Amb la que cau a Kíev i altres ciutats d'Ucraïna; amb la que ens pot caure a sobre una vegada Vladímir Putin ha arribat a amenaçar amb l'ús de l'arma nuclear si l'OTAN intenta parar-li els peus; quan les administracions i la bona gent es preparen per acollir refugiats o es pregunten com podrien ajudar, mentre molts veïns nostres, ucraïnesos i russos, expressen al carrer el seu rebuig de la guerra... Mentre succeeix tot això aquí es torna a passar comptes amb l'independentisme, que, pel que sembla, encara no ha rebut prou. Arran que algú va fantasiejar al seu dia amb un suport rus o se li va ocórrer incloure Rússia entre els actors internacionals amb qui hauria de comptar el procés, hi ha qui es demana, amb escàndol, què hauria succeït si Putin hagués reconegut Catalunya. És que potser la Federació Russa no té ambaixada a Madrid oberta fins i tot ara? A què espera Pedro Sánchez per trencar relacions diplomàtiques? Alhora, s'apunta que ara sí que s'ha acabat el procés —a qui se li ocorrerà tornar a demanar la independència unilateral— i que qui no vulgui veure-ho que Santa Llúcia li conservi la vista, com si els referèndums del Donbass, l'equivalent als Sudets de Hitler, fossin la veritable causa de la invasió russa d'Ucraïna. Des d'altres perspectives, n'hi ha que proposen regalar Ucraïna sencera a Rússia en una espècie de gran operació d'apaivagament de l'inquilí del Kremlin i algun altre invoca l'espectral taula de diàleg de Sánchez sobre el conflicte polític Catalunya-Espanya —que continua sense reunir-se— com el que els ucraïnesos necessitarien com el pa que mengen per evitar el pitjor.

"A Putin li agradaria Puigdemont ", és l'últim pet que ha deixat anar en l'agonia de C's el sempre enginyós Carlos Carrizosa. La invasió d'Ucraïna que Putin ha realitzat amb la barroera coartada de l'autodeterminació prorussa del Donbass serveix ara per criminalitzar l'independentisme com en els anys noranta la guerra i desmembrament de Iugoslàvia es va utilitzar com a espantall per desfigurar els nacionalismes moderats català i basc. Era l'època en la qual Jordi Pujol, davant de les independències bàltiques (de nou, en perill) va dir allò que Catalunya era com Lituània però Espanya no era l'URSS, cosa que no sé si ara diria amb tanta claredat respecte de la Rússia de Putin. En aquell moment, CiU i el PNB apuntalaven els governs del PSOE a Madrid com després ho van fer amb els del PP. I ara, dos autodeterministes com Oriol Junqueras i Arnaldo Otegi, líders de les esquerres independentistes a Catalunya i Euskadi, expresos ambdós, fan el mateix amb l'executiu de Sánchez i Podemos, malgrat l'escàs resultat —si més no, pel que fa a ERC— d'un suport parlamentari crucial. Tot plegat no sembla precisament una ofensiva desestabilitzadora de l'ordre estatal espanyol sinó més aviat el contrari.

No recordo jo haver vist milícies independentistes catalanes armades fins a les dents custodiant els centres de votació en l'1-O com va succeir en els referèndums del Donbass

En aquest quadre, els referèndums d'autodeterminació celebrats a la Crimea ocupada per Rússia il·legalment el 2014 i, després, a les autoproclamades repúbliques de Donetsk i Lugansk, al Donbass —tots ells territoris de majoria prorussa o rusparlants després dels moviments de població i la neteja ètnica provocats a l'època de Stalin— s'assemblen al referèndum de l'1 d'octubre com un ou i una castanya. Llevat que em falli la memòria, no recordo jo haver vist milícies independentistes catalanes armades fins a les dents custodiant els centres de votació en l'1-O com va succeir en els referèndums del Donbass. En canvi, em venen a la memòria amb més nitidesa les càrregues de la Guàrdia Civil i la policia espanyola contra civils desarmats que només podien posar el seu cos davant les porres i el material antiavalots i que van produir en poques hores més d'un miler de ferits, fins que, al migdia, algú va ordenar parar aquell despropòsit. La història del procés des de l'altre costat, el dels despatxos i casernes de Madrid continua sense tenir llibre. Les comparacions són odioses, però seguint per aquest camí, és entre la repressió espanyola de l'independentisme català en la tardor del 2017 i l'atac de Putin a Ucraïna aquest febrer del 2022 en el que es pot trobar una sorprenent semblança, un sinistre aire de família.

És entre la repressió espanyola de l'independentisme català i l'atac de Putin a Ucraïna que es pot trobar una sorprenent semblança, un sinistre aire de família

Les amistats perilloses de la Rússia de Putin no estan a l'independentisme català sinó en el trumpisme hispànic, encarnat en Vox i, per extensió, en qui, ja sigui per força o per secreta convicció, semblen prestos a imitar els d'Abascal en les seves maneres i en els seus discursos. La indissimulada admiració per la fatxenderia de Putin que professen els ultranacionalistes hispànics, amfitrions d'una recent cimera de la ultradreta europea a Madrid, a la qual avui no sé si tornarien a assistir els primers ministres de Polònia i Hongria, remet de nou a un aire de família, a una insospitada convergència de tarannàs. O sigui, a l'(anti)política del "pels meus collons", que uneix en el mateix pla la dialèctica falangista dels punys i les pistoles dels anys trenta i, noranta anys després, el trumpisme-putinisme, que finalment ja té la seva guerra. Una guerra que aquest cop no lliurarà a Twitter —que també— sinó per terra, mar i aire. Pandèmia i guerra com les d'abans, retorn al passat (o al retrofutur).

De moment, la pressió ultra (indirecta) ja s'ha carregat el líder del principal partit de l'oposició espanyola mitjançant un cop d'estat intern en tota regla propiciat no tant, que també, per la matussera i boja batalla pel poder entre Pablo Casado i Isabel Díaz Ayuso, sinó per la por del sorpasso, que la ultradreta acabi depassant el PP a les urnes i que aquest implosioni com al seu dia ho va fer l'UCD. Els inquiets per les presumptes amistats perilloses de l'independentisme català al Kremlin farien bé d'adonar-se que els veritables amics espanyols de Putin aviat podrien arribar la Moncloa o bloquejar el pròxim parlament espanyol. Una cosa en la qual l'independentisme català, per bé o per mal, ni hi és ni se l'espera, com molt bé han pogut comprovar totes les cancelleries d'aquesta Europa de nou estupefacta davant el mirall.