Una manera subtil de prendre el pols del país és mirar quina és l’oferta d’assaig més o menys polític per Sant Jordi. No és una enquesta, ni un CIS, però diu més del que sembla. A les parades de llibres s’hi acumulen dinàmiques de fons. Fa més d’una dècada, el paisatge era clar. Llibres que explicaven per què la independència era possible, necessària i imminent. Hi havia una voluntat pedagògica, gairebé missionera, de convèncer i sumar. I en alguns casos de pujar al carro. Era la fase d’il·lusió i preparació. Cada títol era una peça d’un relat compartit. Història, economia, dret internacional. Tot servia per bastir una arquitectura mental col·lectiva. El país s'explicava a si mateix com havia de ser.
El 2017 va venir el xoc. I amb ell, una nova fornada de llibres. La fase de dol i interpretació. Ja no es tractava de convèncer, sinó d’entendre. Què havia passat? Què havia fallat? Qui tenia raó? La literatura política es va tornar introspectiva. Van proliferar memòries, cròniques i relats personals. Presó, exili, negociacions fallides. El focus es va desplaçar del futur al passat immediat. De la il·lusió al retret. El país necessitava ordenar-se emocionalment. I alguns, baixar del carro. Aquesta etapa ha durat fins fa poc. Però, amb el temps, aquesta fase n'ha anat deixant pas a una altra. Més silenciosa, però igualment significativa. Els llibres sobre la llengua, la identitat i la cultura han començat a guanyar centralitat.
Ara som a la fase dels llibres de resistència, d’identitat. El debat se centra en la preocupació pel català, pel seu ús social, per la seva supervivència. No és un discurs de la política, sinó dels individus. De l’actitud que hem de prendre. Han sigut anys de canvis profunds. D’un projecte expansiu s’ha passat a una actitud defensiva —havent passat primer per la frustració. D’imaginar un país nou a intentar que el que hi ha no s’esvaeixi. La política es transforma en resistència.
No sé si això us transmet pessimisme o optimisme. O res perquè sou dels que heu llençat els llibres al foc. Però tot sembla indicar que —tal com ha sigut sempre al llarg de la nostra història— la fase següent hauria de ser de proposta. Com dirien els Manel, però en aquest cas parlant de llibres: “aneu fent lloc”. Calen nous llibres. Nous relats. Noves ambicions. No per substituir els anteriors, sinó per completar-los, superar-los. Ja n’hi ha prou de començar sempre de zero.
Quan un país deixa d’imaginar el seu futur, és un país que es limita a gestionar el present
Ja hi ha propostes interessants sobre la Catalunya del 2030 o del 2050. Sobre la intel·ligència artificial, la demografia, la indústria, l’energia. No és que no existeixin, però no ocupen el centre. No marquen tendència. Almenys de moment. Quan un país deixa d’imaginar el seu futur, és un país que es limita a gestionar el present. I gestionar, per definició, és conservar. Però conservar sense projecte és només ajornar decisions. O encara pitjor: sotmetre-les a la voluntat d’un altre.
Si volem obrir una nova etapa mental i política, algú haurà de començar a reflexionar sobre quin paper vol jugar aquest país en un món que canvia acceleradament. Algú ha d’escriure sobre una nova manera d’explicar-nos com a país. Perquè, si alguna cosa ens ha ensenyat Sant Jordi les darreres dècades, és que, abans de passar, les coses s’escriuen. I ara mateix, el futur de Catalunya encara està per escriure. I això, més que un problema, és una oportunitat. Hi confio.
Hi ha la força, el talent i l’ambició per recuperar de nou el carril de la millor versió del catalanisme històric. De la visió, de la construcció, de la identitat. De voler ser els millors, de creure en nosaltres i en les nostres opcions. Demano que passi. Però ho faig des d’un optimisme que em permet dirigir-me a la majoria per dir-vos que aneu fent lloc. Que els nous llibres ben aviat arribaran.