Hom sap que s'acosta una altra campanya electoral perquè, en honorables seus institucionals com el Congrés o el Parlament, tornen amb força les discussions i debats que triomfarien en una edició especial del Sálvame o a la casa de Gran Hermano VIP. Si existissin els premis a les interpretacions polítiques més desmesurades i hiperbòliques, la llista de nominats a Espanya sortiria tan llarga com una guia telefònica de les d'abans.

La detenció i posterior entrada a presó dels set membres dels CDR ha tornat a la política espanyola a aquest territori tenebrós, miserable, del terrorisme i la violència magrejats com a recurs partidista –i un instrument per marcar l'adversari. Era inevitable des del moment que la Fiscalia va decidir convertir l'operació en un xou en directe, on els mitjans s'assabenten abans o alhora que els detinguts o els seus advocats de què se'ls acusa o quines són les proves i l'evidència en contra seva.

Lluny de la prudència i la temperància que exigeix tractar delictes tan greus i de conseqüències tan potencialment desastroses, per aquests verals es prefereix el guany partidista ràpid i fàcil al benefici comú sacrificat i costós, el garrot i la matusseria al matís i la finor, la carrera frívola per fer-se amb aconseguir la foto i el titular a la discreció del bon governant, el gest melodramàtic i el verb èpic al pudor i la moderació de qui se sent responsable.

No sembla que els detinguts integrin precisament la banda Baader Meinhoff. Però tampoc no semblen encarnar un exemple desitjable d'aquest activisme pacífic i cívic acreditat una vegada i una altra per milers d'independentistes. L'ànsia per trobar la pistola fumejant que vinculi de manera palmària independentisme i terrorisme ha portat, i porta a molts, començant per la Fiscalia, a trepitjar la presumpció d'innocència amb més violència que la policia les portes dels detinguts. El pitjor de la violència, precisament allò que més fàcilment s'oblida, és que no desapareix ni s'atura quan a un deixa d'interessar-li utilitzar-la.

La prudència comença a convertir-se per aquí en una virtut tan revolucionària com la paciència

Que els teus objectius siguin legítims no legitima tot el que fas ni tots els qui ho fan. No tots els presos són presos polítics. Hi ha poques coses més decents com defensar la presumpció d'innocència. Poques coses preocupen tant com tenir un govern a qui li preocupa que d'altres la defensin. Però això no treu que el nacionalisme català esculli amb compte les causes i els herois que reivindica per evitar el risc d'acabar havent de lamentar o rectificar la seva elecció.

La prudència comença a convertir-se per aquí en una virtut tan revolucionària com la paciència. Abans fins i tot de la detenció dels CDR, Albert Rivera se'n va anar a Vic a ressuscitar el fantasma d'ETA a aconseguir unes portades i uns segons a la televisió surfejant sobre el dolor i la memòria de les víctimes. Allà li va retreure al president Torra que no "ordenés" la detenció dels violents. Gràcies a Déu, no ho fa. Primer perquè no pot, ja que només en les dictadures els governs poden ordenar detencions, segon perquè seria anticonstitucional i tercer perquè cometria un delicte. Per parlar-ne tant, al líder de Ciutadans no li aniria malament llegir-se la Carta Magna espanyola algun dia. Però completa, no només aquelles parts que li agraden.