La política no hauria de ser mai una lluita entre el bé i el mal. Només els il·luminats l'entenen així. En l'Espanya d'ara hi ha molts il·luminats. Profetes del patriotisme que es pensen que amb una prohibició ja en tenen prou per imposar una idea. A Espanya cada dia és més evident que no hi ha outsiders. La dreta i l'esquerra són part del règim que s'ha convertit en una gran presó per als dissidents. Fa vuitanta i tants anys, l'exèrcit espanyol es va alçar en contra de la República perquè la dreta, la reaccionària i la que no ho era tant, com la Lliga, van optar per acabar amb la democràcia davant l'amenaça social. O el que ells creien que era una amenaça social.

Al cap de gairebé quaranta anys d'aquella revolta, el franquisme es va esllanguir per la mort natural del dictador i ens va deixar en herència un personal polític educat en la mentalitat destructiva franquista. La genealogia del molts dels membres de l'administració del PP és ben eloqüent. N'hi ha prou amb un exemple. Íñigo Pérez de Herrasti, que és un dels acusats per l'atac al Centre Cultural Blanquerna de Madrid l'any 2013 i que no haurà d'entrar a presó per decisió del TC, és cunyat del ministre d'Educació i portaveu del govern espanyol Íñigo Méndez de Vigo i cosí, per part de mare, de l'exministre de Defensa Pedro Morenés, el venedor d'armes. Cada olla té la seva tapadora, diu el refrany.

A diferència d'altres casos en què també es va passar d'una dictadura a la democràcia, a Espanya no hi va haver cap mena de depuració del personal de la dictadura franquista. Tothom va poder “integrar-se” al nou règim sense problemes, encara que es posicionés en contra de la nova Constitució. Facin l'exercici de rellegir el número 130 del Diari de sessions del Congrés dels Diputats del 28 d'octubre del 1978, dia en què fou aprovada la Constitució, i es faran una idea de fins a quin punt llavors ja es va covar la crisi política actual. Manuel Fraga Iribarne, cap de files d'aquella AP fundada per set ministres de Franco i que es presentava com a hereva de la dictadura, alertava: “Para muchos españoles y para aquellos que forman la base de Alianza Popular, no hay duda alguna de que la respuesta a la pregunta de qué hacemos con la Constitución se ha puesto difícil. Las luces de la Constitución; el ser en nuestra Historia, tal vez, el primer intento de Constitución pactada; el hecho de incluir claramente un repertorio de libertades públicas modernas y unas instituciones políticas básicamente aceptables, todo ello en una coyuntura histórica que requiere reconciliación, entendimiento y posibilidades de participación para todos en el futuro, están, en la opinión de muchos, ensombrecidos por esos graves peligros para la unidad nacional...”.

A diferència d'altres casos en què també es va passar d'una dictadura a la democràcia, a Espanya no hi va haver cap mena de depuració del personal de la dictadura franquista

Fraga va acabar votant a favor d'aquell projecte de Constitució, a diferència d'altres diputats franquistes del seu grup, com ara Gonzalo Fernández de la Mora, Alberto Jarabo, José Martínez Emperador, Pedro de Mendizábal i Federico Silva, però va objectar, per justificar aquesta oposició parcial, que la referència a la paraula “nacionalitats” que feia el text constitucional era incompatible amb el principi d'unitat de la Nació o de la nacionalitat espanyola. El seu grup, a més, va presentar objeccions sobre la preparació i revisió dels estatuts d'autonomia i d'algunes competències de les comunitats autònomes. El germen de la discòrdia actual va néixer allí. L’odi xenòfob espanyol contra els catalans té arrels molt profundes, per bé que ningú no s’atreveix a estudiar-ho a fons, però el discurs espanyolista de la dreta postfranquista l’ha alimentat.

AP es va convertir en PP i el lideratge va anar passant de mà en mà fins que va caure a mans de José María Aznar, un extremista que l'any 1969, quan tenia 16 anys, era militant de Falange Española i deu anys després, el 1979, era militant d'Alianza Popular i un dels destacats opositors a la Constitució espanyola al costat dels exministres franquistes. Fa feredat la impostura d'aquest home, perquè des que va arribar al poder el 1996, la Constitució es va convertir en l'arma contra l'estat autonòmic que s'hi prefigurava. És clar que una de les característiques dels personatges autoritaris és que són, a més de mentiders, manipuladors. Aznar, com també es va veure en ocasió de la guerra d'Iraq, ha estat les dues coses.

Els demòcrates no van tenir la força de depurar el personal que provenia de la dictadura

Tony Judt va deixar dit que la història no s'escriu com ha estat viscuda, sobretot per aquells que n'han estat protagonistes. Hi ha impostors que finalment són desemmascarats, com Enric Marco, aquell personatge que es feia passar per un deportat als camps d'extermini nazi, i n'hi ha es triga més a veure. Mariano Rajoy, i sobretot l'entorn que l'acomboia, és un d'aquests casos. Tots neixen del mateix arbre que va plantar Fraga, i que Aznar o els germans Fernández Díaz, per posar algú més pròxim a nosaltres, van cultivar amb ardor. Els demòcrates no van tenir la força de depurar el personal que provenia de la dictadura. A diferència del que havien fet els franquistes amb el personal provinent de la II República que, per posar un exemple, a l'Ajuntament de Barcelona comportà un procés de neteja ideològica que expedientà 7.100 funcionaris i n'expulsà més de 900, després de la mort del dictador ningú no va perdre la feina. Franco no es va estar de res. Abans de conquerir Barcelona, el mateix dictador i el seu cunyat, Ramón Serrano Suñer, van designar a Burgos la composició del nou Ajuntament. Nomenaren alcalde Miquel Mateu i Pla, fill de l’amo de la Hispano-Suiza i nebot d'Enric Pla i Deniel, l’arquebisbe de la “cruzada” que era ben vist pel jesuïta Joan Tusquets, català com Pla i teòric del “contuberni judeomasònic”. Tusquets, descendent d’una família de banquers que encara cueja i fundador a Burgos de l’Editorial Lumen, va ser, a més, el preceptor de la filla del dictador, Carmen Franco, multimilionària que no ha treballat mai, convertida ara mateix en celebrity als 91 anys per les televisions del règim del 78. Es veu que hem de tenir-li pietat perquè la senyora pateix un càncer terminal.

La força d'aquesta impunitat antidemocràtica ha acabat per contaminar la política espanyola. Joan Tardà potser es va excedir quan va deixar anar que els socialistes eren més fatxes que el PP. No és això, no. És una altra cosa tal vegada pitjor. Els socialistes encara ara estan pagant no haver estat res consistent fins que no es va morir el dictador. Eren un partit minúscul davant la força del PCE. Quan el PSOE va obtenir la seva primera victòria electoral, la tardor del 1982, The New York Times va descriure Felipe González i els seus col·legues com el que, en bona part, van resultar ser: un equip de “joves nacionalistes espanyols”. El nacionalisme d’Alfonso Guerra  o de José Bono no és alternatiu al del PP. Al contrari, està tan contaminat per la intransigència com el nacionalisme espanyolista de PP i Cs que omple de banderes rojigualdes els carrers i places de Madrid. La debilitat del nacionalisme democràtic descriu molt bé la fortalesa proteica d'un nacionalisme espanyol dominat i teoritzat per la dreta més extremista d'Europa. Els orígens defineixen la identitat de qui defensa Espanya com una comunitat de destí en l’universal.