comporta és un exercici tan important perquè bé mereixi que avui, en aquestes dates de tradició, trobades i excessos, ens donem un moment per meditar.
Un altre autor a qui recomano llegir, també anomenat Marina, però de nom José Antonio, em va ensenyar en un dels seus llibres que les coses per si mateixes no ens fan mal; que el que ens afecta és la idea que tenim de les coses. I aquella lectura obligada en l'Institut d'Educació Secundària em va servir per ser conscient que era interessant observar i procurar treure les meves pròpies conclusions, més enllà del que altres volguessin que jo pensés.
El ritme que ens imposen des de fora: horaris, objectius, plans, sol deixar poc temps perquè avaluem si realment nosaltres volem fer allò que se'ns imposa. Ens omplim la boca d'autodeterminació, de llibertat, de drets, quan en realitat no estem en absolut acostumats a reflexionar, buscar l'arrel i pensar alternatives. Però continuem creient que som lliures i que escollim, quan en realitat, seguim els passos ja marcats la majoria de les vegades.
En molts casos, l'ovella que segueix el ramat ho fa per evitar la solitud. Per evitar el rebuig del grup. Per no voler desentonar, perquè sempre ens han explicat que el clau que sobresurt és el que s'emporta la martellada. Significa això que cal portar la contrària sistemàticament per trobar la felicitat? Tampoc.
L'art de fluir consisteix, precisament, a conrear una escolta interior activa. Per molt estrany que això li sembli, la majoria de les vegades som conscients que el nostre fur intern té una idea sobre les coses que se'ns presenten, però el cert és que no estem acostumats a escoltar-nos a nosaltres mateixos, a entendre'ns i, per què no dir-ho, a perdonar-nos. Perquè no ens vindria malament reflexionar i tenir capacitat d'autocrítica per reconèixer els nostres errors, encara que sigui a nosaltres mateixos. Aquesta solitud que tan malament ens pinten és l'espai i el temps que evitem dedicar-nos, per no escoltar-nos, per no fer-nos preguntes, que només nosaltres podem contestar-nos.
Quan un aprèn a trobar-se, te l'oportunitat de cuidar-se, de curar-se, de conèixer-se, de millorar-se. Per desgràcia, el ritme en el qual vivim immersos no dona treva per a això i ara més que mai no és imprescindible reivindicar-lo. Perquè per intentar construir un espai comú, és vital partir d'un mateix. I aquest exercici, des d'una anàlisi col·lectiva, el tenim pendent.
Ens passem el dia analitzant, qüestionant, criticant les actituds dels altres. Però, i la nostra? On queda la reflexió individual tan necessària on un mateix mira dins seu i troba aquests foscos llocs on cal posar llum?
Serveixin aquests dies, tan convulsos en el públic, per apel·lar a la reflexió individual. A l'ètica personal i a la consciència. Per buscar en nosaltres mateixos aquells racons que és necessari netejar, amb la intenció de millorar el "jo" abans d'exigir als altres que millorin.
Aprendre a fluir comporta, en definitiva, que comprenguem la dificultat que comporta ser millors per a, amb la humilitat necessària, atrevir-se després a assenyalar els altres. Exercitar els valors més essencials que semblen haver quedat en desús és, segons la meva opinió, la gran tasca que tenim pendent. A la vista està que, més enllà de diferents punts de vista que hi pugui haver en una societat, si no hi ha un treball de l'individu en la configuració dels seus propis valors, de les seves pròpies normes autònomes, de l'ètica com a guia de la seva conducta, un projecte col·lectiu és inabastable.
El Nadal representa, per a molts, el temps de renéixer, de començar de nou, de la catarsi necessària on tot torna a un punt de partida net, pur i fins i tot màgic. Més enllà dels postulats de les religions, dels seus diferents plantejaments, tots coincideixen a dotar l'individu d'una dimensió espiritual: aquesta que avui trobem a faltar. L'essència de les tradicions que ha quedat sepultada pel consum, pel soroll, per la brillantor dels llums.
Un brindis per un temps nou on ens preocupem per millorar i aprendre a viure des de la consciència i el sentit de la justícia més profund. Unes línies per convidar-lo a fluir descobrint que existeix una altra manera d'entendre la realitat: aquesta que pot fer-lo lliure, sense rancor i sense por. És l'únic camí que em sembla transitable per poder trobar solució als problemes que hem de resoldre.
Apostem per fomentar més l'espiritual, i desmantellem el conflicte estèril que únicament beneficia els que, a força de fer soroll i generar caos, ens empenyen en el seu ritme frenètic. Aprenguem a estimar-nos més, a comprendre'ns millor i sobretot, a no exigir el que a nosaltres mateixos no som capaços de demanar-nos.
Si aconseguíssim posar en pràctica aquest art de fluir, aquesta manera de viure amb consciència, estic segura que l'enorme majoria dels conflictes que patim, quedarien reduïts a la seva mínima expressió.
En aquests dies el que ens fa mal, sens dubte, són les absències. El que ens fa feliços són els moments compartits. La importància de no oblidar-ho ens hauria de servir per tenir clar l'imprescindible durant tot l'any.