Dimecres 20 de novembre del 2019, tot just quan el TSJC es trobava a punt d’inhabilitar el president Quim Torra, servidor escrivia un article aquí mateix on deia que el president 131 —en accedir al càrrec— "sabia que ERC i Convergència maldarien com més aviat millor per tornar a l’autonomisme de tota la vida i que, en cas de seguir els designis de la partitocràcia tribal, l’independentisme es convertiria ben prest en un moviment estèril de llibertat, amnistia i (a tot estirar) Estatut d’Autonomia". Un lustre després, la predicció —per la qual no calia ésser cap geni— s’ha acomplert i l’espai unilateralista que representava el mateix Torra (a qui els ciutadans hem pagat la nòmina d’antic president perquè pugui escriure un llibre sobre Armand Obiols que llegirem amb gran entusiasme, només faltaria) ha esdevingut una mera crossa que lluita per devorar les engrunes convergents.
El que ningú no podria saber en aquell moment és la fredor absoluta amb què la ciutadania ha rebut l’indult general dels encausats pel procés. L’amnistia no té qui l’estimi, i la prova de tot plegat és que el processisme ha iniciat la campanya del 12-M amb un discurs més autonomista que una delegació provincial d’Hisenda, curull d’apel·lacions al “bon govern” i blablablà. No és estrany que, en aquesta tessitura del “girar full”, Salvador Illa estigui ben posicionat per captar el vot de centre catalanista, malgrat la seva pèssima gestió ministerial durant la Covid (i d’haver-la exercit envoltat de militars i comissionistes). També és normal que Illa hagi deixat fora de joc el dissortat Aragonès, que encara continua xerrant sobre bona gestió, inconscient que —per contingències com l’informe PISA o un assassinat penitenciari— Catalunya ha palesat l’oceànica mediocritat dels seus consellers.
Només el poder de l’abstenció podrà calibrar fins a quin punt els electors estan disposats a renovar el mapa polític
Els propagandistes de La Vanguardia s’han afanyat a recordar que la ciutadania afronta els pròxims comicis ben allunyada de cabòries independentistes per centrar-se en la cançoneta dels “problemes reals de la gent”, com ara la sequera, la crisi d’habitatge i àdhuc el possible adveniment de la Tercera Guerra Mundial. La realitat és justament la contraria: precisament ara que els partidaris de la independència han entès la nul·litat de qualsevol pacte legal amb el poder madrileny i que tots plegats sabem del cert que l’enèsim “millor finançament de tota la història” que pugui brollar d’un Govern autonomista sempre resultarà insuficient per fer prosperar la nació, ara que tot això ja és ben clar i que els partits tradicionals ja no són vehicles legítims per defensar la secessió, és justament quan hom podrà comprovar més que mai la força més tossuda de l’independentisme.
El poder convergent ha intentat modular el desencantament de l’electorat sobiranista i la força de l’abstencionisme amb l’abracadabra del possible retorn de Puigdemont al país, i també controlant de sotamà les falses alternatives de Sílvia Orriols i Clara Ponsatí (dues polítiques que no haurien arribat vives a la contesa electoral sense l’ajuda dels mitjans controlats per la ceba pujolista de tota la vida). Com ja vaig escriure, l’antic president 130 ha plantejat el desembarcament al país mitjançant un xantatge de parvulari i una coalició de partits per evitar la marca de Junts que sembla una macedònia de friquis. “Voteu-me i tornaré per restablir el Govern legítim que va castrar il·legalment el 155”, canta Puigdemont per enèsima, sense aclarir allò que, en el fons, és la seva decisió més important: a saber, què farà l’antic president si no acaba guanyant el 12-M ni en vots ni per suma d’escons.
Només el poder de l’abstenció podrà calibrar fins a quin punt els electors estan disposats a renovar el mapa polític, no rendir-se a la pacificació del país dissenyada per Pedro Sánchez i restablir l’esperit de l’1-O per allunyar-lo dels seus il·lusos enterradors. Si l’abstencionisme no té èxit, el règim del 78 legitimarà totes les mentides dels nostres màrtirs i els acollirà amb els braços oberts per pagar-los una generosa pensió de viudetat. Si penseu que exagero, tornaré a citar l’article al qual em referia a l’inici, on m’adreçava a Quim Torra dient-li: “no et preocupis, caríssim 131, que quan acabi la inhabilitació Espanya et mantindrà el sou d’expresident, amb la corresponent oficina i patges per garantir-te la seguretat, i quan la pasta s’acabi, podràs tornar a fer-nos d’editor amb el prestigi que t’han donat les colònies a la plaça Sant Jaume.” Doncs bé, suposo que no cal dir res més.