1.  La doble identitat. La setmana passada vaig acudir a la presentació del primer llibre d’Ennatu Domingo, Fusta d’eucaliptus cremada (Navona). L’Ennatu és una jove catalana d’origen etíop que ha escrit un llibre extraordinari. No recordo haver llegit cap altre text que parlés de la doble identitat amb tanta força i sinceritat. Té el punt just d'indignació per reclamar respecte per com se sent una persona, en aquest cas ella, que va arribar a Catalunya quan tenia set anys des d’un orfenat de la Banya d’Àfrica. A la presentació va repetir un fet que explica al llibre i que he vist repetit en els fills d’altres amics meus. L’Ennatu és originària de la regió Amhara, però va viure una temporada al Tigre, l’indret on ara té lloc una d’aquelles guerres que només surten col·lateralment a la premsa occidental, quan no es tenen notícies més importants per omplir les portades. Va retornar a Etiòpia per primera vegada quan tenia deu anys.

Aquella nena, que encara porta gravat al front un tatuatge ben visible, retornava a la seva terra acompanyada d’uns pares farangis. Tornava sense tenir una família etíop que pogués retrobar (la seva mare biològica i el seu germà petit havien mort abans de l’adopció) i, sobretot, sense poder fer-se entendre perquè havia esborrat completament l’amhàric, la seva llengua materna: “vaig adonar-me que no només havia perdut la meva família —escriu— sinó que també m’havien estripat la meva identitat, la meva cultura i la meva llengua d’origen”. Vostès ara no poden imaginar-se quin impacte pot produir escoltar una afirmació així d’una dona, perquè a vint-i-cinc anys ja s’és una dona, que parla un català amb un accent dolcíssim però profundament nostrat. La diversitat no és una raresa. És una virtut. No és incompatible sentir-se etíop i catalana alhora. Com tampoc ha impedit que l’Ennatu defensi la independència de Catalunya i visqui a Maastricht.

2. Una doble identitat menys exòtica. A mi, la qüestió de les dobles identitats em toca de prop. No només perquè em dediqui a estudiar el fenomen per motius acadèmics, sinó perquè tinc un fill, en Gabriel, amb una mare madrilenya, l’Ángeles, que va arribar a Catalunya quan tenia trenta anys. Si no fos pel seu nom en castellà (que em va costar molt que els meus amics respectessin per no caure en l’absurditat espanyola de convertir el Bernd de Schuster en Bernardo), seria molt difícil detectar-ne l’origen. Vaig conèixer-la a l’Escola Isabel de Villena (i vaig fer sort, vostès ja em perdonaran el comentari íntim) perquè la Carme Serrallonga, que n’era la directora, volia una persona que impartís algunes assignatures de ciències amb un bon castellà. Amb el meu fill i la seva mare vaig aprendre a tenir una relació normal amb la doble identitat. Al capdavall, els abuelos i els primos o els parents de l’altra banda de l’atlàntic que són fruit de molts anys d’exili a Bolívia, són castellanoparlants, com les meves cosines Yvonne i Olga Breysse tenen un avi francès a qui anomenaven papagran i són afrancesades. Es pot ser d’una catalanitat granítica i tenir dues o més identitats (catalana, espanyola, boliviana o francesa).

Jo pertanyo a un llinatge d’aquells que ja no en queden. Durant anys vaig tenir una posició de defensa de la llengua molt existencialista. Suposo que la meva defensa monolítica del català era conseqüència del context del qual era víctima, la dictadura, i també em condicionava l’espanyolisme recalcitrant de l’esquerra antifranquista. En el seu llibre de memòries, Molts i ningú (La Campana), Clara Ponsatí explica com em va conèixer, cap a finals de la dècada del setanta, a la coordinadora d’estudiants de batxillerat. Explica com tots els grups d’extrema esquerra eren hostils al català i que a les assemblees sempre s’alçava algú amb el típic crit, pretesament obrerista, que exigia: “¡En castellano, compañeros!”. En aquest ambient, detalla la Clara, hi havia “dos xicots rossets que eren els únics que sempre parlaven en català. Els dos rossets eren els germans Colomines”. El meu germà Lluís i un servidor. Ens manteníem ferms en defensa de la llengua davant uns adolescents ideologitzats, la majoria dels quals eren fills de la burgesia franquista castellanitzada, amb uns cognoms tan catalaníssims com els nostres.

Les urgències lingüístiques actuals són causades per la pressió unionista, però, també, per la deixadesa dels governs de la Generalitat. Des de Catalunya s’ha practicat el tantsemenfotisme, amagant el cap sota l’ala, quan és evident que la immersió ha estat un èxit a mitges

3. L’herència dels 2.300. El dia 25 de gener de 1981, abans i tot de la primera llei de normalització lingüística, es va fer públic l'anomenat Manifest dels 2.300 (en realitat es deia Manifiesto por la igualdad de derechos lingüísticos en Cataluña). Hi defensaven que “els fills dels immigrants” —a qui consideraven tan immigrants com els seus pares, quan en realitat no ho eren—, no havien de ser escolaritzats en català. Entre aquella llarga llista de noms hi havia molts antics coneguts meus de la coordinadora de batxillerat i que llavors eren, precisament, professors d’institut. Reproduïen aquell “¡En castellano, compañeros!” d’altres èpoques. No es tractava de defensar el castellà sinó de minoritzar l’expansió del català, que partia d’un sostre molt baix. El conflicte lingüístic era, tanmateix, inexistent.

La majoria de la gent immigrada adoptava l’actitud de la mare de la meva amiga Dolors Grijalvo, la senyora Lola Estrada, nascuda al barri d’El Perchel de Màlaga. La senyora Lola va criar els seus dos fills sola, i si bé de professió era maquinista de calçat, també es va haver de guanyar la vida feinejant a les cases dels plançons burgesos de Barcelona, entre moltes altres feines. Ella va inculcar als seus fills que aprenguessin català i sortissin del gueto al qual volien reduir-los els progres promotors del Manifest dels 2.300. La Dolors és tan catalanoparlant com jo i estima els orígens de la seva mare amb bogeria, com el seu germà Cèsar, a qui vaig conèixer quan era cap de gabinet d’Artur Mas. La senyora Lola va seguir el criteri que suposo que també devien adoptar els pares del Jordi Cañas, a qui van posar el nom del sant patró de Catalunya per alguna cosa que ell, després, políticament ha combatut amb una sanya impròpia d’algú tan intel·ligent com ell. El mal gros va iniciar-se a Almansa, però l’actual arrenca dels 2.300.

4. El remei no és impossible. Es pot posar remei a la marginació del català? Sí, evidentment. Amb un estat independent tindríem més força per fer i desfer, no hi ha dubte. Entretant no el tenim, cal aplicar polítiques públiques de veritat, que avaluïn la realitat, i fer-ho amb valentia, per donar cabuda a tot el que acabo d’explicar i deixar sense arguments el victimisme espanyolista. Les urgències lingüístiques actuals són causades per la pressió unionista, però, també, per la deixadesa dels governs de la Generalitat. Des de Catalunya s’ha practicat el tantsemenfotisme, amagant el cap sota l’ala, quan és evident que la immersió ha estat un èxit a mitges. El model no ha sabut entomar l’allau immigratòria extra espanyola, o bé perquè s’han aplicat mesures errònies, per exemple, sobre el finançament i l’exigència del màster en formació del professorat de secundària i batxillerat, formació professional i ensenyaments d’idiomes (MUFPS). La manca de competència lingüística dels mestres ha estat un càncer per a la catalanitat de l’ensenyament.

Ara la consellera Gemma Geis ha proposat una reforma d’aquest màster que n’amplia les places i, esperem-ho, el farà més rigorós. A la universitat, la discriminació del català no és culpa tan sols d’un professorat que encara avui es posaria a cridar “¡En castellano, compañeros!”, sinó d’una política d’estímul de la recerca científica que a poc a poc ha anat discriminant la llengua catalana. Només ara, per iniciativa una altra vegada de la consellera Geis, es presenta una convocatòria de reconeixement dels grups de recerca —la convocatòria es va publicar tot just dissabte passat— en què s’introdueix una reserva per protegir la recerca escrita en català. Ara només falta que les revistes científiques publicades en català deixin d’estar infravalorades per raons de llengua i potser haurem començat a revertir la decadència. No tota la culpa és de Madrid.

5. Els pactes per la llengua. El meu mestre, en Josep Termes, sempre m’advertia que el problema de Catalunya no era si el catalanisme era més o menys fort, sinó que el perill de veritat per preservar la nació era la debilitació progressiva de la catalanitat. N'hi ha prou amb un exemple per explicar-ho. Al Parlament de Catalunya la majoria (el 52%) és independentista, però això no ha aconseguit revertir el declivi constant del català al carrer o a les aules, també les universitàries. Les grans majories pujolistes d’altres temps tampoc no van saber abordar els efectes sobre la llengua dels canvis socials. Quan es té un Estat en contra i no es disposa d’un Estat propi que reguli sense interferències, tot és molt difícil.

A Espanya es conten mentides —tantes com els russòfons n’expliquen sobre Ucraïna— per abonar la tesi de la discriminació a Catalunya de qui té dues o tres identitats o és castellanoparlant. La primera llei de normalització lingüística és del 1983 i va ratificar la immersió lingüística amb l’impuls, sobretot, dels socialistes. La segona llei de política lingüística és de 1998 i va ser aprovada amb els vots en contra del PP i d’ERC. Suposo que tothom ho recorda. Esquerra ara es mostra cofoia amb una modificació d’urgència de la llei que no van aprovar i que, probablement, no servirà per apaivagar els cops judicials. Però la història ens demostra que la posició erràtica i de vegades oportunista dels partits ha perjudicat la defensa del català. Si el Govern continua practicant la política de l’estruç —i els partits no s’aclareixen— malament rai. A més, si la ciutadania es desinfla i perd el seu compromís cívic, tan característic del catalanisme i de l’independentisme, llavors sí que el retrocés del català ens portarà a l'època anterior a la Renaixença. El món canvia per la força de qui té uns principis per defensar i sap defensar-los sense demagògia.