Si la llista de l'ANC té un futur magre, l'Aliança Catalana de Sílvia Orriols té recorregut. No només perquè així ho recullen tossudament els onerosos trackings dels partits —que són els que de debò se'ls gasten, els quartos—, sinó perquè a l'Aliança d'Orriols —partit decididament islamofòbic— l’afavoreix un corrent de fons europeu. Mundial. Avui, Aliança Catalana entraria al Parlament malgrat que no té cap infraestructura de país, mentre que per a la llista que impulsa l'ANC, amb desenes de milers d'adherits i seccions locals al gruix del país, pinten bastos. L’ANC, per contra, no té espai, perquè l’espai que planteja llangueix i ja està cobert i captiu de fa temps per una opció versàtil amb un lideratge messiànic que combina les giragonses estratègiques amb la gesticulació majestàtica.
La cohesió i el futur del país són fràgils per a una nació sense estat que ha multiplicat exponencialment la seva demografia per les successives i massives onades migratòries
En cas que sigui com va succeir a Ripoll —o fins a cert punt, a Manresa—, el principal damnificat per la concurrència de l’Aliança d’Orriols seria el partit de Puigdemont. També en el cas de l’ANC, si finalment articula una llista. Més clar, l'aigua. I si bé no exclusivament erosionaria Junts, sí en bona part. També això explica els flirtejos juntaires amb el discurs que vincula criminalitat a immigració. És un moviment sobretot a la defensiva i, òbviament, al grat del vent. Una altra cosa és amagar el cap sota l’ala i no entendre l’impacte que té haver passat de 6 a 8 milions en dues dècades. I el repte majúscul que comporta. En tots els àmbits: socials, educatius o estrictament de país. Res que no plantegés un humanista com Josep Benet. La cohesió i el futur del país són fràgils per una nació sense estat que ha multiplicat exponencialment la seva demografia per les successives i massives onades migratòries.
L'Aliança d’Orriols no és Vox. I no només per l’eix nacional. Bàsicament, és un projecte que incideix en la vessant identitària, explota electoralment la immigració (com Albiol a Badalona) com a esquer electoral i una de tantes faccions indepes que capitalitza i atia la frustració post 2017. Si sent tan feble estructuralment té clares expectatives electorals, és pel seu discurs contra la immigració —sobretot de signe islàmic, en consonància amb la realitat ripollenca— i no pas perquè brandin estelades com a attrezzo. I és justament això, el discurs contra la immigració, el que els pot donar rèdits electorals. És cert que tampoc ofereix res més que pugui seduir l’electorat potencial. Però no és menys cert que allò que ven —antiimmigració— té, dissortadament, una enorme capacitat de seducció.