Durant el segle XX, es creia que l’Amazònia era l’última gran regió verge del planeta. A més de ser un gran reservori d’arbres (per tant, un reservori de producció d’oxigen i de carboni fixat), tenim la percepció que només hi habiten algunes tribus indígenes de pocs habitants, en ambients remots i sempre a la vora dels rius. La major part de l’Amazònia (al voltant del 90%) és a la regió interfluvial, i es considerava poc permissiva per a l’agricultura o l’explotació forestal per a les societats humanes antigues. Si mai heu vist alguna de les fotos —o l’exposició relativament recent a les Drassanes— del magnífic fotògraf brasiler Sebastião Salgado, l’Amazònia és un lloc únic en tot el planeta. Tanmateix, des de fa una dècada, sabem que aquesta percepció actual de l’Amazònia com a terra verge, sense gairebé petjada humana, no es correspon exactament amb la realitat. Tot i que ara no en quedin restes visibles a ull nu, les dades obtingudes demostren que diverses civilitzacions de l’antiguitat hi van residir, probablement fins a tres milions de persones a la zona amazònica més occidental; probablement, prop de vint milions a tota l’Amazònia. Com ho sabem?
Fa uns vint anys, Alceu Ranzi, un geògraf brasiler que anava de viatge, contemplava per la finestra de l’avió la inacabable selva amazònica de la zona d’Acre, la zona més interior —a l’oest— de l’Amazònia, tocant al Perú i Bolívia, quan, de sobte, va distingir un cercle perfectament delineat dins de la selva. Aquella figura circular només hauria pogut ser creada per humans, o sigui que des de llavors, s’ha dedicat a fer recerca arqueològica en aquella zona. Gràcies a un escàner aeri basat en un làser de raigs infrarojos anomenat LiDAR, es poden revelar accidents geogràfics i estructures 3D, com ara restes d’arquitectura i accions humanes per canviar l’entorn, com murs, conduccions d’aigua, places i fonaments de construccions i edificis que, en ser abandonats, van ser coberts i "recuperats" per l'exuberant vegetació de la selva, que els va amagar a l’ull humà nu.
En un article anterior, ja us vaig comentar el descobriment de diverses ciutats precolombines enterrades sota la vegetació amazònica al Perú (relativament a prop de la zona d’Acre), anomenades Cotocar i Landívar, que ocupaven 1.000 hectàrees de terreny, a més dels camps de conreu de blat de moro, on van viure els casarabe durant un mil·lenni, fins al voltant de l’any 1400 de la nostra era, un segle abans que hi arribessin els conqueridors espanyols.
La percepció actual de l’Amazònia com a terra verge, sense gairebé petjada humana, no es correspon exactament amb la realitat
Avui us comento la publicació de la localització de les restes de la civilització anomenada Aquiry, que va construir geòglifs, és a dir, construccions humanes geomètriques excavades a terra, amb murs de contenció i tancaments de poblats, conducció d’aigua, carreteres i centres cerimonials, també a l’Amazònia, entre Veneçuela, Colòmbia, el Perú i Bolívia, entre el 600 aC fins al 850-900 de la nostra era. Els investigadors han identificat amb el LiDAR més de 400 construccions de geòglifs sota la frondositat de la vegetació amazònica. Es calcula, per extrapolació, que ha d’haver-hi entre 24.000 i 30.000 construccions més, en tota aquesta àmplia regió, encara per a descobrir. Assumint 300-400 habitants per geòglif, això implicaria entre un milió i tres milions de pobladors en aquesta regió a l’època precolombina, que habitarien, com a mínim, un 3% de la selva actual. De fet, la població indígena que viu en alguns petits poblats propers, la tribu dels Apuriña, anomena aquesta regió la "casa dels esperits", cosa que palesa que la seva tradició oral conté indicis d’aquestes civilitzacions antigues. Els investigadors han col·laborat en tot moment amb la població indígena, ja que aquestes tribus tenen por de perdre els seus referents culturals, o que es publiqui on viuen i quina és la seva àrea d’influència. Així, només s’ha informat dels geòglifs que no es troben prop dels seus enclavaments.
De què s’alimentava els humans de la civilització Aquiry? Segons els científics, aquesta zona de l’Amazònia és rica i fèrtil, i hi ha una barreja d’arbres salvatges i derivats de cultiu, per exemple, diversos tipus de palmera i arbres productors de nous del Brasil (molt riques en nutrients bàsics). Però, a més, hi ha indicis de cultiu de blat de moro, moniato, pebroteres, mongetes i cacauets. Sembla, també, que cremaven periòdicament una part del bosc de bambú per a renovar i fertilitzar el terra. Avui dia, la composició del sòl i la diversitat de la vegetació d’aquella zona també estan relacionats amb aquestes civilitzacions antigues, no només de la Aquiry, sinó d’altres que es van estendre en zones pròximes. Encara queda molt per descobrir, però cal fer-ho amb cura i respecte per les poblacions actuals, i sense malmetre la selva amazònica, l’últim gran reducte de vegetació terrestre.