Costa defugir de la satisfacció… fins i tot per als més crítics. És la impressió que donen aquests pressupostos que avui ha presentat el conseller Giró en nom del Govern de la Generalitat. Una Generalitat presidida per un exconseller d’Economia que va patir, i molt, les pròrrogues anteriors. La del 2018 va ser inevitable pel retard en l’elecció de president. La del 2019 és més complicada d’explicar i va ser molt frustrant, en produir-se en plena recuperació. Fins i tot l’aprovació dels pressupostos del 2020 va resultar desafortunada, empetitida per l’esclat de la pandèmia. I la darrera, la pròrroga del 2021, ha estat inevitable en ple confinament i s’ha complicat per la convocatòria electoral i el retard en la formació de govern. Quatre anys amb un sol pressupost! No es pot governar bé així. Tot s’ha d’improvisar o s’ha d’endarrerir. Puc imaginar l’alegria del president i la del conseller d’Economia. Però, alerta, escric com si l’aprovació estigués garantida i no ho està en absolut. La presentació en societat dona una injecció d’optimisme, sobretot quan l’avantprojecte de pressupost està carregat de bones notícies. Tanmateix, només cal escoltar els portaveus parlamentaris per entendre que encara queda un camí ple de dures negociacions i potser amargues decepcions.
Tantes pròrrogues i un xoc de la dimensió de la pandèmia i el confinament fan que sigui més fàcil que en el passat fer uns pressupostos expansius, atesa la contribució de fons extraordinaris. Vehicular pressupostàriament la recuperació econòmica consisteix a donar bones notícies a tothom. Ja veurem quant duraran, però ara mateix són bones notícies per a tothom. Ho repeteixo, perquè crec que és l’element més distintiu dels comptes que s’han presentat al Parlament. S’havia contemplat l’interès de fer uns comptes per al 2021 que incorporessin els nous ingressos que anaven arribant a la Generalitat. Si no fos pel cost polític que implica presentar, discutir i obtenir l’aprovació d’uns pressupostos, hauria estat una bona idea. Però no és el cas. Uns pressupostos estan sempre molt polititzats i sovint es voten o es rebutgen independentment del seu contingut. Calen circumstàncies molt especials per no ser rebutjats. Estem en aquest punt. És rar, però hi som.
Que ERC estigui implicada en donar la llum verda a la tramitació dels pressupostos generals de l’Estat hauria de tenir la conseqüència d’obtenir el mateix del PSC i dels comuns al Parlament de Catalunya, almenys per si és necessari donar llum verda a la tramitació i no retornar-los al Govern. Aquesta disponibilitat, força transparent, condiciona l’acció de la CUP, que difícilment voldrà aparèixer com la dolenta de la pel·lícula. Ara bé, la militància cupaire és imprevisible, més ben dit, no actua segons els paràmetres habituals. S’ho haurà de pensar molt bé abans de fer un pas que mostraria que és prescindible. Quedar-se votant amb Vox, PP i Ciutadans seria molt estrany, especialment si PSC i els comuns s’abstenen i deixen tramitar els pressupostos.
Fa temps que no hi havia un increment de despesa tan carregat de significació en totes les dimensions d’allò que molts anomenen donar respostes a les necessitats de les persones en el present i amb projecció de futur
Viurem un nou episodi de pressió a la CUP? Sens dubte. Jo escric amb aquest objectiu: explicar de la manera més entenedora possible que estem davant d’uns bons pressupostos i que, si cal triar un motiu de baralla política, n’hi ha d’altres més adequats que aquests pressupostos.
Repassem algunes d’aquestes virtuts (repassar-les totes seria massa llarg):
En primer lloc, el pressupost del 2020 ja es va quedar curt, i el del 2021 no va ni existir. L’avantprojecte del 2022 és com si vingués després de dues pròrrogues. És expansiu, com no podria ser d’una altra manera. Fins i tot molt expansiu. Si l’any vinent no es pogués aprovar un nou pressupost, aquest seria una bona base de partida per a una pròrroga. Vet aquí uns bons motius per aprovar-lo. Qui sap com serà el proper pressupost. Podrà tornar a ser expansiu, o ja estarà contaminat pel tombant restrictiu que pot aparèixer a partir del 2023? Aquesta perspectiva, dissortadament, no s’ha de menystenir a l’hora de permetre que aquests comptes puguin desplegar-se.
En segon lloc, el tarannà expansiu arriba a totes les partides, però en algunes més que a altres. Les més beneficiades haurien de ser del grat de qualsevol formació política més orientada a l’esquerra. Sobretot les polítiques de benestar social, en el sentit més ampli ―salut, educació, serveis socials―, en surten molt reforçades. La promoció de l’habitatge social canvia de dimensió, més que duplicant els recursos que s’hi dedicaven. És el canvi més vistós en termes de prioritats de despesa assolint una dimensió molt respectable. Qui voldrà rebutjar aquest pas endavant que ens acosta als nivells dels països de l’Europa socialment avançada?
En tercer lloc, i per la seva significació, és digne de menció que ―finalment!― s’hagi parat atenció a la gratuïtat de l’educació preescolar, concretament la dels dos anys. Seria millor que fos tota la preescolar? Sens dubte, però és un començament prou contundent. Feia anys que se’n parlava i finalment s’ha concretat. També és un canvi històric. Fa temps que no hi havia un increment de despesa tan carregat de significació en totes les dimensions d’allò que molts anomenen donar respostes a les necessitats de les persones en el present i amb projecció de futur.
Com dèiem, són bones notícies per a tothom.
Albert Carreras, Economistes pel Benestar