Eren els anys noranta i a les tavernes de Belfast es podia sentir un comentari com aquest: ‘Abans s'arreglarà el conflicte de Palestina que el dels carrers al nord d'Irlanda’. Tan pessimista era l'horitzó com tan brutal la violència que encara assolava els carrers d'uns barris segregats.

Afortunadament, aquesta no és la Irlanda que es trobarà Oriol Junqueras. No és que hagi desaparegut la violència sectària. Però res a veure amb l'enfrontament armat que s'hi vivia. La consolidació dels Acords de Pau no només ha permès una notable millora de les condicions de vida. També ha catapultat el Sinn Féin com el primer partit del nord del país.

La decisió d’enterrar definitivament tota vel·leïtat armada per aconseguir la reunificació de l’illa ha fet que avui els republicans del Sinn Féin hagin deixat de ser uns pàries per erigir-se en una força política possibilista i pragmàtica. La política del tot o res ha estat substituïda per una reorientació estratègica que dibuixa un futur en què tot és possible.

Tres quarts del mateix s’esdevé al País Basc. Tant que ara l’esquerra abertzale aspira, per primera vegada, a passar per davant del vell PNB. Els suports electorals de les respectives esquerres nacionals s’ha disparat tant a Irlanda com al País Basc.

La política del tot o res ha estat substituïda per una reorientació estratègica que dibuixa un futur en què tot és possible

I sí, evidentment que hi ha dissidents. Persones i grups que consideren que tot plegat és una vergonyosa baixada de pantalons.

A Palestina, en aquells anys noranta en què tot era pessimisme a les tavernes del nord d’Irlanda, es covaven els Acords de Pau d’Oslo. I hi havia esperança. Tot se’n va anar a fer punyetes perquè els extrems —els sionistes radicals i els palestins contraris als Acords— es van imposar. El desastre estava servit i així estan ara. Especialment significatius van ser els atacs de la dreta nacionalista del jove Netanyahu contra Rabin, un falcó reconvertit a colom. Un ultra el va assassinar mentre els islamistes alimentaven la dreta israeliana amb els seus atemptats suïcides. Com se sol dir, els extrems es toquen.

Probablement, la situació catalana s’assembla més a l’escocesa. Per l’absència de violència. També l’SNP s’ha fet gran apostant pel gradualisme i ubicant el partit al centreesquerra. I també allí tenen dissidents i han patit conflictes interns. Gradualistes contra fonamentalistes, tal com eren anomenats uns i altres.

És obvi que Oriol Junqueras ha defensat una reorientació estratègica en la línia del Sinn Féin o Bildu. Però també de l’SNP. Com també és obvi que d’altres dirigents polítics han jugat el paper dels purs, dels de tot o res. Només que en el cas català com una veritable farsa. Perquè aquí —a diferència d’Irlanda, el País Basc o Escòcia— el problema no era el que es negociava, sinó que el problema era qui ho negociava. Els hereus d’una llarga hegemonia mai no han paït que aquesta es posés en qüestió. Heus aquí el nucli gordià de la discrepància, disfressada d’enceses proclames i de constants invectives, conjugant tota mena de verbs, vilipendiant una estratègia d’acord i diàleg, amb especial virulència contra els seus artífex.

Per acabar ara, després d’haver blasmat aquesta estratègia del dret i del revés, abraçant-la per la porta del darrere. Si jo fos Junqueras, em sentiria immensament satisfet, malgrat tants malgrats.

Doncs resulta que sí, que —a Euskadi, a Irlanda i a Escòcia— sí que els alimenten molles, a l’espera del pa sencer. Sembla que, a Catalunya, finalment també.