Si votem amb intel·ligència, el pròxim 21-D podrem recuperar la República. A Catalunya hi ha una majoria sobiranista que els partits del 155, PSC, PP i C’s, han volgut silenciar amb la persecució del Govern de Carles Puigdemont i amb la intervenció de la Generalitat de Catalunya. Allò que no són capaços d’aconseguir democràticament, ho han obtingut, de moment, de manera il·legítima. Però la realitat és tossuda. Molt, a pesar de l’egoisme partidista de les cúpules d’ERC —i els partidets satèl·lits— i del PDeCAT. La CUP sap vestir millor aquest egoisme, perquè recorre a les seves bases per prendre decisions difícils i socialitza el desastre. Els partits són empreses de serveis globals, com diu el meu amic Francesc Roca, que donen de menjar a molta gent. I si no es decanten per obtenir diners mitjançant el recurs del 3%, es financien amb diners de l’erarari públic, que és una mica el mateix però institucionalitzat I legal. Pensin en això quan algú els parli de la bondat de presentar llistes separades el 21-D.

Els partits sobiranistes no han estat mai realment còmplices entre ells. Al contrari. Han fingit amor quan els ho ha exigit la gent. El poble és més solidari que els militants. Els manifestants són més generosos que els activistes. I aquesta desconfiança ha anat acompanyada d’un infantilisme polític esfereïdor. S’han pres decisions que no tenien sentit, com si els que les prenien encara portessin bolquers, i s’ha permès que el bloc unionista aprofités els errors del Govern per aprofundir més i més en l’escletxa que separava els partits sobiranistes des del 27-S, que és quan uns van dir que no s’havia guanyat el plebiscit i van continuar exigint anar de pressa com si res i els altres van quedar glaçats, amb un Artur Mas que va prendre de nou decisions la lògica de les quals només entén ell. Uns van llençar Mas a la paperera de la història, però finalment ha estat Santi Vila, el seu protegit, qui ha sellegat la paperera amb calç viva. El PDeCAT no ha pres cap bona decisió des del 2010. I ERC va simular que treballava per la independència des del Govern, perquè després del 27-O es va poder constatar que el més calent era a l’aigüera.

A pesar d’aquests dos anys compartint Govern, PDeCAT i ERC no han sabut superar la rivalitat de temps enrera. Tothom recela de tothom, segons hem pogut constatar, a pesar que tots els partits s’han necessitat quan han anat mal dades. Com més passen els dies i més arguments escolto d’ERC per justificar la decisició de presentar-se a les eleccions il·legítimes —i autonòmiques— en llistes separades, més convençut estic que els republicans van ser profundament deslleials amb el president Puigdemont el dia 26 d’octubre, quan durant unes hores va semblar que el president abandonava la idea de proclamar la República per convocar, precisament, eleccions autonòmiques. Si els republicans defensen ara que la independència no s’assolirà ràpidament, per què van forçar el president a tirar pel dret? La CUP no va acular el president tant com ells. Van ser els dirigents d’ERC els que van enunciar que se n’ananirien del Govern si no es proclamava la DUI. Recorden les 155 monedes de plata que Gabriel Rufián va piular a Twitter por acusar Puigdemont de Judes? Ja està tot dit. Aquelles hores van ser d’infart.

I tanmateix, comptat i debatut, i un cop feta la declaració d’independència, la sort del Govern va ser igual per a tots els seus membres, fossin del PDeCAT o d’ERC. I tots junts van decidir que el Govern no estava preparat per mantenir dreta la República acabada d’estrenar. President, vicepresident, consellers i conselleres van desaparèixer sense donar explicacions a ningú, deixant l’administració a mans de gent que no sabien què havien de fer ni què passava. El desconcert va ser total. Temps hi haurà per explicar-ho i per posar tothom al seu lloc. Finalment, el dilluns 30 tothom va poder veure que mig Govern era a Brussel·les al costat del president i l’altre mig a Barcelona amb el Vicepresident. La jutgessa de l’Audiència Nacional, però, no va fer distincions partidistes entre els consellers i les conselleres que va citar a Madrid. Tots els que no es van quedar a Brussel·les van anar a petar al trullo, independentment de si eren d’ERC o del PDeCAT, llevat del dimitit Santi Vila, que va escenificar a plena llum del dia la traïció als companys de Govern, als ideals polítics que havia defensat fins el dia 26 i als amics. Sense cap mena de rubor, Vila es va deixar anar. Encara ho fa. Cadascú té el fetge que té.

Si votem amb intel·ligència, el pròxim 21-D podrem recuperar la República

Quan una part del Govern es va quedar a Barcelona i va decidir presentar-se a la cita de l’Audiència Nacional, estava clar que estava acceptant la impossibilitat de sostenir la República i la fatalitat de l’aplicació del 155, allò que el jutge del Tribunal Suprem va voler que reconeguessin, simplement per vexar-los, la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i els altres membres de la mesa. La presó i l’exili del Govern és la derrota de l’estratègia d’aquells que van incitar saltar la paret sense haver posat la xarxa per parar el cop. ERC és un partit avui disciplinat, sense grans dissensions internes, però els que ens havíem cregut, com jo mateix, que el pas pel Govern els havia centrat, ara sabem que no és cert del tot. L’entorn intel·lectual dels republicans és acrític i empeny el partit a cercar l’acord amb els comuns, amb la mateixa obsessió que Carod-Rovira tenia per ser acceptat pels antics comunistes. No he cregut mai que la història fos cíclica, però a la vista dels fets acabaré per acceptar-ho.

Cada dia que passa és més difícil creure que serà possible la unitat dels partits sobiranistes, més enllà de les proclames retòriques. La gent assisteix a les manifestacions sense preguntar al veí què vota, perquè se suposa que la causa contra l’Estat és superior a qualsevol altre motiu de discrepància. Però no, hem reprès la controvèrsia del 1936 sobre què cal afrontar primer, si la guerra o la revolució, per bé que ara la disputa és en versió indepe. Els partits espanyols, incloent-hi Podemos, un partit que, com va dir Albano-Dante Fachin, el conflicte català ha fet envellir de cop, combaten l’independentisme al marge que els partits que el propugnen siguin de centreesquerra, de centredreta o d’extrema esquerra. Per als unionistes, tots els independentistes són el mateix, perquè tots volen acabar amb el règim del 78 per la via de separar-se d’Espanya. Això és el que justifica, per exemple, que el PSC s’aliï amb els antics dirigents d’UDC que van ser condemnats pels cas Pallerols. La unitat d’Espanya és l’important, la resta és secundari.

Conec molta gent que diu que no votarà si no hi ha llista unitària. És una possibilitat, tot i que això afavoriria els interessos dels unionistes. Quan algú em diu diu que no votarà, li pregunto si estaria disposat a votar el president Carles Puigdemont. La resposta és sempre la mateixa: “Puigdemont és el nostre president”, que és, per cert, el que la gent canta a les manifestacions. No s’escolta cap altre nom. Només el seu. No m’imagino que un altre independentista vulgui convertir-se en el Patxi López català aprofitant l’aplicació de l’article 155 i l’exili del president. El lehendakari socialista va ser-ho gràcies a la il·legalització de l’esquerra abertzale, aquí es vol substituir el Govern destituït per matar l’independentisme. Com que el president Puigdemont ja ha dit que només es presentarà a les eleccions del 21-D en una llista unitària, sota la forma jurídica que sigui, quan això passi, no dubtin a votar-lo. Serà una manera de reivindicar-lo i de protegir-lo dels oportunistes i dels que a la primera de canvi l’acusen de covard. Qui vulgui recuperar la República ha de votar. Qui no vulgui acatar el 155, només pot restaurar Puigdemont a la presidència.