En el seu nou llibre, Una crònica republicana des de Madrid (Viena Edicions), l’exportaveu d’ERC al Congrés Joan Tardà ofereix un relat en primera persona dels quinze anys que va passar a la cambra baixa, entre el 2004 i el 2019. Més enllà de la memòria política, l’obra combina anècdotes, reflexions i una mirada crítica sobre el funcionament de l’Estat i el paper de l’independentisme a Madrid en moments clau de la política recent. En aquesta entrevista, Tardà explica les lliçons apreses durant aquest període, el balanç de l’estratègia republicana a les institucions espanyoles i la seva proposta de construir un front d’esquerres català de cara als pròxims cicles electorals, en un context polític que continua exigint definicions clares i noves aliances.
Fa ja uns anys que no està en la primera línia política. Per què publica ara el llibre?
Per dues raons: la primera perquè tot està canviant molt de pressa i crec que és bo fixar algunes vicissituds i protagonismes del republicanisme al Congrés dels Diputats. No fos cas que aquests canvis tan trepidants d’alguna manera enterbolissin el gran exercici que ha fet el republicanisme en aquests anys i dilucidar què es va fer bé en el procés i quins havien estat els errors. L’explicació radica en el fet de conèixer quina ha estat l’evolució del republicanisme a partir del 2004, quan l’objectiu no era altre que fornir complicitats amb una esquerra espanyola renovada a través de Rodríguez Zapatero per tal d’avançar cap a una segona generació d’estatuts d’autonomia i avançar cap a un estat federal que reconegués la plurinacionalitat. Valia la pena intentar-ho fins a arribar a l’estat federal i després l’esquerra espanyola baixaria del tren i nosaltres continuaríem cap a la proclamació de la independència. Però hi va haver una extraordinària traïció de Zapatero a nosaltres i al PSC.
Es refereix pel pacte entre Zapatero i Mas, no?
Sí. La segona legislatura de Zapatero ja va ser evident que va anorrear el republicanisme per tal d’establir pactes amb Convergència i Unió. Posteriorment, va arribar la majoria absoluta del PP de Rajoy, que tenia diputats per donar i per vendre. Del procés, que en aquest sentit val la pena constatar, de vegades la història s'accelera i la mateixa ciutadania que no va seguir la consigna d'Esquerra de votar en contra de l'Estatut va sortir als carrers a demanar la independència. Les condicions eren objectivament favorables, tot i que no ho eren tant com havíem havíem cregut.
Ara potser la història s'ha desaccelerat, no?
Efectivament. La història no té un moviment uniforme. De vegades fins i tot s'accelera tant, que allò s'esdevé en una revolució, fins i tot social. Després, hi ha una tercera etapa, que són els primers anys de Sánchez, en els quals crec que ERC va fer de camàlic i hem acabat pagant una penyora bastant alta.
Com en les últimes eleccions…
Sí, perquè algú havia de dilucidar què és el que s’havia fet bé i malament. És evident que a partir del 2018, ERC fa aquest exercici. Tot allò que vam fer, no només no ho havíem fet mai, sinó que ni tan sols estava previst que ho faríem.
En el llibre, de fet, vostè es mostra bastant crític amb l'exsecretària general d'Esquerra, Marta Rovira, per no reivindicar prou l’etapa a partir del 2018, en la qual ERC fa un gir més pragmàtic i pactista amb el PSOE…
La Catalunya d’ara és diferent de la del 2017; de la mateixa forma que la del 2032 serà diferent de la d’ara. Només ens en sortirem si som capaços de construir una solució que interpel·li a una majoria popular. Cal assumir el principi de realitat i el que s’ha de fer és superar aquella fase del procés en la qual van prevaler els vetos creuats. És a dir, els partits espanyols d'esquerra i també el catalanisme no independentista es va aixoplugar en el “no”. En la negativa, fins i tot, de debatre la possibilitat d’autoritzar un referèndum sense saber quines característiques tindria. Quan els comissionats del Parlament de Catalunya, amb una majoria qualificada, van arribar al Congrés per demanar debatre una proposta de transferir la competència al Parlament, els partits espanyols podrien haver dit: “No estem d’acord amb el que demaneu, però estem disposats a parlar-ne”. Ben segur que l’evolució dels fets polítics haurien estat diferents. En una societat democràtica avançada, s'hauria resolt a través d'un debat parlamentari, però la dreta i l’esquerra espanyola s’hi van negar. A més, quan el PSC va negar-se de participar en les ponències de la llei de desconnexió, la resposta de l’independentisme i republicanisme va ser que “ja ho faríem nosaltres i ja us afegireu després”. Aquesta cultura dels vetos creuats és la cultura que s'ha de superar. Hem d’entrar en la fase de participar de la construcció de la solució de l'altre i a l'inrevés. Per això, és tan interessant el que va fer l'anterior direcció d'Esquerra Republicana, encapçalada per la Marta Rovira, en el procés de negociació, perquè van introduir la Convenció Nacional per la Resolució del Conflicte i construir aquesta solució des del Parlament.
Tot i això, encara no ha arrencat aquesta qüestió…
Estem a l'equador de la legislatura i encara no començat, la qual cosa crec que diu poc de bé del PSC i d'Esquerra Republicana. Ho dic en el sentit que potser valdria la pena que espavilin.
Des de l'actual direcció, creu que aquesta qüestió de la convenció s'ha prioritzat poc?
Crec que a vegades els problemes es mengen el conjunt dels problemes. Certament, hi ha prioritats com ara el finançament o el traspàs de Rodalies. No vull dir que Esquerra Republicana i el PSC no tinguin interès en la Convenció Nacional per la resolució del conflicte, malgrat que els socialistes en tinguin menys, perquè és una concessió que van fer. No valen excuses. És cert que ni la CUP, ni Junts, han mostrat interès de participar-hi, de la mateixa forma que no han participat en el Pacte Nacional per la Llengua que PSC i ERC van impulsar encertadament.
Al Parlament costa molt que els partits se sumin a qüestions nacionals on hi ha el PSC perquè, asseguren, costa molt que el PSC compleixi…
Sí, ben segur. Amb el Partit Socialista calia aplicar una dialèctica que es basés en la confrontació i la col·laboració, tal com vam aprovar en el congrés nacional. Per això va guanyar el “sí” a la investidura del president Illa. Tot i que no va ser un pacte de legislatura, sinó tan sols d’investidura. Pel que fa als pressupostos desitjo que el PSC i el PSOE compleixin i m’agradaria que ERC ajudés. Crec que val la pena que les esquerres sapiguem acabar la legislatura de forma prou positiva, com perquè l’avaluació sigui d’interès i que al final de la legislatura hagi valgut la pena l’acord.
Vostè, en aquest context, defensa la idea d'un front d'esquerres. De fet, explica al llibre que ja és una idea que va néixer el 2019 amb Xavier Domènech dels Comuns. La seva idea era que el president Torra convoqués eleccions després de la sentència del procés i hi hagués un govern de Junts, ERC, Comuns i CUP. Aquesta idea com ha d’evolucionar?
És una mica complex. Poso l'exemple del Pablo Iglesias, per exemple. Jo no havia sentit mai una persona dir tants penjaments dels socialistes com Pablo Iglesias. No només els deia que eren la dreta, sinó que els deia que eren una casta. Malgrat tot, Pablo Iglesias va ser prou intel·ligent per a entendre que, malgrat haver-los qualificat de casta, valia la pena intentar forçar i conformar el primer govern de coalició de les esquerres espanyoles. Per això, des d’un sector d’ERC no enteníem el següent: si el programa electoral d’aleshores de Junts no era més carca que el del PSOE, per quina raó no era possible que els Comuns aplicar a Catalunya el que consideraven intel·ligent a Madrid? Per què no haguéssim pogut fer un govern de front ampli: presidit per Esquerra Republicana, amb els Comuns, la CUP i Junts. Amb quatre socis, és evident que el centredreta tindria menys accions. Això no va ser possible perquè els Comuns no van tenir interès, perquè consideraven que Junts era retrògrada.
A Junts tampoc li degué interessar perquè perdia poder…
Potser s’haurien vist obligats, perquè fora del Govern també es passa fred. Sobretot, quan estàs naixent com a partit, perquè el que necessites és muscular. Finalment, però, no es va considerar, tot i que el lema de la Via Àmplia va ser utilitzat aleshores per part d’ERC a les eleccions. El que defenso al llibre és que aquesta idea de la via àmplia ha mutat i ha evolucionat cap al front d'esquerres. En el moment en el qual vivim, amb la catalanitat i la cohesió social en escac, crec que és evident que les esquerres no podem permetre’ns el luxe que guanyi la dreta. Davant de l’amenaça del PP i Vox, cal tenir present que la dreta sempre s’ha estat com a mínim vuit anys al govern. Per això volem incorporar dins d’ERC un debat madur, que la direcció garanteix que es farà, i és sobre la necessitat en les eleccions del 2027 i 2028 que hi hagi una sola candidatura, un front d’esquerres de Catalunya, que agrupés els partits independentistes d’esquerra i els partits sobiranistes d’esquerra.
Això a les eleccions catalanes o espanyoles?
Crec que seria bo que passés a les espanyoles i a les catalanes. És a dir un front d'esquerres de Catalunya. Amb el xàfec que cau i caurà, no té cap sentit que la gent d'esquerres independentista i la gent d'esquerres que és favorable a l'exercici del dret a l'autodeterminació vagin anant separats a les eleccions sabent el preu que paguem. Hem de ser capaços de construir un moviment d'unitat popular sense renunciar a les sigles dels partits.
És evident que qui més patirà la victòria del nacionalisme espanyol serem els catalans
Quines forces, en el cas de les eleccions espanyoles, s'haurien de sumar a aquest projecte? Sumar, Podemos, Bildu...
Nosaltres defensem el front d'esquerres de Catalunya. El gran encert que ha tingut en Rufián és denunciar la inoperància de l'esquerra espanyola. És una vergonya que l'esquerra espanyola estigui a matar entre ells. Entre altres coses perquè, no només en sortiran molt damnificades les classes populars a l'Estat espanyol, sinó que, a més, és evident que qui més patirà la victòria del nacionalisme espanyol serem els catalans. Patim com a classes populars i nacionalment. Per això, no podem desentendre’ns del que pugui passar allà. No té cap sentit el que ha passat a Castella, que Podemos i Izquierda Unida vagin per separat. Això demostra que l’esquerra espanyola està desorientada. A Espanya, sempre ens interessarà que governi el partit més esquerrà. No podem dir que això no ens afecta. Estic convençut que cal construir un front d’esquerres a Catalunya i aquest debat el farem a ERC, tal com hem demostrat aquests anys i pel qual hem estat criminalitzats. Quan en Junqueras, en Romeva, la Dolors o la Carme eren a la presó o la Marta era a l’exili es convocaven manifestacions davant de la nostra seu acusant-nos de traïdoria, botiflerisme i altres coses que fins i tot em violenten esmentar.
Per tant, el front d'esquerres que vostès proposen només hauria de ser a Catalunya? O aquí també s'hauria d'incorporar Podemos, Bildu, BNG…?
No. A Galícia i a Euskadi els fronts amplis existeixen, que són el BNG i Bildu. Nosaltres defensem una sola candidatura a l’esquerra del PSC. És a dir, tot allò que és d’esquerres independentista, com ara nosaltres, o sobiranista. Per què hem d'anar separats si, a més, tenim la mateixa concepció de com s'han d'articular els nous drets de ciutadania, com ha de ser la fiscalitat, com entenem la viabilitat econòmica del país, com entenem la transició ecològica? En aquests moments el que pertoca és ser conscient del moment delicat que vivim. I si, a més, el front d’esquerres català estimula l’existència d’un front d’esquerres espanyol, millor, com va passar l’any 1936, quan hi va haver el Frente Popular a Espanya i a Catalunya hi havia el front d’esquerres.
Una de les propostes que feia l’actual portaveu d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, era que el cap de llista més votat a cada província fos qui la liderés en cada demarcació. És a dir, el cap d’ERC a Lleida lideraria la llista a Lleida, mentre que el cap de llista dels Comuns a Barcelona lideraria la província…
Això va ser un absolut malentès. Jo diria que ni es va acabar explicant bé, ni es va saber recollir prou bé. A mi m’agradaria que el que defenso fos majoritari dins d’ERC i arrossegui els altres partits que dubten.
Però qui hauria de liderar per demarcacions?
Tu em preguntes pel segon i tercer nivell de concreció, i encara estem debatent si es tirarà endavant el primer nivell de concreció. Jo diria que qui tindrà dificultats de caràcter intel·lectual i per contrarestar allò que reclamem són les persones que inevitablement es veuran obligades a sortir a dir el perquè no. És a dir, jo entenc les dificultats de crear un front d'esquerres. Ara bé, una vegada t'hagi escoltat que estàs en contra de les dificultats, jo et preguntaré: digues-me per què no? Tots sabem que una part de la desafecció que hi ha entre les persones que han viscut culturalment una tradició de comportament progressista es deu al fet que se senten allunyades perquè no estan convençudes que els partits polítics faran allò que voldrien que fessin. És a dir, anar junts. Com pots demanar il·lusió, compromís i voluntat a les persones que estan desenganyades si tu no ets capaç de sortir de la zona de confort i arriscar-te?
Si no, quan portem quatre anys de govern de PP i Vox, amb l’Abascal ministre de l’Interior tal vegada —i cal recordar que en el programa electoral tenen la il·legalització dels partits independentistes—, o quan el Partit Popular hagi finalment aconseguit crear allò que tenen la fal·lera de crear, que és un cos d’alta inspecció educativa per tal de fer complir totes les sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya pel que fa a la immersió lingüística, que ho tenen aquí clavat; i quan veiem com i de quina manera les polítiques fiscals, laborals i de drets retrocedeixen pel que fa a garanties que tal vegada havíem cregut absolutament consolidades, aleshores tothom cridarà sotmesament. I d’aquí 4 o 5 anys sortirà l’esquerra dient: “Al carrer, a la vaga, aturar els peus al feixisme”. I la gent dirà: home, i com és que no vau intentar-ho de totes totes l’any 2026?
L’actual direcció no comparteix la idea, però no nega la necessitat de fer el debat
Vostè ha parlat amb gent de la direcció de la CUP, amb la direcció dels Comuns o amb la direcció de Podemos de Catalunya?
No, a mi no em pertoca. Com a membre d’ERC i d’Àgora Republicana, el que podem fer és un debat intern i complir fil per randa totes les condicions i reglaments als quals estan sotmesos els corrents interns. Crec que si ERC liderés aquesta voluntat, arrossegaria els altres partits polítics.
Ha de ser Esquerra qui lideri aquesta proposta?
ERC és un partit que té 95 anys d’història i és el partit independentista d’esquerres amb més presència parlamentària. Aquest debat també existeix dins de la CUP, els Comuns i Comunistes. Es tracta de tenir molt clar que ens hi juguem la catalanitat i el mínim repartiment de la riquesa que ha garantit l’estat social. Si aquesta feina no la fem nosaltres, no la farà ningú més.
Aquest debat, internament, com s'hauria de produir? Perquè l'actual direcció ja no ho veu clar i el congrés nacional d’ERC tampoc ho va acceptar…
L’actual direcció no comparteix la idea, però no nega la necessitat de fer el debat. De fet, en l'últim Consell Nacional ja es va dir que el debat s'articularia, però no sé de quina manera. Nosaltres ja estem fent xerrades a les seccions locals…
I quina rebuda té?
Bé, la gent té molt d’interès a debatre i saber exactament què ens estem jugant. A més, venim de tots aquests anys d’anar creant les condicions per tal de superar tots els dèficits que va comportar la no victòria. Estatutàriament, és possible fer el debat, perquè si reculls 800 signatures pots fer una consulta interna, o bé la direcció pot convocar una conferència nacional a la tardor per debatre-ho. L’important és la maduresa que té ERC. Jo vull veure en Junqueras president de Catalunya el 2028, i crec que si el front d’esquerres qualla, l’esquerra té molt a guanyar.
Vostè em parla de les esquerres. Què hauria de fer Junts per Catalunya? I més tenint en compte l’auge d’Aliança Catalana que pronostiquen les enquestes… Un front independentista a Madrid no ho veu?
No ho veig, no. Junts pel Sí ja va ser un gripau que ens vam haver de menjar per tal que la burgesia catalana no se'ns desempallegués, tal com explico al llibre. El procés responia a una conjuntura d’acumulació de forces per tal de poder proclamar la República i ara estem en una fase molt diferent. El republicanisme ha de tenir un paper semblant al que va tenir el PSUC als anys 60 i 70. Tenim una societat catalana molt heterogènia i molt diversa, amb milers de persones que arribaran a adquirir comportaments polítics sense haver passat mai per la cultura del catalanisme polític i ni tan sols descobrint l’existència d’una certa catalanitat. Fins i tot, descobreixen la catalanitat quan els seus fills van a l’escola. El republicanisme el que ha de fer és especialitzar-se en això, en fer el paper que va fer el PSUC als anys 60 i 70 respecte de la immigració espanyola.
Creu que s'ha deixat de banda la qüestió de la immigració durant el procés o se n'ha parlat massa poc?
Durant el procés es va haver de fer tot de cop i, a més, des d’una certa improvisació. Totes les generacions que viuen un moment d’acceleració de la història estan condemnades a improvisar, tal com va passar amb els nostres avis. Jo recordo, de jove, haver parlat —a través del meu avi, que vivia a l’exili, i d’altres persones— amb gent que havia tingut un cert protagonisme a la República. I, tot i ser persones experimentades, carregades d’experiència —homes i dones, més homes que dones— reconeixien que van haver d’improvisar. Perquè també van viure, salvant les distàncies pel que fa a les diferències entre el procés i l’època republicana, un moment d’acceleració de la història. Vol dir que tota generació que està “condemnada”, entre cometes, a viure un moment d’acceleració de la història, està condemnada a improvisar. Per això no hem de tenir mala consciència. Jo crec que ens podríem avergonyir —no ens hem d’avergonyir de no haver guanyat—, ens avergonyiríem de no haver-ho intentat. En el llibre, més aviat, el que es fa és analitzar això.
El que parlàvem abans, què hauria de fer Junts per Catalunya?
Jo crec que, per primera vegada, tenim mala peça al teler amb l’aparició d’Aliança Catalana. Perquè el catalanisme polític sempre ha estat progressista. Fins i tot el catalanisme més burgès era, en comparació amb la dreta espanyola, molt més avançat. Bé, aquesta equació s’ha trencat. Ara apareix un independentisme xenòfob al qual cal reaccionar, que, a més a més, es vesteix de patriòtic, però no ho és gens, perquè poc patriota ets si odies una bona part de la ciutadania. I, a més, està contaminant Junts i intentant injectar-li —com ho diré— gens més de tribu que no pas de nació. El concepte de nació —i més si li poses l’adjectiu republicana— és un espai de construcció de futur, de construcció de societat basada en les llibertats. En canvi, la trinxera ens remet a conjuntures de tancament, de tribu; en definitiva, de matar el futur. I jo crec que Junts hauria de retornar, a parer meu, a aquest catalanisme progressista. Progressista, tal vegada amb una mirada, des del punt de vista social, diferent de la del republicanisme, perquè nosaltres tenim influències de caràcter socialista pel que fa a com s’hauria de repartir la riquesa i com hauria de ser…
Però jo crec que el gran combat de Junts hauria d’haver estat combatre aquest mal —dolent— que no havíem patit mai en el món catalanista, que és Aliança Catalana. I crec que, en el fons, una part de culpa la tenen, perquè Junts, a partir de l’any 2018, quan nosaltres —de manera incipient i amb un esclop i una espardenya— començàvem a fer aquell exercici de reflexió sobre què havíem fet bé, malament i fatal, Junts tot just s’estava refundant. Quan un partit s’està refundant té dues opcions: fer-ho a poc a poc i bé —intentant convèncer ciutadania no independentista, però amb la qual tinguis algun tipus de vinculació, pel tema social o territorial—, i a partir d’aquí anar-te fent fort; és a dir, passar de Convergència Democràtica a Junts. En lloc de fer això, Junts va optar —perquè tenien pressa a muscular-se com a partit— per parasitar Esquerra Republicana. I, en lloc d’enfaenar els indiferents, el que va fer és estressar els convençuts. Per poder fer això, calia intentar trencar els lligams afectius i polítics entre l’electorat d’Esquerra Republicana i la seva direcció. Per això van construir un relat —crec que pervers i molt poc patriòtic— segons el qual Esquerra Republicana, el republicanisme, era sinònim de traïdor, traïdoria, botiflerisme i rendició. Per què? Perquè això els permetia muscular-se més de pressa. Bé, això ho vam viure molt malament nosaltres, sí, ho reconec. Ho vam viure molt malament, fins a punts gairebé lamentables. Recordo manifestacions davant de la seu de Calàbria per acusar-nos d’haver-nos rendit als socialistes, mentre Junts pactava amb els socialistes la Diputació de Barcelona. En tot cas, jo crec que Junts, si no planta cara a Aliança, farà un molt mal servei a Catalunya —i a ells mateixos.
Què li sembla l'acte anunciat a Barcelona entre Gabriel Rufián, Irene Montero i Xavier Domènech? Què n'espera?
Un acte d’aquesta mena en un recinte universitari amb centenars de joves que hi assistiran i amb presència de Xavier Domènech per debatre el present polític i les esquerres té molt d’interès i serà sens dubte un èxit. Ara, però, davant de les afirmacions d'Irene Montero donant per fet el tiquet electoral amb el company Rufián, se li ha de recordar a la dirigent de Podemos que són els militants dels partits els qui decideixen les coalicions i la manera de presentar-se a les eleccions. En definitiva, només passarà si els partits ho volen, tot començant pel meu. Per això, Àgora Republicana pretén convèncer els afiliats de la necessitat de la necessitat d’un Front d'Esquerres de Catalunya on s’integrin tots els partits polítics d’esquerres indepes o sobiranistes i favorables a l’exercici del Dret a l’Autodeterminació, que sense renunciar als logos, es faci realitat en el pròxim cicle electoral d’eleccions espanyoles i catalanes. I també a la resta de territoris de la nació, País Valencià i Illes. I evidentment seria d'interès que també es conformés un Frente Popular a la resta de l'Estat llevat de Galiza i Euskal Herria on ja existeixen BNG i Bildu. Ben segur que podríem fer feina plegats amb l'ambició d'un programa comú per parar el feixisme i de ruptura republicana autodeterminista. I evidentment el rol de Rufián liderant el Front d’Esquerres de Catalunya és imprescindible per impedir que Rajoy i Abascal arribin a la Moncloa.
Quins anys han estat els més durs com a diputat al Congrés?
Bé, no ho sé, hi ha tantes experiències… Però diria que hi ha un gran desengany inicial: quan Zapatero i Mas pacten l’Estatut. Aquest és un moment molt dolorós perquè, per a nosaltres, l’aliança amb Zapatero era estratègica, i ells van demostrar que la seva aliança era estrictament tàctica. Allò que en dèiem la “tàctica del clínex”: fer servir i llençar. De fet, hi ha un moment que Zapatero —i després Bono, a les seves memòries— reconeixen que ja ho tenien embastat. Si m’ho permets explicar de manera molt simple: el 2004 nosaltres volíem trencar la dialèctica nascuda a la Transició. Aquesta es basava en la relació entre el partit espanyol de torn al govern i la burgesia catalana i basca. Per exemple, el 1996, Arzalluz vota la investidura d’Aznar, i Convergència i Unió també. La gran novetat que representava Esquerra Republicana era que, per primera vegada el 2004, es plantejava trencar aquesta dinàmica i establir un acord entre l’esquerra espanyola —PSOE, amb Rodríguez Zapatero— i, en lloc de la burgesia catalana i basca, els partits sobiranistes perifèrics: BNG, Chunta Aragonesista, Esquerra Republicana, Eusko Alkartasuna… Aquesta era l’aposta. Però el PSOE ens falla i torna al pacte amb Convergència i el PNB. Aquest va ser un moment de desengany perquè nosaltres ens vam creure el projecte i ens van apunyalar. I no només a Esquerra: també al PSC, a Pasqual Maragall i a José Montilla.
Després, els anys de majoria absoluta del PP i els anys del procés van ser moments en què es va valorar que les condicions eren millors del que realment eren. Tot i això, va ser quelcom extraordinari. I després ve la feina feixuga del postprocés per preparar-nos per encarar noves realitats. Això és el que pertoca a una nació —o comunitat nacional— com la catalana, que, justament perquè no té estat, està condemnada a perseverar. De fet, la resistència de la catalanitat no es basa tant en la fortalesa com en la capacitat d’adaptar-se a cada moment històric. Si existim és perquè hem perseverat. Els nostres veïns del nord, els occitans, existeixen —sí, però poc. Per què existim nosaltres? Perquè hem perseverat i hem estat capaços d’anar trobant la manera d’adaptar-nos a les noves conjuntures històriques, moltes de les quals adverses. I avui dia, per a una nació sense estat com Catalunya i els Països Catalans, les condicions del 2017 són enyorades, perquè avui dia són molt pitjors, per desgràcia.