És el clàssic d’entre els clàssics electoralistes més clàssics. En diuen anticatalanisme, però realment és un localisme identitari populista que usa Catalunya com autoafirmació de la misèria (econòmica, estructural i moral). Una barreja de paternalisme, “senyoritisme” i clientelisme de qui ha negat sempre en privat el cafè per a tothom, però l’ha aprofitat per crear el contrapoder a l’ombra que ha manat a l’Espanya socialista dels últims 35 anys.

L’han usat (i n’han abusat) els sociates (però també els peperos) extremenys i andalusos i l’inefable Pepito Bono, també conegut com l’Elvis de Toledo. Era la seva recepta màgica. Eleccions? Doncs au, engeguem la màquina del Catalunya ens roba i “tira palante” que això ens dóna vots.

I, com que per població, estàvem parlant d’uns quants centenars de milers de vots, vinga, que no els falti de res, no fos cas.

I així ha estat com Espanya i Europa han enterrat bilions d’euros a mantenir un sistema subvencionat que ni ha modernitzat Andalusia, ni l’ha dotada de recursos per desenvolupar-se, però que, en canvi, ha generat uns mil imputats per corrupció i un frau d’uns 6 mil milions que han anat a les butxaques d’aquesta crosta que tant de mal ha fet a Andalusia.

Susana Díaz, hereva directa d’aquesta manera de fer, ha repetit els mateixos tics dels seus antecessors: tutelar el PSOE espanyol, lligar de peus i mans qualsevol renovació real del partit per perpetuar el felipisme conceptual i, ara mateix, recuperar l’anticatalanisme més vulgar i groller, i més intel·lectualment indigent.

Però el món ha canviat i les noves generacions d’andalusos han vist el truc. I, farts de no ser tractats com a adults, ja no el compren com abans. Com no el compren des de fa anys els catalans d’origen andalús que, quan anaven a passar uns dies a la terra de les seves arrels, havien d’escoltar-se unes marcianades tan fora de mida i fruit d’un anticatalanisme demagògic tant de pa sucat amb oli (com efectiu), que tornaven escandalitzats i amb les mans al cap.

Això allà. Ara, mirem-nos nosaltres.

Aquí també hem fet un antiespanyolisme de fireta. El “la culpa la té Madrit” (concepte), a alguns els ha anat molt bé. L’Espanya ens roba a les places barrejat amb la puta i la ramoneta als despatxos ha mantingut Catalunya en un nivell de victimisme perfecte per queixar-se molt, però no anar enlloc.

Durant anys, molts dels que condemnaven la demagògia del chavisme (de Manuel Chaves), el bonisme (de Bono), el rodríguezibarrisme o el “sitengcuyongnisme” de José Antonio Monago, van deixar de mirar-se al mirall i no van veure que feien exactament el mateix.

La nova política és moltes coses. I l’eradicació d’aquesta manera adolescent de tractar la ciutadania, hauria de ser una de les innegociables.