Hi ha hagut moviment en l’anomenada esquerra independentista. Ho dic així perquè gairebé sempre és més esquerra que independentista. Per un costat, Laia Estrada ha dimitit com a diputada de la CUP i, per l’altre, a Rufián ERC li queda petita. La presidenta del grup parlamentari de la CUP va anunciar la seva renúncia com a diputada per discrepàncies amb l’estratègia del partit. En el cas de Gabriel Rufián, va ser el partit qui li va dir que la seva idea no encaixa en l’estratègia. La setmana escollida per Rufián per demanar la creació d’un espai “que agrupi les esquerres perifèriques” ha sigut la mateixa que la líder de Podemos, Ione Belarra, ha dit que no podem tenir competències en immigració per risc de racisme dels Mossos. Aquestes declaracions han provocat reaccions de tota mena, incloent-hi les del líder d’ERC Oriol Junqueres, que ha acabat en una discussió a les xarxes amb Pablo Iglesias, que li va retreure les crítiques als qui el van anar a veure a la presó.
Li dono ànims, a Rufián, perquè es tregui definitivament la careta
Potser us ha sorprès el títol de l’article donant ànims a Rufián. No me n’he estat mai de criticar-lo, ja que com a polític —sense entrar en qüestions personals— considero aquest líder d’Esquerra perniciós pel catalanisme, deleteri. Brandar una impressora enmig d’un ple, continuar de diputat tot i haver anunciat fa anys que s’hi estaria 18 mesos, tractar inadequadament de sospitós el president Mas quan compareixia com a víctima de l’Estat són alguns dels seus demèrits. Però cap de tan greu com el seu costum de parlar gairebé sempre en castellà, demostrant així, des de l’independentisme, que no cal cap mena d’esforç per parlar en català, que la nostra llengua és prescindible fins i tot pels líders polítics. Li dono ànims, a Rufián, perquè es tregui definitivament la careta. Perquè deixi d’aprofitar-se de l’etiqueta d’independentista que li proporciona l’aixopluc de les sigles d’un partit històric com és Esquerra Republicana de Catalunya.
És significatiu que Rufián es refereixi al seu partit com una de les esquerres perifèriques que demana que s’uneixin. En política i en geografia només existeix la perifèria quan existeix un centre que es pren com a punt de referència: Madrid. En sociologia aquest concepte deriva de relacions de poder. La perifèria és una construcció del centre; la perifèria no és perifèrica per si mateixa, sinó perquè algú la defineix així: el centre, Madrid. Des d’aquí és des d’on pensa Rufián. I en això es basa, almenys de moment, la seva proposta: unir el que calgui per evitar que a Espanya governi el PP o VOX. Amb unes exigències en defensa dels interessos de Catalunya tan altes i políticament tan elaborades com ens té acostumats. “Tant me fa com sigui, tant me fa qui ho lideri, m’és absolutament igual, però és que, si aquí no ens posem d’acord, ens mataran per separat, políticament”. Des d’aquesta òptica s’entén que hagi esdevingut el millor portaveu que té el PSOE.
Li dono ànims, a Rufián, perquè, si la seva proposta va endavant, ni que sigui per decantació, tornaran a florir propostes nacionalistes a l’Estat. En el cas de Catalunya, un nacionalisme desacomplexat (quantes lliçons morals de l’esquerra!); un nacionalisme català, no ètnic però sí identitari (quin fracàs l’independentisme no identitari!); un nacionalisme obert, modern i integrador: sí, és català qui viu i treballa a Catalunya i en vol ser (quin error seria abraçar el populisme!); un nacionalisme pragmàtic, és a dir, independentista (quin error cedir aquest adjectiu als qui han entès la política catalana com la cessió permanent, la manca de resultats i el dèficit fiscal i d’inversions a canvi de copets a l’esquena de Madrid!). La història és cíclica. Si després d’una reacció molt dura per part de l’Estat al procés alguns creieu que torna a tocar un front d’esquerres en clau espanyola, aclariu qui té Catalunya com una prioritat, que és el que realment cal. Ànims!