Perquè encara no se’n percep la importància; per la manera com s’ha produït; per com s’ha anunciat. I, diguem-ho clar, pels entrebancs que tothom suposa que hi haurà per aplicar-la, l’acord per la llei d’amnistia ha tingut poca celebració. No han sortit a celebrar-ho ni els mateixos represaliats, als quals aquest acord allibera d’injustes i incòmodes situacions. Suposo que tal com la processó anava per dins mentre patien la repressió, ara han optat per la mateixa dinàmica. També han estat molt continguts els que valoren l’acord perquè sobretot hi veuen la virtut d’allargar el govern del PSOE a Madrid. És ben normal, fa només quatre dies no en volien sentir ni a parlar de l’amnistia. Fan de la necessitat virtut. Per la seva banda, l’independentisme ha fet com fa massa vegades, ha interposat primer els interessos de partit als de país —si més no a l’hora de celebrar-ho, ja que consta que Junts i Esquerra sí que van unir esforços durant la negociació—, uns insistint que la primera versió ja era prou robusta —però si l’endemà de dir això un diputat teu se’n va anar a l’exili!—, altres subratllant el seu èxit, cosa que en aquest cas sembla més raonable. I una minoria dient que és rendir-se. Entre els uns i els altres, costa molt deixar-se endur per l’eufòria. Però hi ha motius, com a mínim, per a l’alegria. Pel que representa per als represaliats, que han resistit amb gran patriotisme la seva situació, i pel que significa políticament.
S’havia de cobrar per avançat i no ha estat ben bé així: el català a Europa està pendent, l’amnistia no ha sigut prèvia a la investidura, però s’ha complert i ara comença un nou capítol, els pressupostos
Aquest acord per la llei d’amnistia és un gran èxit de país. I em sembla molt saludable subratllar que l’ha assolit la política. Almenys la política; cert que hi ha hagut més gent defensant l’amnistia i treballant-hi. Però sobretot la política. S’ha assolit aquest èxit perquè Esquerra i Junts, Junts i Esquerra han treballat coordinadament en la gestió de les esmenes. La seva feina plegats durant la segona negociació de l’amnistia no ha permès triangular al PSOE com a la primera. La llei d’amnistia, aquest acord entre Catalunya i l’Estat, reforça el sentit polític del Primer d’octubre. Una amnistia és un fet extraordinari. Excepte les amnisties fiscals, que són una altra cosa, la darrera a Espanya data del 1977. Que s’utilitzi aquest recurs per posar fi a les represàlies civils, polítiques i econòmiques derivades del procés d’independència de Catalunya li dona al Primer d’octubre del 2017 una gran potència política i li reserva un lloc destacat a la història. Per últim, l’acord torna a situar en pla d’igualtat l’independentisme amb la resta de forces polítiques, tant de Catalunya com de l’Estat. No és senzill circular per l’agenda ordinària del dia a dia tenint presos, exiliats, represaliats, etc.
Són motius per a l’esperança: s’ha fet bona política, ERC i Junts han cooperat pensant en un bé superior a l’electoral, fixa el Primer d’octubre com el que és: una gran gesta política, i torna a posar l’independentisme en pla d’igualtat. Però també hi ha motius per a la prudència. Començant pel calendari que, comptant que Vox i PP hi posaran tantes traves com puguin i més, anirà del Congrés al Senat i del Senat al Congrés, exhaurint terminis fins a, segons sembla, finals de maig. També cal prudència sobre la reacció de la judicatura i l’aplicació de la llei. Queda clar que un cop publicada al BOE, la llei és d’aplicació immediata. I que si un jutge decideix no aplicar-la estarà prevaricant. Serà suficient això a Espanya? També cal prudència pensant en l’agenda de la legislatura. En aquest cas prudència a l’hora de no llançar les campanes al vol, ja que el compromís de l’independentisme no és només l’amnistia, sinó amnistia i autodeterminació. Junts ha mostrat una nova manera de funcionar que sembla que el PSOE comença a entendre, fent de la necessitat virtut i sobretot veient els escàndols que li estan sortint. Però les palanques es van acabant: mesa del Congrés, investidura, pressupostos. S’havia de cobrar per avançat i no ha estat ben bé així: el català a Europa està pendent, l’amnistia no ha sigut prèvia a la investidura, però s’ha complert i ara comença un nou capítol, els pressupostos. Veurem què proposa l’independentisme. Demanar segons què a canvi d’uns pressupostos podria semblar desproporcionat. Però pot ser la darrera vegada que l’autor del Manual de resistència et necessiti de veritat per resistir i tu vas dir amnistia i autodeterminació.