La política a Catalunya s’ha convertit en una narrativa basada en les mentides i les mitges veritats. Quan un polític afirma amb la rotunditat d’un predicador presbiterià: “jo soc això” o “jo soc allò”, “ningú no pot dir de mi...”, “no soc oportunista”, “busco sempre la unitat”, “amb nosaltres hi cap tothom, ens necessitem a tots” i altres frases assertives per l’estil, cal respirar profundament per no reaccionar amb un exabrupte. Quan Oriol Junqueras li diu a Vicent Sanchis que li costaria trobar algú que digués d’ell que és una mala persona, em recorda Trump assegurant als quatre vents que ha trencat el sostre d’un test cognitiu. Quan el president Carles Puigdemont afirma “que ningú no es preocupi si tenim discrepàncies”, deu dir-ho perquè a l’exili només parla amb gent que li daura la píndola. L’exili, com la presó, aïlla. Observin sinó el gir radical entre el Mandela de la presó i el que va començar a fer política un cop alliberat. La realitat es viu en directe i no a través d’una pantalla.

A molts llocs del món la política ha caigut en el desprestigi per coses com aquestes i costa trobar polítics que tinguin una mica de credibilitat. A les primàries demòcrates del 2018, una jove generació va desafiar les “vaques sagrades” del partit i va aconseguir tombar-les, si més no parcialment. Alexandria Ocasio-Cortez és el cas més conegut. Rachel Lears va dirigir un documental per a Netflix, Knock Down The House, que n’explica la peripècia. D’ella i d’altres activistes, com Cori Bush i Paula Jean Swearingen. La setmana passada, a més, Ocasio-Cortez va demostrar que té el cap molt ben estructurat i una estratègia política prou pensada en respondre als insults i les bretolades masclistes del congressista republicà Ted Yoho, membre del Tea Party. Va fer una intervenció que no va arribar als deu minuts, intensa i gens carregada de tòpics, per explicar que el masclisme no és ideològic, sinó cultural. Ho va fer amb una combinació d’arguments ètics i emocionals —que és el que es porta ara— que tanmateix tenia una forta càrrega política. És clar que això que una outsider es faci un forat en l’alta política només pot passar als EUA, on els partits són dèbils i els comitès electorals de base són imprescindibles per arribar a ocupar un seient al Congrés o al Senat. A Catalunya, per desgràcia, els partits, vells o nous, són màquines de control fins i tot de l’opinió publicada. Costa molt sentir-se lliure en un país quan la política està dominada per un sistema que limita la llibertat d’expressió. A més, les Ocasio-Cortez catalanes són flors que de moment no fan estiu en uns partits liderats per mascles alfa, empresonats, exiliats o al Govern.

A Espanya la política no resol problemes, sinó que en crea de nous. És tradicional. La història dels segles XIX i XX és la història de les guerres civils, els pronunciaments i les dictadures. La Segona República va ser un caos descomunal i això va servir als militars per justificar una rebel·lió antidemocràtica. L’extrema dreta s’ha aprofitat de la dèbil democratització de la política espanyola inclús per apoderar-se de l’estat. Al segle XXI ja no li calen els militars. Amb els advocats de l’Estat, els jutges i altres espècimens del deep state ja en fan prou. S’ha constatat quan el jutge Marchena s’ha decidit a aplicar allò que ja va anunciar que faria en la sentència del judici contra el procés: regular el règim penitenciari dels reus. El ministre socialista de Justícia l’ha aplaudit, ves! L’establishment no és ni de dreta ni d’esquerra, simplement és establishment. Sota la presidència de Donald Trump, la política als EUA també s’ha convertit en una pràctica guerracivilista.

 A Catalunya, per desgràcia, els partits, vells o nous, són màquines de control fins i tot de l’opinió publicada

Als EUA l’alternativa a un president senil (Trump té 76 anys) és la gerontocràcia demòcrata: Joe Biden té 77 anys i Bernie Sanders 78. Els demòcrates no s’atreveixen a apostar per una dona jove, rebel, tot i que de vegades caigui en el victimisme propi de les dones joves d’avui dia, com és Ocasio-Cortez simplement perquè saben que molts estatunidencs són con Ted Yoho. Tampoc no volen cedir el pas. A Catalunya —i també a Espanya— no hi cap polític de primera fila que arribi als 60 anys. El Parlament és com un parvulari on es fan discursos infantils. Abrandats en la forma però buits de tota mena de contingut. Al contrari, precisament, de la intervenció serena i pensada, sense papers a les mans, d’Ocasio-Cortez. “Quina enveja!” —em va dir un alcalde d’ERC, bon amic meu, quan em va enviar el vídeo d’aquesta intervenció per whatsapp. La joventut és un elixir, però és una condició passatgera que s’ha de saber aprofitar. Sense preparació política, ser jove no és un plus.

Angela Merkel també va ser jove i va créixer sota l’ala del gegant alemany, en tots els sentits, Helmut Kohl. En devia aprofitar bé els ensenyaments perquè fa quinze anys que és al capdavant del govern i quan ha anunciat que es retira, als 66 anys (una dona madura segons els estàndards nord-americans i una vella segons els catalans), ningú no vol que ho faci. És una dona que transmet confiança enmig de les turbulències. Ha demostrat amb fets que les decisions polítiques que pren no estan subjectes per una ideologia rígida, atès que fa anys que governa amb els socialdemòcrates. El que és segur és que és més valenta que cap altre polític europeu, incloent-hi els catalans. No tots els polítics són líders —tot i cobrir-se amb un encens artificial—, i en canvi ella sí que ho és sense caure en la deshumanització que desprenia el lideratge de Margaret Thatcher. Encara hi ha molts polítics com Ted Yoho —a Catalunya el diputat de Cs Carlos Carrizosa va protagonitzar un incident molt semblant contra les diputades Elsa Artadi i Aurora Madaula—, i l’única manera de combatre’ls és no dir mentides sobre la realitat i, sobretot, sobre un mateix. Potser el camí sigui adoptar com a màxima el càndid rampell del poeta J.V. Foix: “M’exalta el nou i m’enamora el vell” i posar-se a cantar la irònica cançó de Georges Brassens: “L’edat no hi té res a veure: quan un és cretí, és cretí”. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat