Barcelona viu dies destacats. Hem tornat a guanyar la Champions femenina amb Alexia Putellas al capdavant i la visita del papa Lleó XIV per beneir la Torre de Jesucrist de la Sagrada Família ha tornat a situar la ciutat a l’aparador internacional davant de milions de persones. Són dues notícies diferents, però comparteixen una mateixa idea: Barcelona continua sent capaç de projectar-se al món a través d’esdeveniments i protagonistes que desperten admiració. Però aquest article no va dels focus. Va de la ciutat que ens queda quan els focus s’apaguen.
Barcelona continua sent capaç de projectar-se al món a través d’esdeveniments i protagonistes que desperten admiració
Barcelona no té un problema de talent. Ni de capacitat. Ni d’actius. El seu gran dèficit és la dificultat d’alinear totes aquestes fortaleses en una direcció compartida. I fa massa temps que falten els consensos polítics necessaris per fer-ho possible. Aquesta és una idea que m’ha acompanyat sovint durant els últims anys, tant des de les responsabilitats de govern com des del retorn al món professional. Ho he pensat després de conversar amb centenars d’empresaris, investigadors, estudiants, treballadors i emprenedors. I gairebé sempre he arribat a la mateixa conclusió: Barcelona té molt més potencial del que li estem permetent desplegar.
La ciutat continua tenint gairebé totes les cartes guanyadores sobre la taula. Pocs territoris europeus concentren en tan poc espai tant talent, capacitat científica, iniciativa empresarial, creativitat i projecció internacional. I, tanmateix, massa sovint sembla que hàgim renunciat a formular una ambició compartida sobre quin paper volem tenir al món durant les pròximes dècades. Mentre les grans ciutats competeixen per liderar la revolució tecnològica, la transició energètica o la captació de talent, nosaltres continuem consumint una part excessiva de la nostra energia política en debats que sovint tenen poc a veure amb els grans desafiaments del futur. Els ciutadans tenen dret a exigir una política capaç de construir consensos, fixar prioritats i mobilitzar les energies del país cap a objectius compartits.
Això no significa menystenir els problemes quotidians que més condicionen la vida de les persones. Ben al contrari. L’habitatge és probablement la principal emergència social que afronta avui Barcelona i ha d’ocupar una centralitat absoluta en l’agenda pública. No hi haurà una ciutat atractiva, cohesionada i pròspera si una part creixent de les classes mitjanes, dels joves i dels professionals no pot permetre’s construir-hi el seu futur. Pensar en gran també exigeix resoldre amb valentia allò que condiciona la vida de cada dia.
Precisament per això hauríem de tornar a posar la creació de riquesa al centre del debat públic. Perquè el desenvolupament econòmic no és un debat reservat a les empreses: és una de les principals polítiques socials que pot impulsar una ciutat. No hi haurà habitatge assequible sense una economia forta. No hi haurà serveis públics excel·lents sense creació de valor. No hi haurà oportunitats per als joves sense una economia dinàmica. No hi haurà lideratge internacional sense capacitat d'atreure talent i inversió.
Però cap d’aquests objectius s’assolirà només amb bons diagnòstics o amb més recursos. També exigeixen una determinada manera d’exercir el lideratge públic. Les societats més fortes són aquelles capaces de fer circular talent, experiència i lideratge entre les institucions i la resta de la societat. Hauríem de normalitzar molt més que els responsables públics entrin i surtin de la política al llarg de la seva trajectòria, perquè és sovint fora de les institucions on es detecten abans les oportunitats, els riscos i les transformacions que acabaran marcant el futur. No ho dic només en teoria. El pas per les institucions i el retorn al món professional m’han confirmat que les transformacions que marcaran el futur sovint es detecten abans fora dels despatxos públics que no pas dins seu.
No ens falten actius. El que ens falta és tornar a creure que podem fer coses extraordinàries. El futur no pertany a les ciutats que administren la inèrcia, sinó a les que s'atreveixen a imaginar, ambicionar i construir alguna cosa més gran. Per això crec que ha arribat el moment de recuperar una certa rebel·lia cívica: rebutjar la idea que el nostre millor temps ja ha passat, negar-nos a ser una ciutat simplement agradable i continuar aspirant a allò que Barcelona ha sabut ser en els seus millors moments: una de les capitals més influents d’Europa.
La política, al capdavall, no consisteix només a gestionar conflictes. Consisteix també a construir horitzons. I Barcelona necessita urgentment tornar a tenir-ne un. Perquè el problema de Barcelona no és allò que és avui. És la distància entre allò que és i tot allò que podria arribar a ser.
Barcelona mereix més.
Victòria Alsina i Burgués és professora universitària, exconsellera i regidora a l’Ajuntament de Barcelona