(...) Disfrutar és l'hereu d’una cuina que va obrir el país al món, però és un restaurant sense paisatge, una caixa registradora vestida de disseny cosmopolita, entaforada en uns baixos del carrer Villarroel. Passat el primer entusiasme, fins i tot el Salvador se'n va distanciar, tot i que ara elogia restaurants que, només per la buidor del nom (Come, Enigma), ja veus que tampoc no aguantarien l'èxit perquè no representen res, més enllà de les ganes de brillar i de fer diners amb la història dels altres. Hi vaig pensar fa uns dies tornant de Casa March, l'establiment que el nebot del Jesús del Rio ha obert a Flix. El Jaume va aterrar a Barcelona quan l’ecosistema que el Salvador va saber aprofitar i enriquir tan bé començava a decaure. Quan va començar a treballar a Comerç 24, feia temps que Carles Abellan havia perdut l’oremus i que la força evocadora de la cuina catalana anava esvaint-se. De fet, de seguida va passar a treballar al Shunka de Hideki Matsuhisa, un senyor que avui és més conegut que qualsevol dels xefs que he esmentat, si exceptuem Ferran Adrià.
El dinar a Casa March em va fer pensar en els àpats dels bons temps del Salvador. Però, sobretot, em va recordar una conversa que vaig tenir amb l'Abel Cutillas la tardor del 2018. Quan preparàvem l'assalt a l'Ajuntament de Barcelona amb la candidatura del Jordi Graupera, l'Abel em va dir, un dia que fèiem un gintònic prop de la facultat, en una cocteleria del Raval que ens havia ajudat a escriure els primers llibres: "Si això surt malament, jo sempre puc marxar a Vinaixa, però vosaltres dos no podreu tornar enlloc". Ara ell és a París, jo soc al Masnou, i el Jordi s'arrossega per Barcelona com una ànima en pena. La Diana és a Dinamarca, igual que el Manel Berga, que també va mirar de contribuir al projecte. El Xavier Servat, que vivia a Sarrià, ara viu a Sort sense telèfon. El Roger Mallola s'ha tornat a tancar al pis d'Enric Granados on ja vivia fortificat quan el vaig conèixer. L'Anna Punsoda també ha tornat al poble, mentre que el Bernat Dedéu passa tants dies com pot a l'Empordà, en una casa del seu pare.
L'assalt va fallar, i la mare es va morir després de veure com els polítics convertien la lluita de la seva vida en una presa de pèl. "Em sap greu, noi", em va dir la mateixa nit electoral amb un fatalisme que llavors ja em va semblar una mena de murmuri d'ultratomba. Amb els diners de l'herència m'he comprat un cotxe i de tant en tant baixo a Barcelona a veure els coneguts que em queden. La ciutat se'm fa antipàtica. Els racons que resisteixen la pressió del trencament em recorden els pisos momificats per la dictadura que els pares m'obligaven a visitar cada Nadal amb l'excusa de la família. Desconec els motius que van portar el Jaume a marxar de Barcelona, però sospito que no són gaire diferents dels meus. Quan el Jesús me'l va presentar de seguida em vaig reconèixer en el seu aire d'home solitari que intenta tornar a començar una mica masegat. Potser és una projecció, però em sembla que si el Jaume ha muntat un restaurant a Flix és perquè també ha patit, com tots nosaltres, les conseqüències de la derrota del país.
De fet, passen els anys i el campi qui pugui no s'atura. La Marina, que va arribar a Barcelona quan començàvem a preparar la candidatura del Jordi poc després de l'1 d'octubre, n'acaba de marxar amb el doctorat fet i una família començada. La Mònica Pagès, que va viure 20 anys al Carrer Petritxol per estar a prop del Liceu i del Palau de la Música, ha emigrat al Ripollès i escriu més articles de natura que de música. L'Àstrid Bierge passa més temps a València que al seu pis de Ciutat Vella. El Josep Lluís Fontanella fa vida entre Istanbul i Camprodon i no veig que s'enyori de l'Eixample. El Jesús del Rio, que viu a tocar d'aquell pis de l'Anna Punsoda que vaig visitar tantes vegades mig hipnotitzat, a les tantes de la nit, només pensa a restaurar la casa del Masroig. L'Albert Anguera tampoc no es vol morir a Barcelona. Quan acabi d'arreglar la caseta que es va comprar amb vista al monestir de Poblet, deixarà el pis d'Hospital Clínic —a tocar del que vaig vendre— i adeu Barcelona.
Exceptuant el Borja Vilallonga, que va passar per Nova York i Austin abans de traslladar-se a Llagostera, jo vaig ser el primer a fugir de la ciutat. A mitja pandèmia vaig agafar quatre trastos i em vaig plantar al Masnou. Durant uns mesos em va semblar que m'escaparia de la desfeta. En el pla físic estava fet una runa perquè, poc després de la derrota electoral, em vaig tornar a trencar, com m'ha passat sempre que m'ha calgut un motiu de pes per reinventar-me. L'accident es pot llegir en clau metafòrica i això li donava un sentit còsmic. Ben bé com si hagués necessitat alliberar-me dels sentiments que m'oprimien des d'abans de l'1 d'octubre —potser des que es va acabar la història que l'Andrea omet en el seu llibre—, em vaig llançar a una piscina que era menys fonda del que creia i del que havia estat, objectivament, anys enrere. Tot i les conseqüències de la patacada, tenia el cap fred i estava content —no m'havia quedat invàlid i tenia l'amor de la Diana. La casa del Masnou té una porta forta i, quan l'obres, grinyola i et fa esbufegar. Semblava que em podria encastellar aquí i enarborar ben alta la meva bandera, però encara no havíem tocat fons. A mesura que la misèria dels polítics va arribar al carrer, el país es va anar convertint en un manicomi.
Quan es va veure clar que no hi hauria independència, valors que semblaven indiscutibles es van capgirar fins a extrems que avui ja són difícils d'explicar. De sobte, tothom es va posar a treballar per intentar fer veure que la nació catalana era un invent malaltís de la política; una mica com va fer el franquisme amb la llengua, però amb més somriures i subvencions. Mentre el Jordi Vilà es reivindicava escrivint un Manual d'autodefensa de la cuina catalana, el Salvador mirava de desfer, en els restaurants de la nova Barcelona, el que havia fet en els bons temps de la cuina del país. Ara, mentre escric això, m'arriba la notícia que Catalunya ha estat nomenada Regió gastronòmica de l'any. Una seixantena de xefs de la Guia Michelin han llançat una campanya per remarcar "la posició de la regió com una destinació gastronòmica única". The Guardian ho anuncia a tota plana, i La Vanguardia ha portat Ferran Adrià i quatre mites més dels nostres fogons a fotografiar-se al Palau de la Música. Però tota pompa és fúnebre.
Barcelona s'ha convertit en una ciutat grollera i desconeguda, i el Masnou cada dia em recorda més el poble baix de sostre de la meva infantesa. Tot Catalunya sembla el país empobrit de fa quatre o cinc dècades, però més multitudinari i grapejat. No hi ha referents fiables, espiritualment el país és una selva. El Roc Milà, un dels nanos que vaig conèixer al curs d'escriptura que vaig obrir quan em van fer fora de la universitat, ha publicat un llibre que sembla una versió moderna de Nada, la famosa novel·la de la Barcelona de postguerra. El Roc és més lluminós que Carmen Laforet perquè escriu en català, i perquè no ha patit la destrossa de les bombes. Però el llibre explica la història d'un jove trist i cinicot que intenta trobar feina de porter en una finca senyorial del segle XIX. El llistó ha baixat ostensiblement, des dels bons temps de la cuina catalana, i l'escenari central del llibre és un bar de cadires d'alumini com els que van omplir la ciutat durant el franquisme. La llum que passa pel llibre del Roc és inquietant i nova perquè no s'entén sense l'assassinat que el protagonista comet per aconseguir la feina de porter.
El marge entre les veritats que t'acorralen i les mentides que et buiden cada dia és més estret. La desproporció entre els mitjans i els objectius, entre les coses que has de fer per estar content i els resultats que aconsegueixes, es va fent perillosament gran. Jo mateix, de moment no he mort ningú, però no he dubtat a apunyalar retòricament alguns dels meus millors amics. Per defensar coses que em semblaven imprescindibles, he deixat passar situacions que m'han fet mal i que, probablement, arrossegaré tota la vida. Des del Masnou, he vist tothom de massa a prop i no puc dir que hagi fet res —o gaire res— per accident o per error. Per si de cas, el cos insisteix a parlar amb mi. De jove, l'obligació de sotmetre'm a la família i a l'escola em feia sortir èczemes als genolls; ara els èczemes em comencen a sortir als dits de les mans. És com si el cos m'alertés del material tòxic que remeno cada dia per escriure —o com va dir la Diana: que estic massa lligat als purgatoris del país.
La barreja d'oportunisme i de pedanteria que ha imposat la por a quedar fora del nou ordre erosiona els vincles socials i la transmissió del bagatge col·lectiu a tots els nivells. El Salvador, que podria haver influït positivament en el Jaume i que ben segur que ha tastat la seva cuina, ara està vetat als restaurants del Hideki Matsuhisa. No en sé els motius, però he trobat un article sobre el Koy Shunka molt graciós que potser explica alguna cosa. Després d'elogiar la decoració "occidental" del local, el Salvador es lamenta del "furor" que els japonesos senten per la tonyina. "Vaig sortir del Koy Shunka amb alè d'orca", escriu. I diu que els niguiris del Matsuhisa li recorden les tardes d'adolescència, quan es colava a l'Aquarama del Zoo de Barcelona per abraçar l'orca Ulisses. Amb una conya que segur que arrencaria un somriure al Jaume, el Salvador ve a dir que el Matsuhisa és més genial com a home de negocis que no pas com a cuiner. Jo també somric, perquè la metàfora dels niguiris em fa pensar en el baf que satura els articles del Salvador des que ens vam conèixer al Comerç 24.
Els caps més intel·ligents i literaris s'intenten escapar a través del menyspreu aristocràtic o del surrealisme, però el surrealisme i el menyspreu aristocràtic són sortides gallinàcies, tot i la seva brillantor teatral i passatgera. Veient com cauen les coses, és fàcil fer-se una idea de per què el segle XX va deixar tan poca literatura íntima i per què el franquisme no va generar una base de dietaris que expliqués la destrucció quotidiana del país. La grisor estaborneix, atomitza i finalment normalitza la ignomínia. Al final tothom s'acostuma a tot, i després en diu progrés. Potser val més així perquè anar contra corrent serveix de poc si no ets un artista com Gaudí o com Proust, que es van jugar el seu nom a tot o res en el moment que van veure venir l'ocàs de la seva època. Si a mi cada dia em costa més saber per a qui escric, com havien de trobar incentius els catalans de la dictadura, avergonyits pels morts de la guerra i per l'exili?
L'Abel, quan m'escolta fer aquests discursos, em diu que he d'abandonar tota esperança de casar-me. És la seva manera d'animar-me a acceptar el fet que l'única descendència que puc aspirar a tenir és intel·lectual. M'ho diu des que em coneix, i ara sembla tenir més raó que mai. L'altre dia, veient una foto del Roc a l'Instagram, se'm va escapar de pensar que els fills que no són biològics tenen l'avantatge que surten més guapos. Una cosa que em crida l'atenció del seu llibre és que, fins i tot físicament, el Roc sembla estranger. Suposo que tothom està igual, amb la sensació que el present no aguanta res, i que el passat i el futur queden massa lluny, en un espai imaginari grotescament remot. L'artesà treballa amb els materials disponibles, mentre que l'artista és un creador de realitats, transforma el món a través de l'alquímia per no haver de fer mitjana amb res ni amb ningú. Jo no tinc natura d'il·lusionista ni de màrtir, i emeto amb l'ona mitjana dels supervivents mentre espero que el passat m'acabi de dissoldre o que el futur em porti reforços i, si pot ser, algun bé de déu.