Hi ha personatges de la vida política espanyola que si no fos per Catalunya no sabrien què fer. Des de la infausta derrota de l’11 de setembre del 1714, a Espanya han proliferat els dirigents polítics que han fet carrera a costa dels catalans, que si Catalunya no hagués existit se l’haurien hagut d’inventar, perquè són incapaços de fer res si no hi ha els catalans o Catalunya entremig. La llista dels que podrien formar part d’aquest ranking seria molt llarga, però actualment el millor exponent d’aquesta conducta és, sens dubte, la lideressa del PP a Madrid, Isabel Díaz Ayuso, que es veu que no pot parlar de res sense posar-se els catalans i Catalunya a la boca.

Sigui del que sigui, del finançament autonòmic, de la pressió fiscal, del servei de rodalies, de la deslocalització d’empreses, de l’ampliació dels aeroports, de la immigració, de les curses de braus, del futbol o del temps, la culpa que passi és sempre, invariablement, de Catalunya. I ves que aviat no ho sigui també la investigació per frau fiscal contra la seva parella que fa temps que s’arrossega i que en algun moment ha vingut efectivament d’un pèl que no l’encolomés als catalans. És clar que d’una persona que ha beneït l’anomenada operació Catalunya de les clavegueres de l’estat per desmuntar el “somni secessionista” d’uns catalans que no són res ni es mereixen res, perquè Catalunya, diu ella, no tan sols no és una nació, sinó que pertany a tots els espanyols, no se’n pot esperar res de bo. Si fos historiadora, sabria, o hauria de saber, que quan de l’Ebre en avall, fins a al-Àndalus, només hi havia el califat de Còrdova, de l’Ebre en amunt Catalunya ja existia. I si no ho sap, com a política també ho hauria de saber, si no és de les que creuen que polític i inculte van sempre junts a la mateixa frase.

La seva obsessió és “acabar amb els privilegis” que, segons sembla, tenen els catalans en tots els sentits. Tants en tenen que es veu que romanen sota el jou de l’estat opressor que ella, com a deixebla avantatjada de José María Aznar, tan bé representa, perquè els ve de gust, perquè s’hi senten còmodes, en lloc d’anar-se’n i fer la seva vida. I tan grans són els suposats privilegis que cada dos per tres Espanya es trenca, i de tantes vegades que ha proclamat que es trencava en aquests moments hauria d’estar esmicolada en mil bocins. Malgrat tot plegat, l’actual president de la Generalitat, Salvador Illa, està disposat a trobar-se amb Isabel Díaz Ayuso dintre de la tanda de reunions que manté amb els presidents autonòmics, amb la voluntat de reincidir en una pràctica més que gastada i que s’ha comprovat que és del tot infructuosa: fer pedagogia sobre les bondats de Catalunya. La lideressa del PP de moment li ha contestat que, en lloc d’una reunió privada, s’estimaria més l’espectacle d’un debat públic per televisió, que el líder del PSC, amb bon criteri, ha rebutjat. La seva dèria amb Catalunya és talment un cas patològic —per a ella el mateix Salvador Illa és també un separatista—, potser paranoic i tot. I allà on no arriba ella sempre hi ha una Cayetana Álvarez de Toledo qualsevol preparada i a punt per disparar.

Isabel Díaz Ayuso no és l’única, en tot cas, que té fixada Catalunya entre cella i cella. De ben a prop la segueixen la resta de barons territorials del PP, entre ells l’indigne president de País Valencià, Carlos Mazón, que en qualsevol democràcia normal del món hauria dimitit el mateix dia de la catàstrofe provocada per la gota freda —popularitzada com a DANA— el 29 d’octubre de l’any passat, però que set mesos després —es compleixen aquest dijous— encara continua en el càrrec gràcies a la inacció i el consentiment del màxim dirigent del partit, Alberto Núñez Feijóo, que en no haver-lo fet dimitir quan tocava hauria de plegar ell també, i més ara que comencen a sentir al clatell l’alè de Francisco Camps, que avisa que torna. Potser per això, i altres imprevistos semblants, la decisió d’avançar el congrés de la formació a primers de juliol sembla una maniobra per guanyar temps i frenar el qüestionament en clau interna i prou. Tots tres són dels que a la mínima es posen els catalans a la boca. A Carlos Mazón li hauria agradat, de fet, poder responsabilitzar-los dels efectes de la DANA i el líder del PP fa el mec rebutjant l’acord sobre la condonació de part del deute del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) a les autonomies perquè, diu, només beneficia Catalunya. Ell sap que és fals quan es pronuncia d’aquesta manera o quan ho fa sobre la delegació de les competències d’immigració o el repartiment de menors migrants o quan s’oposa a l’oficialitat del català a la Unió Europea (UE). Però com que posar-se amb els catalans a Espanya li dona vots —encara que a Catalunya li’n tregui—, mentir tant li fa. I Francisco Camps tornarà a la càrrega així que calgui.

Quan es tracta de carregar contra els catalans i Catalunya, a Espanya no hi ha diferències i els extrems es toquen

Altres dirigents territorials del PP, la majoria dels quals governen gràcies al suport de Vox, els segueixen de ben a prop. El president d’Andalusia, Juan Manuel Moreno, la presidenta d’Extremadura, Maria Guardiola, o el president de Múrcia, Fernando López, poden criticar Catalunya a compte dels immigrants que en el seu moment hi van anar, segons ells, a aixecar-la, però en realitat a colonitzar-la. La presidenta de les Balears, Margalida Prohens, i el president de l’Aragó, Jorge Azcón, ho poden fer per negar l’evidència d’una identitat cultural i lingüística compartida que, per molt que facin veure que no existeix, la història acredita (Sixena mateix). Els presidents de Galícia, Castella i Lleó o La Rioja, Alfonso Rueda, Alfonso Fernández Mañueco i Gonzalo Capellán respectivament, i la presidenta de Cantàbria, María José Sáenz de Buruaga, ho poden fer senzillament perquè posar-se amb Catalunya surt de franc i deuen pensar que sempre queda bé davant dels seus electorats. Tots plegats protagonitzen, a més, una ofensiva judicial descarada contra els acords assolits entre el PSOE i JxCat i ERC —llei d’amnistia, delegació de competències d’immigració, repartiment de menors migrants, condonació del deute del FLA, finançament singular— en un intent de mirar de guanyar als tribunals allò que no han estat capaços de guanyar a les urnes. I llavors hi ha els membres del PP que havent nascut a Catalunya es donen de menys de ser catalans, com Alicia Sánchez-Camacho, que s’ha vantat d’haver-se traslladat a viure a Madrid: “No viure amb vostès és de les millors decisions que he pres a la meva vida”

No tota la fòbia anticatalana recau, això no obstant, en el PP. Donant per descomptat que l’objectiu de Vox és aniquilar els catalans, al PSOE també déu-n'hi-do. El que passa és que no es nota tant perquè ara els necessita per mantenir Pedro Sánchez a la Moncloa, igual que ho va fer el PP amb José María Aznar en el seu dia i ho tornarà a fer quan torni a tocar amb qui calgui. L’actual flagell anticatalà del PSOE —a més d’altres noms igualment combatius com el de l’expresident de l’Aragó, Javier Lambán— és, plogui, nevi o faci sol, Emiliano García Page, president de Castella-la Manxa i crític de capçalera de Pedro Sánchez, d’estil semblant al de l’expresident d’Extremadura Juan Carlos Rodríguez Ibarra, i que podria fer parella perfectament amb Isabel Díaz Ayuso. Perquè, per a ell, també tot són “privilegis” per a Catalunya i no passa dia que Espanya no es trenqui per culpa dels catalans. La llàstima és que, malgrat tantes imprecacions apocalíptiques, Espanya no hi ha manera que es trenqui, que és el somni de molts catalans, que estarien encantats de recollir-ne els trossos i llançar-los a la paperera de la història.

Últimament, a aquest anticatalanisme visceral també s’hi ha afegit algun dels malaguanyats hereus del bloc comunista. És el cas de Podemos, que a través de la seva reelegida secretària general, Ione Belarra, s’oposa radicalment, amb un discurs catalanòfob idèntic al de la dreta i l’extrema dreta que tant critiquen —i malgrat això JxCat encara es planteja negociar-hi!—, a la delegació de la gestió de la immigració a Catalunya. I és que, quan es tracta de carregar contra els catalans i Catalunya, a Espanya no hi ha diferències i els extrems es toquen. Res de nou que els catalans no sàpiguen de fa segles.