Fa dos anys de la presa de possessió de Donald Trump, “the big pretender”, i els drets de les dones segueixen sent una de les qüestions de les quals més es parla a tot el món. El gran desafiador dels mitjans, de la veritat, de l’accés a la sanitat, l’amic entranyable de l’autorebaixa d’impostos per als més rics i l’enemic més ferotge de la immigració va començar l’any 2018 amb el repte de les grans marxes de les dones contra tot el que Trump representa.

Amb el lema “Poder per a les urnes”, centenars de milers de dones es comprometien amb una nova manera de fer activisme polític feminista. També a les institucions. I de manera especial les afroamericanes, les palestines, les espaldas-mojadas, les dreamers. Com més sense paraula ni lloc propi les volia Trump, més s’implicaven les dones als EUA i es registraven per votar, no callar i actuar a les escoles i universitats, fins a arribar al Congrés. No es varen resignar amb les polítiques de l’administració. Es varen posar massivament en política perquè els reglaments, les normes, les lleis, reflectissin les seves necessitats, els seus drets, la legítima aspiració de viure millor. Per elles. Per les seves filles. I per les generacions de dones que han de venir.

Les dones empoderades de les marxes de Nova York, Cleveland, Filadèlfia, Austin o qualsevol gran ciutat dels EUA varen fer durant tot el 2018 més fort el moviment #MeToo contra la violència de gènere, les desigualtats salarials, els sostres de vidre imposats, la misogínia i els papers secundaris, empobridors, que tots els fonamentalistes reserven a les dones.

Els efectes de la represa del moviment feminista s’han vist fa pocs dies al Congrés. Nancy Pelosi va guanyar per primera vegada per un districte de Califòrnia l’any 1987. Aleshores eren sols 23 dones d’un total de 435. I tot i això, Pelosi va trencar un sostre de vidre especialment difícil: ser la primera dona, el 2007, a presidir la Cambra. Un sostre de vidre que ha tornat a superar els primers dies del 2019 gràcies a les dones, que ara ja són 102 ―de les quals un 90% pertanyen, com Pelosi, al partit demòcrata―.

Com més sense paraula ni lloc propi les volia Trump, més s’implicaven les dones als EUA i es registraven per votar, no callar i actuar 

I ha sortit un arc de Sant Martí inèdit a les institucions dels EUA. Mentre en el cantó dret de la Cambra, ocupat en la seva majoria per republicans, segueix predominant l’excloent i uniformadora norma WASP, en el cantó esquerre un estol de dones de diferent ètnia i color comença a fer trontollar els fonaments del Capitoli. 

Com escrivia la periodista Jill Abramson a The Guardian, “Washington ha deixat de ser de Trump”. I ho demostrava Deb Haaland de Nou Mèxic abraçada a Sharice Davids de Kansas, de la nació Ho-Chunk. Elles dues són les primeres dones indígenes americanes que tenen escó. Davids pertany també al col·lectiu LGTBI. Molt a prop, Ilhan Omar, immigrant somali de Minnesota, enlluerna amb el seu hijab blanc i daurat. Rashida Tlaib, de Michigan, tria per jurar el seu càrrec un exemplar de l'Alcorà que havia estat de Thomas Jefferson: ella és la primera dona palestina nord-americana que entra en el Congrés. I al seu costat, entre altres, Alexandria Ocasio-Cortez, Barbara Lee, Jahana Hayes, Lauren Underwood i Sheila Jackson Lee. Alguna de les propostes que han fet o donen suport és la revisió d’impostos a l’alça pels més que rics i l’empeachment de Donald Trump. Són corrents d’aire saludables que provoquen les dones que, ara fa un any, reclamaven als carrers el “poder per a les urnes”. 

Ens alegrem amb elles i per elles. I pel que ens hi estem jugant. Dona noves forces que, precisament ara, aixequem la mirada i no ens deixem envair per l’onada ultramuntana. No tinguem por per les fugides a les cavernes de jerarquies eclesiàstiques i dirigents polítics de formació precària. Ens amenacen amb un dit imperial, misogin i dominador per amagar la seva divisió i, de fet, la seva derrota. El president dels EUA, la musa daurada de qualsevol aspirant a cabdill de l’Espanya, ha perdut quan les dones s’han retrobat i reconegut entre si com a iguals. Recordem les paraules de Glenn Close en la cerimònia dels Globus d’Or: “Les dones hem de complir el nostre somni”. Com els pobles, com les minories. O com les majories que ens volen minoritàries. Ocupant carrers, universitats, escons: el camí és el mateix i passa per les causes més nobles: les de l'1-O, el 3-O, el 8 de març, el primer de maig, el 25 de novembre i l’Onze de Setembre. Fent realitat un mateix lema que, repetit, fa més forta la democràcia: poder per a les urnes.