Realment no tenia gens de ganes de parlar avui, aquí, de Gabriel Rufián. Ni tampoc d’ERC o de Carles Puigdemont i Junts per Catalunya. De cap manera. Mira que en passen de coses interessants al món! I també a Espanya! I fins i tot a Catalunya! Tanmateix, després de contemplar dimecres Rufián a la tribuna del Congrés de Diputats, no he pogut ofegar la temptació de filar quatre ratlles sobre aquest home, un personatge magnètic situat a hores d'ara entre el lerrouxisme 3.0 i la caricatura grotesca.
En sentir-lo dia rere dia, incansable, amb una tossuderia geològica, retreure, denunciar, reprovar, criticar, menystenir, insultar, etcètera, Míriam Nogueras, Carles Puigdemont i tot el que sigui Junts o faci olor de Junts, hom no pot estar-se de concloure que, a banda de tota altra possible diagnosi, el de Santa Coloma està obsessionat, pateix alguna determinada forma d’obsessió que, amb el temps, en comptes de corregir-se o apaivagar-se, s’ha anat fent cada cop més gran, fins a esdevenir enorme, colossal. No hi ha prou pantalles per transcriure aquí per a vostès la llista de tots els esgarips que Rufián ha arribat a etzibar a Junts. De fet, resultaria realment complicat saber quan s’hi va referir de manera amable per darrera vegada —si és que aquest prodigi ha arribat mai a produir-se. Mirant enrere, el que, en canvi, em ve de seguida al cap és aquella piulada datada a les 12 hores i 11 minuts del 26 d’octubre del 2017, vigília de la frustrada declaració d’independència de Puigdemont: "155 monedes de plata". Una manera com una altra de titllar l’aleshores president de traïdor a Catalunya.
La segona mania rufianesca que, igual que l’altra, s’ha anat engrossint fins als marges de la patologia, és la defensa a peu i a cavall de la coalició governamental espanyola, formada, com se sap, per PSOE i Sumar (a hores d'ara n’hauríem de dir Restar). Rufián ha anat més enllà del que ha anat mai el seu mestre i mentor, el Yoda Joan Tardà. El fervor amb què el republicà Rufián persegueix els enemics de Sánchez —que són multitud— resulta tan extremat i, des de certa perspectiva, tan arnat, que fa pensar en els còmics d'El Guerrero del Antifaz —els més grans els recordaran—, que solia anar acompanyat del jove i cegament lleial Fernando, el seu escuder. O, si volem venir una mica més ençà, Rufián fa ben bé el paper de Crispín, sempre al servei del Capitán Trueno (ja em sabran disculpar, però Sánchez presenta una innegable retirada al personatge del genial Víctor Mora). Rufián, a qui Oriol Junqueras va fitxar fa una eternitat per encarnar la icona de l’independentisme en castellà i "de barri" i per pilotar aquella bonica nau espacial que van batejar com "Eixamplar la base", cada vegada ha anat allunyant-se més de la seva missió per sucumbir amb urc a les seves dèries. Resumint: l’adoració a Sánchez des d'un esquerranisme de catequista i la tírria contra Puigdemont i Junts, és a dir, contra allò que ell, amb indissimulat menyspreu, anomena "la dreta catalana". Si en aquell vibrant octubre del 2017 Rufián acusava Puigdemont de traïdor —el republicà pensava aleshores que el president convocaria eleccions i no declararia res—, dimecres al Congrés, com si no haguessin passat més de vuit anys, insistia: "Deixin de mentir i vendre mercaderia tòxica i miserable". I, com aleshores, els acusava —als juntaires— de traïdors, perquè, perorava, gronxant-se en el tòpic: Catalunya "no és la seva pàtria, sinó el seu negoci".
La deriva rufianesca, voleu dir que fa cap favor a ERC? Crec, francament, que no. Li va bé a l’independentisme en conjunt? Rotundament, tampoc. Exactament al contrari.
Si Rufián podria encarnar Fernando, l’escuder del Guerrero de l’Antifaz, Míriam Nogueras podria ser Zoraida, la favorita del seu enemic Ali Kan (Puigdemont). Nogueras, endevino que, en el fons, gaudeix fuetejant amb inclemència i fruïció el colomenc i els republicans. Dimecres mateix es va referir irònicament a Rufián, que acabava de parlar, com a "portaveu del PSOE". Va anar així: "Creia que el torn del portaveu del PSOE que no parla de Catalunya era l'últim, no recordava que era just abans que el nostre". A ella —que presenta un tarannà que se situa als antípodes de la Heidi, per entendre’ns—, hom se la imagina, en un rampell oníric, cantant-li, com Guillermina Motta, allò de: "Fes-me mal, Johnny, Johnny, Johnny (Gabi, Gabi, Gabi), / engega'm al cel, / fes-me mal, Johnny, Johnny, Johnny, jo vull l'amor que fa bum!"
Paga la pena preguntar-se, a la vista de tot plegat, i ara seriosament, si tota aquesta empanada de Gabriel Rufián té avui alguna mena de sentit polític. Vull dir, i per preguntar-m’ho com els romans: "Qui prodest?" [A qui beneficia? / A qui li va bé?]. La deriva rufianesca —que no fa gaire el va empènyer a reclamar la immediata formació d’una mena de Front Popular espanyol—, voleu dir que beneficia ERC? Que li fa cap favor? Crec, francament, que no. Li va bé a l’independentisme en conjunt? Rotundament, tampoc. Exactament al contrari. Ni fa cap favor tampoc a la percepció que els ciutadans tenim de la política. Els únics qui se’n llepen definitivament els bigotis són els enemics declarats de Catalunya, alguns periodistes desvagats i determinats programes escombraria d’aquesta gran olla de brou greixós que és el món polític i mediàtic de Madrid. I, en general, tots aquells, que no són pocs, que frueixen veient en què s’ha convertit l’independentisme català —que un dia va arribar a espantar-los— i xalen qui-sap-lo amb el funest espectacle de Rufián i Nogueras estirant-se immisericordes dels cabells.