“En España no se vota”, cridava en castellà un dels policies nacionals que ha assaltat el col·legi electoral de la Via Augusta, a la seu del Departament d’Ensenyament. Porres contra urnes, a més de maltractar persones i polítics elegits democràticament, com la consellera Clara Ponsatí, a qui els “grisos” d’ara han robat l’ordinador personal. La democràcia espanyola està corrompuda no tan sols pel munt de corruptes que s’aixopluguen sota el paraigua del PP i el PSOE, sinó perquè la seva policia es comporta com una marea negra repressiva amb tics autoritaris. A Madrid podran autoenganyar-se i proclamar que així han anul·lat el referèndum, però les imatges de la violència policial contra la gran gernació que anava a votar pacíficament ja han fet la volta al món. L’exministre d'Afers Exteriors José Manuel García-Margallo ho ha intuït, quan en unes declaracions televisives ha assegurat que “després d’aquest 1 d'octubre, l’independentisme comença a guanyar-se l’opinió pública internacional”. Als unionistes els costarà recuperar el prestigi.

Espanya no té remei. Per conservar la sagrada unitat només sap fer-ho amb violència

Espanya no té remei. Per conservar la sagrada unitat només sap fer-ho amb violència. En el passat amb guerres, ara amb la policia que diu tenir l’aval del TSJC. Però al final els surt la bèstia de dins i la Guàrdia Civil i la Policia Nacional han atacat la població amb l’agressivitat pròpia de les policies dictatorials. Moltes persones han explicat a les xarxes i als mitjans de comunicació les vexacions de la policia contra els concentrats als col·legis. Insultaven la gent i amb un somriure cínic estomacaven tothom. Han traspassat una línia vermella que no té retorn. Han enviat a l’hospital més de 800 ciutadans. El 9-N no hi va haver cap ferit. L’1-O ha estat violent per la força brutal de l’Estat. Fins i tot els socialistes han hagut de reconèixer que l’estat de setge d’avui era inacceptable. Quan fou mort el combregaren! La robusta resposta popular ha estat tan intensa com aquella que el 1936 va parar el cop d’estat a Catalunya. La diferència és que els catalans i catalanes hem après a defensar la llibertat sense recórrer a la violència.

La jornada d’avui, que és probable que guanyin els sobiranistes per golejada, amb una alta participació, marcarà la política catalana dels propers anys. Els llaços democràtics entre antigues forces polítiques antifranquistes s’han trencat perquè el PSC ha decidit que en la seva legítima defensa de la unitat d’Espanya es posaven al costat del PP, hereus del franquisme més caspós. De fet, Rajoy és president del Govern espanyol gràcies al PSOE. A més, el món intel·lectual i mediàtic socialista ha avalat el relat antireferèndum del PP. Avui, com deia a TV3 Milagros Pérez Oliva, pròxima als socialistes, el federalisme ha saltat pels aires. Qualsevol acord és des d’ara més car que ahir. Els catalans volen el pa sencer, encara que mentrestant perdin la deteriorada autonomia que penja del règim de 1978. Poden fer mal a curt termini, però a la llarga els beneficia.

La jornada d’aquest 1-O ha ensenyat al món que la revolta catalana no és una broma

I és que la jornada d’aquest 1-O ha ensenyat al món que la revolta catalana no és una broma. La revolta dels somriures és la revolta de les classes mitjanes, que han vençut la por que tenien els seus pares empesos pels seus fills, crescuts en democràcia. Els col·legis electorals han estat protegits pacíficament per tres generacions de catalans i catalanes. Espanya ha mort a Catalunya, almenys per a una part tan àmplia de la població, que els unionistes tindran feina a reorganitzar-se. El sector dur —PP i Ciutadans— ha arrossegat els tebis —PSC i Catalunya en Comú— cap a una situació límit. Finalment, Catalunya en Comú, amb Podem Catalunya com a punta de llança, va entendre que no podien quedar barrejats amb l’unionisme pur i dur. La imatge d’Ada Colau fent cua sota la pluja per votar —en blanc, suposo— contrasta amb l’abstencionisme de PP, PSC i Cs. Aquesta dona té més vista que Miquel Iceta, subordinat al PSOE més que mai, i es menjarà les engrunes socialistes amb salsa. Iceta és el pitjor dirigent que ha tingut el PSC des de la seva fundació.

La gestió de l’endemà d’aquest 1-O no serà fàcil per a ningú. El president Puigdemont va assenyalar el camí ahir a la nit. La defensa popular de les urnes no hauria acceptat mitges tintes ni renúncies, atesa la intensitat de la batalla. No crec que ningú les vulgui. I tanmateix, això provocarà que el Govern espanyol caigui en la temptació de castigar els polítics sobiranistes. És una política deliberada del PP, que passa per passar comptes amb els governants catalans i, sobretot, amb els Mossos d’Esquadra. Ja ho veuran. Perseguiran el president Puigdemont i perseguiran el major Trapero. No els servirà de res. La desconnexió de la majoria de ciutadans de Catalunya no s’estovarà per l’exercici de la violència. La pressió popular ha posat al descobert l’Espanya de sempre, aquella a la qual donen suport uns “altres catalans” (i no precisament immigrats), com el franquisme també va rebre el suport d’il·lustres catalans. Són els que han quedat atrapats pels de la cabra i el “viva la muerte” dels casposos legionaris: “Tienen testículos en vez de sesos en la mollera”, va escriure Miguel de Unamuno.