Espanya és un país corrupte, insà democràticament. Repetir-ho no ens ha de fer por ni mandra. Sobretot quan en tenim mostres permanentment. Denunciar-ho és l’única manera de mantenir encesa l’alerta que ens prevé d’allò que ens vol destruir. Aquesta setmana n’hem tingut noves mostres: l’admissió a tràmit per part de jutjats de Madrid de diverses querelles que denuncien l’Operació Catalunya. Algú pot dir que precisament aquesta admissió a tràmit és la mostra que no tot l’Estat és així. Però quan sents als qui han presentat les querelles com els ha costat trobar un jutjat que les accepti, quant de temps han trigat els jutges a respondre o quants les han desestimat es confirma que només són excepcions a la norma general. A les clavegueres no hi són tots, només hi ha els saldos de la cadena. Però les clavegueres són els fonaments del sistema. La corrupció com a raó d’estat. El franquisme com a element estructurador de l’espanyolitat. I entre els saldos, l’Alícia.

Alícia Sánchez Camacho és estúpida, més perillosa que els malvats si fem cas a les Lleis fonamentals de l’estupidesa humana que va escriure Carlo M. Cipolla. La Camacho no és l’Alícia de Carroll Lewis, és l’Alícia de Cipolla. Aquest catedràtic de Berkeley diu en la tercera llei, la llei d’or, que “un estúpid és una persona que causa un dany a una altra persona o grup de persones sense obtenir, al mateix temps, un profit per a si mateixa, o fins i tot obtenint-ne un perjudici”. Podeu pensar que Alícia Sánchez Camacho és malvada i no estúpida. Que la seva acció respon a la seva voluntat de fer mal a Catalunya i de destruir el catalanisme polític. No és així. Només dona per buscar una carícia de l’amo i un sou a Madrid. De fet, tots responen al mateix patró: Alícia Sánchez Camacho, Albert Ribera, Inés Arrimadas, Dolors Montserrat. Veurem on és d’aquí a quatre dies la candidata de Ciutadans a l’alcaldia de Barcelona. Tots són igual de mediocres.

Arribats a aquest punt el que em sembla més interessant d’analitzar no és què fan ells, sinó com reaccionen davant d’ells la resta de catalans a nivell social i com reacciona políticament el catalanisme. Més acomplexament i mesquinesa? No plantar cara o mirar de treure’n rèdit hauria de penalitzar molt socialment. Perquè ara que hem sentit la gravació d’Alicia Sánchez Camacho demanant a Villarejo que fabriqui proves falses per destruir l’independentisme tots ens hem indignat. Però això és el que van fer servir Ada Colau i Pablo Iglesias durant els seus mítings a Barcelona per fer campanya contra Xavier Trias dient que tenia comptes a Suïssa. Això van fer servir aquests mateixos i els de Ciutadans per atacar Artur Mas. I va tenir conseqüències electorals. I tant que en va tenir. Determinants per la història política de Catalunya. Mai sabrem què hauria passat. Però es va fer per alguna cosa. Ara investigaran els saldos, però tema és un altre.

Què fa que ens creguem el que fabriquen les clavegueres? No tallar-ho d’arrel, no descartar-ho tot d’entrada és donar-li credibilitat. Interessos partidistes?, enveja?, malentesa lluita de classes? El que sigui és un vici de país petit. Què fa que no combatem intel·lectualment els arguments d’aquests venuts? El mal que han fet a la normalització lingüística del català fa envermellir. Acomplexament?, desinterès?, malentès cosmopolitisme? El que sigui és una tara de país petit. Cal una reacció catalana. Hi ha un atac pensat, dissenyat i executat sistemàticament contra la nostra identitat i contra totes aquelles persones que la defensen. Ser una nació oberta i plural és un gran actiu, sempre que no comenci a ser un passiu. Existim perquè hi ha uns mínims compartits, cal defensar-los amb dignitat nacional. A veure si quan apareix la propera Alícia de torn som capaços de contenir els vicis i les tares i entendre de què es tracta. D’un saldo, mediocre i estúpida.