Fa molta mandra escoltar el debat de política general al Parlament. I encara en fa més haver d’aguantar els portaveus oficiosos dels partits a les tertúlies matinals dels mitjans de comunicació. La sensació de desconcert és molt gran i hi ha qui l’aprofita per portar l’aigua al seu molí i practicar el coit interromput. La culpa és de l’independentisme i de la incapacitat dels dirigents actuals de generar consens, en primer lloc entre els grups de la coalició governamental. Les divergències en el si de JxCat són més evidents que a ERC, però a tot arreu se’n fan, de bolets, quan plou. N’hi ha per a tothom. Si no, que ho expliquin a Ernest Maragall, que ha aconseguit posar en peu de guerra la base barcelonina d’ERC després de la cacicada d’Oriol Junqueras per col·locar-lo com a candidat a l’alcaldia.

La gent està farta que li vinguin amb romanços. Sort en tenim que el moviment republicà sobiranista és molt més sòlid que uns partits que actuen, almenys els seus dirigents, amb la lògica de l’autonomisme. Tot es mesura per les quotes de poder. En els dies que s’estava discutint la formació del nou Govern, recordo haver escoltat un dels negociadors, avui alt càrrec de la Generalitat, vetar el nom d’un possible conseller amb l’argument típic del sectarisme partidista: “I aquest a qui representa?”, va preguntar amb aquella cara de jugador de pòquer que posen alguns polítics per aparentar aplom i saviesa. El pitjor és que l’interlocutor no va respondre-li el que li hauria d’haver respost en comptes de callar, que és el que acostuma a fer qui avui també és un alt càrrec: “No representa ningú, simplement és un bon coneixedor de l’àmbit que volem encomanar-li”. Les quotes polítiques maten els governs febles. I l’actual ho és.

No sé si aquesta persona a qui l’idiota va vetar hauria estat bon conseller o no, però estic segur, perquè el conec, que no hauria caigut en els molts errors que cometen els consellers d’aquest Govern presidit per Quim Torra. Em fa l’efecte que no s’està entenent quin ha de ser el paper d’un executiu que gestiona una autonomia malmesa després de la intervenció de l’Estat. Des de la perspectiva independentista o almenys seguint el pensament general del moviment republicà, de president ja en tenim un i es diu Carles Puigdemont. El MH Quim Torra és, com ell mateix es defineix, un president “vicari”. I un vicari tothom sap que és la persona que assisteix un superior en les seves funcions, que el substitueix en cas d’absència, de falta, d’indisposició, etc. Més ben definit, impossible. I la feina de substitució no hauria d’anar acompanyada de la suplantació. El Govern autonòmic ha de gestionar el millor possible les engrunes i preparar projectes republicans, que és tant com dir reformistes, que assenyalin cap a quin país volem anar. Quin país volem, al capdavall. Apunto tres grans iniciatives reformistes que no ens cal cap república per encetar-les.

La primera és urgent. I és la reforma de l’administració pública. Una reforma de veritat, que apliqui la totalitat, perquè ara no se n’aplica ni una mínima part, de l'Acord del Govern de 3 de juny de 2014 que va encarregar al Departament aleshores de Governació, mitjançant la Secretaria d’Administració i Funció Pública, i el Consell per a l’Impuls i l’Ordenació de la Reforma de l’Administració, el disseny, el desenvolupament i la governança del Pla de reforma de l’Administració de la Generalitat de Catalunya i del seu sector públic. El Pla ja existeix, doncs, però no es desplega ni es desenvolupa. I un dels principals problemes per fer-ho són els interessos espuris d’aquells elements que són com les paparres que extreuen benefici de la burocràcia i d’una governança discontinua i arrogant en mans d’una casta que sovint no sap de què parla.  Cal buscar un consens amb els sindicats i altres agents socials per tirar endavant aquesta reforma, però el Govern té l’obligació de plantejar-la precisament ara, quan es vol demostrar que la república que somia no serà una Espanya en petit.

Posar-se a treballar aprimarà els arguments d’aquells que volen que l’independentisme s’oblidi del que ha passat, de la repressió i de l’alteració del sistema democràtic, per retornar al vell ordre

La segona reforma és encara més urgent. El sistema universitari català està trinxat. No hi ha dubte que la precarització laboral del professorat universitari és un càncer que matarà l’ensenyament superior. La substitució dels catedràtics i els titulars per falsos associats, que han de treballar a tres universitats per arribar a tenir un salari de 1.000 euros, és un suïcidi assistit. Està molt bé que Catalunya tingui grans centres de recerca i fins i tot un munt d’ICREAS, però això no salvarà les universitats. Al contrari, el model seguit, especialment en la qüestió del finançament, ha abocat les universitats a la indigència. També és veritat que alguns rectors han patit deliris de grandesa —i no precisament transitoris— que han provocat uns forats econòmics descomunals. Fins ara s’ha parat més atenció a l’encariment de les taxes universitàries que la constant degradació de la qualitat de l’ensenyament, que es va degradant per la fuga de talent i per la manca de reposició del professorat, però també perquè els plans docents no estan a l’altura del món modern. S’ha provocat un gap entre la recerca i l’ensenyament el qual s’ha convertit en una trinxera que separa els “privilegiats” de la tropa. Aquest és un model elitista que, si es manté, portarà a la ruïna el coneixement, que a més està mal finançat.

L’última de les reformes, que està lligada amb l’anterior, és la de la formació professional. La idealització de l’accés als estudis universitaris ens ha fet oblidar que la formació professional capacita els individus per treballar i viure bé i, a més, pot proporcionar la cultura necessària per conviure. El menyspreu a les professions, que per a la majoria de la gent continua essent el refugi dels negats, empobreix el país. Alguna cosa falla quan a dia d’avui només un 8% dels graduats en un cicle formatiu aconsegueix una feina estable i relacionada amb la seva especialitat en el seu primer any en el mercat laboral. La resta, un preocupant 92% d’estudiants, o bé no troben feina durant el primer any següent al final dels seus estudis, o bé obtenen una ocupació que no té res a veure amb la seva especialitat, o tenen només contractes temporals. I a tot això cal afegir-hi les altes taxes d’interinitat que hi ha entre el professorat de FP, que en algunes especialitats pot arribar a ser del 80%. La ràtio d’alumnes per classe ha experimentat en 10 anys increments del 52% en els cicles mitjans de FP i del 50% en els superiors. En fi, més precarització que caldria revertir.

Ho veuen si n’hi ha de feina per fer. Fer-la aprimarà els arguments d’aquells que volen que l’independentisme s’oblidi del que ha passat, de la repressió i de l’alteració del sistema democràtic, per retornar al vell ordre. Al pujolisme ben entès, com se sent que reclamen els dirigents dels corcats partits autonomistes i els tertulians de l’establishment convergent seduïts per sobtat atac de moderantisme d’ERC. És l’estranya parella entre els que gesticulen massa i els que es pensen que amb el pedigrí independentista ja en tenen prou per avalar els seus actes de renúncia.