1. El passat dissabte, Ot Serra i Mireia Esteve van publicar un reportatge al diari Ara sobre el protagonisme dels tribunals previst per al curs polític del nou any 2021. La repressió contra l’independentisme continua sent el focus preferit dels tribunals, atès l’alt nombre de causes obertes amb la intenció d’acabar per la via judicial amb la dècada sobiranista que ha amenaçat la sacrosanta unitat d’Espanya. Ha estat una dècada, primer d’indiferència però després de por, que ha sacsejat l’establisment del règim del 78. En un article més aviat nostàlgic sobre el comunisme i el que havia representat l’URSS fins al 1989, “Goodbye To All That” [Adéu a tot allò],  el ja desaparegut historiador britànic Eric J. Hobsbawm assenyalava que la por al comunisme [un ideal que ell exaltava], i per extensió al bloc soviètic, havia estat el motor del desenvolupament capitalista de postguerra. Més enllà de la defensa acrítica i estrafolària de l’URSS com a país socialista, l’historiador marxista l’encertava quan atorgava a la por el poder de condicionar l’acció política del bloc occidental durant la Guerra Freda. La història contemporània d’Espanya ha estat un compendi de guerres civils i colonials, pronunciament i dictadures, empresonaments i exilis que només s’expliquen per la por a la democràcia dels grups dirigents. La repressió actual dels independentistes catalans ha sepultat una Catalunya que no tornarà a ser “un país normal” mentre perduri la persecució.

Aquesta ha estat una dècada, primer d’indiferència però després de por, que ha sacsejat l’establisment del règim del 78. 

2. El reportatge dels periodistes detalla els judicis que se celebraran enguany i distingeix entre els derivats del procés sobiranista i els que estan vinculats a la corrupció, que és el llegat que deixa el règim del 78. L’any 2021 serà el torn per tornar a jutjar el PP, així com a la família Pujol i a CDC pel 3%, que li espetegarà a la cara del PDeCAT, el partit hereu. La corrupció sota el règim constitucional monàrquic actual va començar molt abans i ha afectat a pràcticament tots els partits del sistema. La justícia també decidirà aquest any si investiga Joan Carles I, rei d’Espanya durant quatre dècades, que ha continuat les pràctiques fraudulentes del seu avi, Alfons XIII, un reconegut “home de negocis” quan el càrrec li hauria hagut d’impedir l’enriquiment il·lícit que finalment el va fer caure. El cost estimat de la corrupció durant tots els anys dominats per un constitucionalisme dogmàtic és de 124.124.090.826 d’euros, o el que és el mateix: 40.000 milions d’euros anuals. Una barbaritat! Els partits del règim del 78, incloent-hi els partits nacionalistes del País Basc, Catalunya, les Canàries o les Balears, han sortejat permanentment les normes de transparència que d’una manera farisea aprovaven els mateixos implicats en els grans escàndols del corrupció. El PSOE i el PP han estat els grans protagonismes d’una corrupció sistèmica que es tiren pel cap mútuament. La corrupció està gravada a foc en la marca Espanya.

3. La judicialització de la política tindria sentit si es tractés d’acabar de veritat amb la corrupció. Llavors el protagonisme dels tribunals seria celebrat per la majoria de la gent, atès que durant anys la corrupció ha estat la segona preocupació ciutadana detectada per les enquestes. Ara mateix el plat fort són els casos relacionats amb l’excomissari José Manuel Villarejo, que els tribunals jutjaran enguany, amb la por que per fi aixequi la catifa. També han de decidir si investiguen el rei emèrit, però ja els auguro des d’ara que l’antic monarca no serà jutjat, perquè seria la fi de la monarquia. Els gairebé 200 casos de corrupció descoberts a Espanya des del 1978 no han fet caure el règim, però sí que han alimentat el populisme de partits de dreta i d’extrema dreta, en canvi l’independentisme català ha esdevingut la punta de llança d’una esmena a la totalitat al règim. No em refereixo tant a les cúpules del partits (en el cas de CiU l’Estat va mostra-li fins a quin punt podia fer-li mal airejant la corrupció compartida), com a la revolta sobiranista iniciada el 2010 per la gent del carrer. La dècada sobiranista ha esdevingut una purga que ha provocat la destrucció de la coalició hegemònica construïda per Jordi Pujol, i ha abocat a la irrellevància autonòmica d’un PSC que cada vegada és més PSOE.

4. La corrupció ha tacat els convergents, però també els socialistes, com ha quedat clar darrerament. L’exalcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, anirà a judici enguany pel cas Inipro, de presumpta corrupció a l'Institut Municipal de Serveis Socials (IMMS) a favor del PSC, i l’actual alcaldessa de l’Hospitalet i presidenta de la Diputació de Barcelona, Núria Marín, s’ha vist implicada, encara que només sigui per omissió, en la trama de corrupció del Consell Esportiu de la capital del Baix Llobregat. El pacte entre Junts per Catalunya i el PSC a la Diputació de Barcelona es va forjar per la pressió del PDeCAT, a qui la JEC li acaba de regalar els drets electorals de tota la marca, diferenciant entre l’actual partit de Puigdemont i la coalició que portava el mateix nom el 21-D i a les eleccions municipals. Aquell pacte entre un partit del 155 i el puigdemontisme tenia molt poc sentit, més enllà de les justificacions relacionades amb la tasca de suport als ajuntaments de la institució provincial, però ara en té menys, sobretot després de la separació dels neoconvergents, i s’ha convertit en una soga al coll —atès que no té alternativa, com ja he explicat en un post del meu blog—, que ERC ha aprofitat per desgastar el seu rival independentista a les eleccions del 14-F, sense fer gens de mal al PSC, possible futur aliat dels republicans. Si, tot i la repressió, el PSOE i ERC ja són aliats a Madrid, per què no poden ser-ho a Barcelona? 

El PSOE i el PP han estat els grans protagonismes d’una corrupció sistèmica que es tiren pel cap mútuament. La corrupció està gravada a foc en la marca Espanya.

5. La por de l’Estat a la fortalesa de l’independentisme, anàloga a aquella por que segons Hobsbawm va enfortir el capitalisme dels anys de la Guerra Freda, es tradueix en la utilització de la tècnica del pal i la pastanaga. És la vella tècnica que des de sempre s’ha fet servir amb animals domèstics per dominar-los. El pal són els constants atacs judicials contra l’independentisme que detalla el reportatge i que m’ha servit per fer aquest comentari. Una ofensiva judicial que busca aturar el procés sobiranista, amb la complicitat dels grans grups mediàtics, els quals, a més, aposten descaradament pel candidat socialista per rematar la feina. Llancen fake news fins i tot en forma d’enquestes. La pastanaga és la promesa de diàleg, no pas per acordar la celebració d’un referèndum, sinó, com a molt, per obtenir un indult dels presos polítics, excloent-ne els exiliats. Ja que, com s’ha vist en el cas de l’exconseller Lluís Puig, l’Estat ho tindrà difícil per extradir Carles Puigdemont, la intenció és mantenir-lo a l’exili per mirar d’afeblir-ne la resistència en favor de dirigents independentistes que es mostrin més dòcils. La por a perdre és mala cosa per a tothom, com acabem de constatar als EUA.