Pedro Sánchez va anunciar el canvi de nom de l’aeroport del Prat durant el Consell de Ministres de Barcelona el 21 de desembre del 2018. El decret del canvi de nom obeïa a una clara política de damnatio memoriae, o “toponímia de la victòria”, en aquest cas deixant clar a tots els catalans que vam viure els fets del 2017 que al màxim al qual podrem aspirar, d’ara endavant, és a una autonomia condicionada. Dur-nos de nou als pactes del 1978, a Tarradellas, a l’Estatut de Sau. Van decidir dur-nos de nou cap enrere i van decretar als ciutadans de Catalunya que, en efecte, ja és aquí.

El desembre del 2007 centenars d'entitats empresarials, socials i culturals catalanes signaven un manifest reclamant la gestió descentralitzada de l'aeroport de Barcelona. Avui, el 2025, celebrem un acord per a una ampliació sense que pel mig hi hagi hagut ni un sol gest de traspàs competencial. El president Illa es felicitava d’un acord per a una infraestructura sobre la qual la Generalitat té zero competències, i si ha pogut contribuir a desbloquejar-ho ha estat gràcies a l’única competència que té sobre el tema: tot el que fa referència a la Ricarda, a la conservació de l’espai natural i a l’ornitologia. L’alcalde de Barcelona, que també es mostrava cofoi, tampoc ostenta cap competència sobre la infraestructura i ni tan sols s’ha dignat a donar veu a les reclamacions del municipi del Prat. I el ministre Urtasun es va limitar a comprar la Casa Gomis per al Ministeri, per fer més palesa encara la incapacitat de la Generalitat per comprar terrenys i patrimoni arquitectònic en el seu propi territori.

“Cal esdevenir un català internacional”, deia Joan Miró quan es dirigia cap a París l’any 1919, pocs anys abans que Ernest Hemingway adquirís el seu quadre La Masia. Tenia com a intenció, amb el seu mural a l’aeroport del Prat, amb l’escultura Dona i Ocell i el mosaic del Pla de l’Os a la Rambla, donar la benvinguda als visitants que arribessin a la ciutat per terra, mar o aire. El nom de Joan Miró internacionalitza, és un nom que no fa escala a Madrid, com tampoc no el faria el nom de Pau Casals: Josep Tarradellas va fer escala a Madrid el 20 d’octubre del 1977, abans d’arribar a Barcelona. Això, en un aeroport que es vol ampliar per suposadament deixar de fer escales a Madrid però que ni tan sols pot gestionar-se autònomament, ja ho diu tot.

Madrid tindrà pista lliure i més ampla per fer i desfer

Tindrem més pista, però Madrid decidirà si hi aterraran vols low cost o vols internacionals directes. I quins. I amb quina freqüència. Amb quines destinacions, amb quin preu, amb quina intenció econòmica o social, amb quin nivell de prioritat per al talent i els congressos o quin nivell de prioritat per al turisme, amb quin règim, quines companyies, sota quines condicions. Madrid tindrà pista lliure i més ampla per fer i desfer, a través d’una empresa, AENA, participada majoritàriament per l’Estat i presidida per un militant socialista com Maurici Lucena. ERC i comuns han deixat dit que no volen l’ampliació, però han deixat palès que no poden (o no volen) impedir-la aquesta vegada. Junts sembla voler tant l’ampliació com el traspàs de la titularitat o la gestió. I el PSC, aliè a totes aquestes demandes, es coordina amb el PSOE (que és qui mana en tot aquest aspecte) i després ens llença el seu “el Govern de tothom”. Tot un preludi de com anirà el debat sobre el finançament.

Un aeroport Joan Miró no fa escala a Madrid, un aeroport Josep Tarradellas sí. Com hi fa escala el PSC, com hi fan escala Salvador Illa i Jaume Collboni. Com hi fem escala tots des del dia que vam decidir, en lloc de fer servir les pistes per enlairar-nos, fer-les servir per agafar el pont aeri.