“Mai no es menteix tant com abans d’unes eleccions, durant una guerra i després d’una cacera”. La sentència és del canceller alemany Otto von Bismarck. Tots els polítics menteixen quan ensumen les urnes. Els surt de dins la fera. Les eleccions municipals s’han de celebrar el 2019 i els partits catalans ja han començat a fer campanya, com si no hagués passat res. Com si el moment polític actual no fos excepcional. El mal és que, com era de preveure, hi ha qui té la temptació de treure rèdit dels efectes de l’1-O. D’apropiar-se’l com un trofeu per exhibir-lo en campanya. El primer a fer-ho ha estat Oriol Junqueras en la carta que ha adreçat als reunits en la conferència nacional d’Esquerra Republicana. Una carta, diguem-ho tot, escrita sota els efectes —per desgràcia— de l’aïllament de l’empresonament.

Un altre dia ja parlaré del conjunt de la carta, tot i que no sé si cal parlar del xovinisme partidista, que és el recurs de tots els partits, que només saben mirar-se el melic. “Nosaltres ho fem tot bé. Són els altres els que s’erren i fallen”, venen a dir. Junqueras és especialista en acariciar-se —Junqueras és amor!—, per això considera més greu estar tancat a la presó que haver de viure a l’exili. Es veu que la pena no és la mateixa. Ho és. I en tots dos casos és una injustícia. Potser és que Junqueras va fer un mal càlcul quan va decidir quedar-se. Les presons a Espanya són murs que ofeguen les paraules i fan impossible els mites. Però, vaja, que cadascú faci el que vulgui. La gent no li ho té en compte i per això assisteix a sopars grocs i festes grogues, es manifesta i posa diners a la Caixa de Solidaritat per ajudar els presos i exiliats a pagar el rescat que els imposa el jutge pel seu segrest. El sobiranisme cívic no discrimina de quin color polític diu ser cada represaliat. El president, els tretze consellers i els Jordis són els “nostres” presos i exiliats perquè tots són ostatges de l’Estat.

Crec que la majoria de la gent està cansada dels partits tradicionals. De la A a la Z. Ho percebo en tots els actes als quals assisteixo darrerament. Vaig d’aquí cap allà i tothom em demana com podria fer-ho per presentar-se a les eleccions municipals al marge dels partits del bipartidisme català. Els responc que dependrà d’ells. De si gosen tallar amarres. I és que la gent també està cansada de la hipocresia dels polítics. El poso un exemple molt vistós. El mateix diputat que va acusar de traïdor el president Puigdemont el 27-O és ara l’encarregat de llegir la carta de Junqueras que anuncia una treva i el consegüent retorn dels republicans a l’autonomisme mansoi. El Bad Godesberg d’ERC sobre el procés, com ha escrit en aquestes mateixes pàgines en David González. Els socialdemòcrates alemanys van renunciar al marxisme en plena guerra freda i ERC renuncia al que acaba de passar a Catalunya en plena repressió. Ja en van donar mostres el 30 de gener, quan Roger Torrent va impedir la investidura de Carles Puigdemont. L’obsessió per tornar a la “normalitat” ha fet perdre més d’un llençol. Ha cedit la iniciativa als altres, a l’adversari, que no està disposat a cedir en res. El PSOE no és mateix que el PP, ara bé quan Tardà i Campuzano gallardegen i van dient que han fet fora Mariano Rajoy a canvi de res, són dos exemplars genuïns d’aquella mena de polítics catalans del règim del 78 que venien el no-res com si fos el paradís. Són la política feta narcòtic. Tard o d’hora s’obrirà pas a Catalunya algú com la jove novaiorquesa Alexandria Ocasio-Costez, que aporti aire fresc i acabi amb l’establishment processista.

La independència arribarà de la mà dels conversos i no pas dels sermons dels convençuts

El que resulta inacceptable de la carta de Junqueras és que digui que “Esquerra Republicana es va haver de carregar tota la feina i responsabilitat a l’esquena al juliol per salvar l’1 d’octubre”. Què vol dir això? Quina manera de distorsionar la realitat. Si bé és veritat que les disputes dins del Govern van provocar que Puigdemont forcés un acord perquè la competència per comprar les urnes passés de mans de la consellera Meritxell Borràs, a qui llavors ja li havia caigut al damunt una querella de la fiscalia, al conseller Romeva, també és veritat que al final el Govern no va comprar les urnes. El referèndum de l’1-O no és ni dels uns ni dels altres, és de la gent. Va ser la gent normal i corrent, entre la qual no dubto que hi hagués militants dels partits sobiranistes, la que es va fer càrrec del més gran desafiament a l’Estat. Tant en el moment de preparar-ho com el mateix dia 1, quan la policia va atonyinar tot déu. Quan la secretària general d’ERC i alguns dirigents del PDeCAT reclamaven aturar la votació després de les primeres càrregues policials, va ser la gent anònima, amb partit o sense, la que va convertir l’1-O en una jornada històrica que serà recordada per sempre més. Passarà als llibres d’història. Sobretot hi passarà pel que encara no ha entès Junqueras: que l’1-O va ser possible gràcies “a la fe dels conversos”. La independència arribarà de la mà dels conversos i no pas dels sermons dels convençuts. O és que Ernest Maragall és menys convers que Artur Mas? Els retrets partidistes de Junqueras centrifuguen tant com la dèria de Marta Pascal d’apropiar-se del vot a favor de Puigdemont el 21-D.

Cap partit polític pot atribuir-se la victòria de l’1-O. El que sí que encara espera la gent és que se li expliqui per què els partits van ser incapaços de conduir la situació l’endemà, després que dos milions i mig de persones haguessin custodiat les urnes i dipositat el seu vot malgrat la pluja i les porres. Junqueras també podria explicar-los què va passar el 27-O, quan els partits polítics van fer el ridícul proclamant una república que no van saber sostenir ni un minut. La república es va quedar al núvol. És per això que Junqueras ni en parla a la seva carta. El referèndum, en canvi, no va ser virtual. Aquesta és la raó per la qual Junqueras vol atribuir-ne l’èxit a ERC. Si anem d’aquest pal, abans de penjar-se medalles potser que ens doni una explicació sobre què va fer ell del 26 al 28 d’octubre. El sempre mordaç Winston Churchill assegurava que havia descobert que empassar-se les pròpies paraules era sovint una dieta equilibrada. Tots els polítics haurien d’aprendre alguna cosa de Churchill, a més de citar-lo. I és que el primer ministre britànic va perdre les primeres eleccions celebrades un cop acabada la Segona Guerra Mundial. Quina paradoxa, oi? Potser és que, tot i guanyar la guerra, el verb inflat de Churchill no havia pogut estalviar el patiment de la població ni el blitz de la Luftwaffe sobre Londres. Va xerrar massa. L’èpica de les paraules no va poder amagar les seves debilitats.