Distingides tertulianes i tertulians habituals s’entesten en empobrir tot el que està en joc el 14F. Reduir el tauler polític a una única tria, ja sigui esquerra-dreta, Catalunya-Espanya, o  gestió-confrontació, facilita potser l’opció de vot, però amaga nivells d’arestes que ens interpel·len -i molt-. Les eleccions no van d’opcions binàries, ni d’arrenglerar-se darrera tòtems, ni de creure a ulls clucs en proclamacions ideològiques difícils de demostrar. N’hi ha prou de fixar-se en com han esclatat antigues formacions, com s’han recomposat grups polítics, com s’han obert pas noves propostes o s’ha iniciat un retorn a les essències conservades en naftalina. L’antic terreny nacionalista s’ha esberlat, exigint una transversalitat molt més real, amb el municipalisme en primer terme.

Per altra banda, cada vegada es veu més clara la impostura de penjar-se el cartell de progressista sota paraula d’honor quan hi ha un flux continu de fets que ho fan posar en dubte. Per exemple, per poc que s’hi pensi, resulta molt difícil vendre que Salvador Illa és d’esquerres i a sobre, bon gestor, quan és palès el fracàs de la seva gestió de la pandèmia. 

Les eleccions no van d’opcions binàries, ni d’arrenglerar-se darrera tòtems, ni de creure a ulls clucs en proclamacions ideològiques difícils de demostrar

L’efecte que pretén causar Pedro Sánchez amb el ministre dimissionari en el pic de la tercera onada, no és, ni de lluny, un objectiu d’esquerres tradicional com seria reforçar una sanitat pública que s’ha demostrat imprescindible, malgrat les retallades d’equip, finançament i personal dels darrers anys. Al contrari. Sánchez col·loca Illa sobre el tapet verd com la millor opció per encapçalar un govern autonòmic que s’allunyi tot el possible de l’1 i el 3 d’octubre del 2017. Cal molta distracció i una gran fumerada  per fer oblidar el 155 i una repressió que no acaba.  I no crec que n’hi hagi prou. Potser per això, el Gobierno i alguns poders mediàtics juguen amb els cuiners d’enquestes a atribuir massa escons a un grup neo-fatxa global que són el llevat importat de l’odi i la mentida. Esporuguir els ciutadans dóna rèdit i pot evitar noves desafinades de la Fiscalia. Les enquestes manipulades que presagien un triomf del “salvador” ens diuen també que els hereus de Trump distorsionaran i condicionaran el Parlament molt més del que ja ho fan els seus votants cada dia, entre nosaltres. A l’hemicicle, caldrà un peu de rei molt fi per calibrar les diferències amb una Arrimadas que ja vàrem patir en el clímax de la seva histèria unionista. Però en campanya, tot s’hi val. Es fan massa promeses fàcils en moments difícils, i es difonen massa  falsedats a gratcient.

També els presentadors del binomi Catalunya-Espanya saben que la tensió està enervada per conflictes de classe, i que el que per alguns és “la dictadura d’independentistes minoritaris” amaga, més enllà de la ferida narcisista dels que varen haver de fer passos al costat, interessos contradictoris entre IBEX nostrats i petites i mitjanes empreses, pagesia que viu de la terra i els sospitosos habituals, entrenats en l’explotació i complaents amb la corrupció. El mecanicisme paupèrrim també és, en aquest cas, un bon mitjà per fer passar bou per bèstia grossa. De fet, en campanya, ens volen embolicar en paraules quan el que potser caldria és una bona dosi d’ autocrítica i rendiment de comptes, però s’enquista el mal perdre i el no saber guanyar. I són molt poques les que reconeixen  que tot dependrà dels pactes que es facin el 15 de febrer. Potser sols les que entenen que no hi ha muralles entre fer i ser.

La proposta ha de ser honesta perquè votar a Catalunya en temps de pandèmia i de tantes dificultats vitals mereix unes propostes polítiques que no simplifiquin ni ens menystinguin

Per això tampoc s’hi val a confrontar una suposada bona gestió (ignota) versus un autonomisme claudicador que es va fer vell i antic un dia d’octubre de fa tres anys. A les coordenades que ens calen pel 14F, molt més complexes del que diuen i desitjen, cal afegir un darrer element determinant: el respecte per la democràcia i pels drets. I això comporta, de nou, protagonismes plurals. Per això confio en que no vagi sols “d’ella o Illa”. Que sigui un “Illa o elles” on el municipalisme radical que va sorgir, valent i antifeixista, a Badalona ocupi el lloc que es mereix dins de l'“elles”. La proposta ha de ser honesta perquè votar a Catalunya en temps de pandèmia i de tantes dificultats vitals mereix unes propostes polítiques que no simplifiquin ni ens menystinguin.

Cap reduccionisme ha de poder emmascarar ni amagar el que varen significar l’1 i el 3 d’octubre.  En som hereus. I ara, el 14F, tornem a votar.