Gabriel Rufián hauria d’haver deixat la política per allò d’”estaré només divuit mesos a Madrid”. Fins que Catalunya fos independent, com prometia el seu partit. Vista la presa de pèl que va acabar sent tot allò, hauria d’haver plegat ell i, per descomptat, Oriol Junqueras el dia que va sortir de la presó, on no hauria d’haver entrat mai. De la mateixa manera que ha de plegar Carles Puigdemont quan pugui tornar de l’exili, on no hauria d'haver hagut de marxar mai.
Ara bé, com que Rufián no ha plegat, em veig obligat a dir que ara mateix potser és el millor parlamentari que hi ha i qui llegeix més bé el moment polític. Juntament amb Pedro Sánchez. És veritat que, com tot bon polític que ja és Rufián i que ja era Sánchez, escombren cap a casa. I aquí cap a casa és cap al seu domicili personal, per entendre’ns, no cap al dels seus partits a Calàbria i Ferraz. Però, vaja, la política també va d’això. I dic que llegeixen el moment més bé que ningú perquè saben que, més enllà de les sigles, la tria és entre democràcia o involució. Ho estem veient a Extremadura, l'Aragó i el món.
La realitat és que un president com Pedro Sánchez és, en aquests moments, un luxe. A Espanya, a Europa i al món. I el futur li reconeixerà moltes de les decisions preses
A veure, de llegir-ho, ho llegeix tothom; el que passa és que Rufián hi posa imaginació i proposa altres solucions, encara que no les acabi de definir del tot. És veritat que la proposta de Rufián d’unificar l’esquerra a l’esquerra del PSOE sona una mica a Podem. I que si de veritat volen un front comú contra un govern de la ultradreta a Espanya, aquesta unitat que proclama Rufián hauria d’incloure el PSOE i, fins i tot, Junts. Però la lectura i, sobretot, el missatge són els correctes. Només cal escoltar Felipe González, l’expresident que pitjor ha envellit. No a Espanya. Al món mundial i part de l’estranger.
D’aquí a uns anys, s’haurà d’estudiar la campanya de desprestigi i intoxicació sense precedents que ha patit Pedro Sánchez per terra, mar i aire. Que vol dir política —incloent-hi els teòricament seus—, mediàtica, econòmica i judicial. Ja veureu. Sempre acaba sortint algú que admet com es van passar i que tot allò va ser una campanya orquestrada. Perquè la realitat és que un president com Pedro Sánchez és, en aquests moments, un luxe. A Espanya, a Europa i al món. I el futur li reconeixerà moltes de les decisions preses. I algunes batalles iniciades contra Trump i la seva tecnocràcia imperial. Electoralista? Sí. Encertada? També.
El problema, novament només cal escoltar Felipe, és que Sánchez ha pactat —anatema!— amb ERC, Junts i Bildu. Els independentistes i els etarres. Bé, en realitat ha pactat amb allò que se’n diu l’Espanya plural, que és, en realitat, l’Espanya real. L’Espanya real que el PSOE dels GAL mai no reconeixerà. Ni el PP, no cal dir-ho. I això, és clar, fa que bona part de l’opinió pública no canviï mai d’opinió. A qui odien més els espanyols, segons Acción Contra el Odio? Als immigrants —o, pitjor, als menors no acompanyats— i als catalans. Bé, puntualitzem. Els —i ens— odia el bloc ideològic de la dreta i la ultradreta. I puntualitzem també. Confessen que odien els immigrants un 3% dels enquestats. I els catalans, un 2%. Però, vaja, que fins i tot el col·lectiu que en diem intel·lectuals espanyols demana alliberar presos polítics. Això sí, si són palestins. Que torni un president de la Generalitat de l’exili per normalitzar la vida —la seva i la política—, això no ens ho plantegem.