Això no hi ha qui ho aguanti

Pedro Sánchez és especialista a fer equilibris a la corda fluixa sense perdre l’estabilitat. En realitat, està així des que el 2018 va arribar a la Moncloa gràcies a la moció de censura a Mariano Rajoy que li va votar pràcticament tothom. Ara bé, tot el que passa en aquests moments al seu voltant i al voltant del PSOE és tan reprovable que costa trobar arguments per justificar l’entossudiment a mantenir-se tant sí com no en el càrrec i el rebuig a avançar les eleccions. Perquè, fins i tot en el supòsit que no sigui culpable per acció de res del que succeeix, ho és, en tant que màxim dirigent del partit, per omissió i, com a tal, és a qui toca assumir responsabilitats polítiques.

D’una banda, els casos de presumpta corrupció protagonitzats per dirigents que havien gaudit de la seva màxima confiança —José Luis Ábalos i Santos Cerdán sobretot— no l’ajuden precisament a mostrar la innocència que tant reclama i proclama. De l’altra, les denúncies per assetjament sexual, que de cop i volta han crescut com bolets i afecten càrrecs del PSOE de pràcticament tota la geografia espanyola —però també del PP i de Vox—, tiren més llenya al foc d’una situació que, en coincidir amb la manca de suports suficients arran del trencament de JxCat, es fa, políticament, cada vegada més insostenible. I més després de la patacada de diumenge a les eleccions d’Extremadura. De fet, en un escenari com aquest, qualsevol altre hauria tirat la tovallola. I la pregunta és per què ell no ho fa quan resulta que, com es diu col·loquialment, això no hi ha qui ho aguanti?

Potser el partit no s’ha finançat irregularment, potser ell no en sabia res, de tot plegat —sigui aquest tot plegat molt o poc—, però políticament l’ombra del dubte hi és tot i que judicialment encara no s’hagi provat res. I si, a sobre, no disposa de prou majoria al Congrés per tirar endavant les diferents iniciatives legislatives, sinó que ho ha de fer a empentes i rodolons, amb la incertesa sempre present fins a l’últim segon, i sense poder aprovar un nou pressupost que li doni marge de maniobra, el còctel és perfecte perquè la cosa no hi hagi per on agafar-la. En qualsevol democràcia, en què la simple impossibilitat d’aprovar el pressupost implica forçosament la dimissió i la convocatòria de noves eleccions, faria temps que hauria hagut de plegar veles, però, com que a Espanya la democràcia és una mera caricatura, ningú no deixa la poltrona si no és perquè té literalment la pistola al pit.

És impossible passar per alt que Pedro Sánchez és objecte d’una campanya de persecució i destrucció que va començar abans fins i tot que arribés a la Moncloa

Dit això, és impossible passar per alt que Pedro Sánchez és objecte d’una campanya de persecució i destrucció —el que en castellà se’n diu acoso y derribo— que va començar abans fins i tot que arribés a la Moncloa, el 2016, quan es va negar a investir el líder del PP, Mariano Rajoy, president del govern espanyol amb els vots del PSOE. Allò li va costar ser descavalcat del pont de comandament per la vella guàrdia del partit, però, contra tot pronòstic, va ser capaç de retornar a la secretaria general i de fer-se seves de nou les regnes de la formació, que de llavors ençà manté malgrat els intents reiterats de carregar-se’l. Aquella insurrecció va representar una humiliació per a les clavegueres de l’Estat, que és qui realment hi havia darrere la maniobra, i va deixar en evidència la vulnerabilitat d’uns poders, no reconeguts explícitament enlloc, que se suposa que haurien de ser invisibles i intocables.

Però, com que no es van sortir amb la seva, no han parat de buscar-li les pessigolles en totes les esferes possibles de la vida. En la personal, amb la dona i el germà imputats. En la política, amb els escàndols de tota mena que envolten el PSOE i que ara apunten també a José Luis Rodríguez Zapatero. I en la institucional, amb la destitució del fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz, en una farsa de judici que tenia la sentència decidida abans de celebrar-se. L’assetjament s’ha intensificat especialment des de les últimes eleccions espanyoles del 2023, coincidint amb els pactes amb JxCat i ERC, que han estat utilitzats pels seus detractors com un motiu més de desgast i de pressió, com a munició purament electoralista amb l’única voluntat de forçar, precisament, un avançament electoral, fins a arribar al punt que, com es diu col·loquialment, això no hi ha qui ho aguanti.

A ell i al partit els ha tocat tastar la mateixa medecina amarga que el 2017 va servir per encausar ciutadans anònims i polítics catalans per haver gosat amenaçar la sacrosanta unitat de l’Estat espanyol amb un referèndum d’independència que, malgrat tots els impediments, va acabar sent un èxit rotund. Llavors, el PSOE i el seu líder van donar suport incondicional al PP i al seu líder perquè fessin amb Catalunya el que volguessin i ara es troben amb jutges del Tribunal Suprem o de l’Audiència Provincial de Madrid, per exemple, que tenen patent de cors per maniobrar en contra seu sense haver de retre comptes ni de donar explicacions a ningú com ho van fer Pablo Llarena, Carmen Lamela o Manuel Marchena en construir un relat absolutament fals contra la causa catalana. A això va donar suport el PSOE, però com que es tractava de Catalunya no passava res. Ara que els afecta a ells, en canvi, tot són lamentacions i corredisses.

Que ningú no esperi, en tot cas, que aquests poders ocults s’aturin, perquè no ho faran fins que no assoleixin l’objectiu, pel mitjà que sigui, de veure Pedro Sánchez fora de la Moncloa. Uns poders que, malgrat el qualificatiu d’ocults, tothom sap que estan instigats i integrats transversalment per la monarquia, l’estament judicial, l’aparell policial, sectors de l’exèrcit, els capitostos de l’Església, el PP de José María Aznar i Isabel Díaz Ayuso, Vox i, entre d’altres, la vella guàrdia del PSOE amb personatges caducs i caducats com Felipe González i Alfonso Guerra al capdavant. Mentrestant, i enmig de tot aquest desgavell, els dirigents dels partits catalans jeuen apoltronats a les cadires del processisme i veuen passar les anomenades finestres d’oportunitat que ells mateixos havien pronosticat que es presentarien a l’independentisme, però que havien amagat que no hi hauria ningú per aprofitar-les, perquè ells, això de la via cap a la independència, faria temps que ho haurien abandonat.

Amb tots els elements damunt la taula, que cadascú triï quina de les dues situacions —la de Pedro Sánchez aferrat a l’esgotament de la legislatura o la de Pedro Sánchez assetjat pertot arreu per les clavegueres de l’Estat— li sembla més insuportable. Si la primera, si la segona o si totes dues alhora. Perquè potser el que es pot proclamar sense temor a equivocar-se és que tot plegat, efectivament, no hi ha qui ho aguanti.