Dilluns passat, tres alts càrrecs de la Generalitat van ser citats a declarar davant la Guàrdia Civil, on van comparèixer per la causa del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona que investiga l’1-O. Són el secretari general de Telecomunicacions, Societat Digital i Ciberseguretat, Jordi Puigneró; el director de l’Administració Oberta de Catalunya, Manel Sanromà, i el director del Cesicat, Xavier Gatius. La Guàrdia Civil els atribueix els delictes de malversació de fons, revelació de secrets i desobediència per haver participat en la preparació del referèndum. Els tres altres càrrecs de Govern es van negar a declarar, però el mal ja està fet. El titular del jutjat número 13, que és un reconegut militant de l’extrema dreta, burxa i burxa per intentar inculpar tothom. Segurament, un cop acabada la instrucció, tot el material recollit no servirà per jutjar ningú, ja que les acusacions no recolzen en cap mena de prova. En algun cas el jutge se serveix de converses parcials obtingudes amb escoltes il·legals. L’endemà, l'alcalde de Molins de Rei, Joan Ramon Casals, també va ser citat com a investigat per un presumpte delicte de desobediència arran, una altra vegada, de l'1-O. Com els altres polítics investigats, Casals es va negar a declarar perquè totes aquestes citacions són, segons ell, un judici “contra tot un poble i contra la democràcia”. Casals pertany a la “segona tongada” d’alcaldes investigats per fer costat a l'1-O després que, a la tardor, el fiscal general de l'Estat obrís la causa.

La setmana passada, el Ministeri de l’Interior va cessar abruptament Annabel Marcos, la directora de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya (ISPC), arran d’una informació publicada pel digital de P.J., El Español, en la qual s’assegurava que Marcos havia traslladat urnes en el seu cotxe privat per al referèndum “il·legal”. No hi ha cap més prova que la denúncia d’aquest diari, associat al digital unionista català Crónica Global (o al revés, tant és), que es dedica a falsificar notícies per caçar sobiranistes. És el “nou periodisme”, que consisteix a convertir els submisos gasetillers en gendarmes de la pàtria espanyola. Amagats rere la lletra impresa, aquests escriptors de secà són molt valents, però quan te’ls trobes cara a cara, llavors s’esmunyen. Ho vaig constatar l’altre dia a l’Ateneu amb una escriptora que temps enrere va escriure un vergonyós article sobre mi, en el qual m’atribuïa la bestiesa que jo estava confeccionant llistes negres. L’escriptora en qüestió, que va de progre i és unionista, va fer mans i mànigues per fer veure que no em veia. Vaig estar a punt de pagar-li la copa de cava que va demanar abans que ella intervingués en un acte sobre Pasqual Maragall. No soc periodista ni tinc com a llibre de capçalera els assajos de Walter Lippmann, però en sé alguna cosa. Com es crea l’opinió pública, per exemple. Lippmann atorgava als mitjans el paper d’orientador de les masses per evitar prejudicis i esquivar la censura que imposa el poder. Que lluny són avui els mitjans espanyols de l’ideal democràtic de Lippmann! No és tan sols que Federico Jiménez Losantos sigui un extremista espanyolista que cada matí deixa anar improperis a tort i a dret. El problema és molt més global. És ell i és Ana Rosa Quintana, Susanna Griso, Carlos Herrera i una llarga llista de partisans radiofònics que creen un estat d’ànim guerracivilista, dominat per l’odi.

L’Estat vol convèncer el món que l’independentisme català és violent per rescabalar-se de la trompada que va rebre amb l’alliberament a Alemanya del president Carles Puigdemont

L’estat d’excepció que està imposant el govern del PP, amb l’alegria de Cs i la indiferència del PSOE (i el PSC), es va reproduir de nou dimarts passat, el mateix dia de la declaració de l’alcalde Casals, quan la Guàrdia Civil va obrir un altre front, els CDR. Detencions i escorcolls de les cases particulars de persones a les quals s’acusa de rebel·lió i terrorisme per haver participat en talls de carretera i aixecament de barreres als peatges durant els dies de Setmana Santa a Catalunya. La paranoia repressiva espanyolista va en augment. L’Estat vol convèncer el món que l’independentisme català és violent per rescabalar-se de la trompada que va rebre amb l’alliberament a Alemanya del president Carles Puigdemont. Tenen ràbia i difonen mentides a cor què vols. Fake news, com es diu ara. S’inventen la realitat. Aclarim-ho, doncs: ni l’anomenada Revolució dels Somriures va ser violenta, ni el Govern va defensar la proclamació de la República amb cap mena de violència, ni els CDR promouen actes violents. Va ser més violent el bloqueig del Parlament per part dels "indignats" el juliol del 2011, que va obligar els presidents Artur Mas i Núria de Gispert a accedir a la cambra catalana en helicòpter, que les accions propagandístiques dels CDR. Però és que els “indignats” no van posar mai en perill Espanya, que és el que realment preocupa la política espanyola. “Entre una España roja y una España rota, prefiero la primera, que sería una fase pasajera, mientras que la segunda seguiría rota a perpetuidad”. Aquesta frase atribuïda a l’exaltat polític monàrquic i dretà José Calvo Sotelo i pronunciada a Sant Sebastià un dia de novembre de 1935, avui encara resumeix el pensament de la dreta i l’extrema dreta nacionalista espanyola, que sovint es barregen. La novetat és, si de cas, que l’esquerra comparteix la filosofia d’aquesta asseveració nacionalista. Només li cal canviar el color de la premissa. El roig pel blau.

L’Estat, però, s’equivoca. Mentre ha aplicat una repressió selectiva, individualitzada, potser podia doblegar la voluntat d’aquest polític o d’aquell altre, però quan s’ha envalentit i ha començat a perseguir tothom, la por individual desapareix per refugiar-se i resistir des del col·lectiu. El govern espanyol vol espantar tothom i és incapaç de seguir un dels cínics consells que el cardenal Mazarino va adreçar als polítics i que consistia a saber fingir humilitat, candor, amabilitat i bon humor. Al contrari. El PP ha transformat la repressió col·lectiva en un còctel molotov. En una bomba incendiària llançada pels fanàtics nacionalistes espanyols amb l’objectiu de destruir el pluralisme i la democràcia. A Espanya, els catalans no som lliures de pensar el que volem i les presons es tornen a omplir de presos polítics. Només els catalans unionistes són lliures, atès que no els persegueix ningú. On hi ha poca justícia és un perill tenir raó, afirmava Francisco de Quevedo, aquell poeta barroc a qui també s’atribueix una altra frase que l’espanyolisme xenòfob actual ha fet seva: “En tanto que en Cataluña quedase algún solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra”. Els catalans sobiranistes som l’enemic a batre. Per això ens persegueixen. Els espanyolistes comencen per nosaltres però la repressió desbocada s’estendrà contra totes les dissidències. Que en prenguin nota els que avui es remullen els llavis amb cava mentre recorden que estupends que eren quan a Espanya manava el PSOE dels GAL i ells eren joves.