Els diaris de Madrid només són paper de vàter, perquè no són ni tan sols higiènics. L’operació política i mediàtica per vincular l’independentisme amb la violència és un escàndol majúscul. Alguns periodistes de les cadenes televisives estatals —per començar aquest tal García Ferreras, edil de la cort de feixistes amb micròfon— s’han convertit en corretja de transmissió del poder i serveixen les informacions de la Guàrdia Civil com si fossin certeses absolutes. Que tanquin totes les facultats de periodisme a Espanya perquè està clar que entre els periodistes cada vegada hi ha menys esperit crític i d’investigació. Algú es pot creure de veritat la portada de l’ABC que vincula Torra amb els CDR i un presumpte assalt al Parlament? Només els imbècils i les males persones, com Iceta, Casado, Rivera o Cañas i, és clar, Susanna Griso. A més, potser l’ABC i aquesta colla de miserables haurien de saber que el Parlament ja està controlat —democràticament, eh?— pels independentistes. Una altra cosa és que els grups independentistes no sàpiguen què fer amb aquesta majoria.
La setmana passada hi va haver ple al Parlament. Ciutadans va muntar-hi l’espectacle, el que és gairebé una habitud. Un xou, per cert, que ni Rivera ni Arrimadas no es permeten a les Corts espanyoles. A Barcelona, els de Cs actuen com actuaven els Jóvenes Bárbaros de Lerroux als anys 10 i 20 del segle passat. Només li falta brandar la porra per esberlar el cap dels il·lustríssims(es) diputats(es) independentistes. Crec que ganes no els en falten, sobretot als diputats que provenen de l’Exèrcit o de la Guàrdia Civil, que en tenen més d’un, i que insulten els altres parlamentaris amb paraules gruixudes i ultratjoses. La seva tècnica (?) parlamentària és l’amenaça, la calúmnia i la coacció, el filibusterisme. En fi, tot allò que feien abans els que es vestien amb camises blaves, marró clar o negres. En l’article del proppassat dijous, Jordi Barbeta exposava que la performance de Carrizosa va ser provocada per l’independentisme. Li dono la raó a mitges. És veritat que el míting de Sergi Sabrià, i el numeret que van fer els diputats d’ERC cridant llibertat, llibertat, buscava una reacció, però com bé sap l’amic Barbeta, la reacció desmesurada i histèrica de la bancada taronja respon a un patró de comportament d’un grup que va néixer per combatre el catalanisme i la immersió lingüística. Cs no és un partit de govern, tan sols és un grup d’oposició. D’oposició grollera. Tanmateix, la influència de Cs es va esllanguint perquè ja no serveix ni per defensar els interessos del Banc Sabadell, per posar l’exemple d’una entitat bancària el president de la qual els ha avalat pel dret i del revés. El PSC s’ha recuperat i Iceta i Granados li fan la mateixa feina que Cs però amb més garanties i solvència.
El partidisme és una malaltia crònica que fa que cada vegada hi hagi més gent que demani aplicar l’eutanàsia a tots els partits
El gol en pròpia porta dels independentistes, per continuar amb el símil futbolístic de Barbeta, va arribar per un altre fet, que no és altre que aquesta competència infantil —de mascles alfa amb acne— entre els grups parlamentaris de la CUP, ERC i JxCAT. Al ple de la setmana passada, la CUP va presentar una proposta de resolució per promoure, deien, «un acord per l’autodeterminació, l’amnistia i els drets civils i polítics». La intenció no dissimulada dels anticapitalistes era una altra. Buscaven “desemmascarar”, fent ús de la seva retòrica, els dos altres grups independentistes i mostrar a tothom que, efectivament, són tebis davant la repressió i tota la resta. I, sobretot, que estan en contra de l’autodeterminació. Amb el que no comptava Carles Riera és que JxCAT acordés, no sense els dubtes que sempre el fan arribar tard i malament a tot arreu, que hi votarien a favor. Els d’ERC, que havien decidit abstenir-se, quan van saber que els (“neo...què”?) es mostraven favorables a l’aprovació de la resolució cupaire, i com que són més porucs del que sembla, a pesar de la verborrea insultant que sempre surt de la boca de Rufián, van canviar d’opinió, i de l’abstenció van passar al sí. Així va ser com va començar la jugada de l’autogol.
Els diputats de la CUP, desconcertats pel vot a favor d’ERC i JxCAT a la seva resolució, van augmentar l’aposta per sobresortir i liderar la protesta pels empresonaments. Carles Riera va intentar interrompre les votacions reclamant una reunió urgent de la Junta de Portaveus. El president, Roger Torrent, va donar-los allargues i llavors és quan els de Cs va aprofitar per fer el que fan sempre. Sabrià es va apuntar al festival perquè la campanya electoral ja ha començat. Per tant, facin el que facin els independentistes, Cs protestarà, xisclarà, se n’anirà de l’hemicicle tantes vegades com pugui. La seva norma és la màxima lerrouxista que invitava els joves a destruir la humanitat decadent per defensar la «madre España», la vella pàtria iber, on tothom trobaria la salvació. Els catalans, també. Cs representa el nacionalisme dolent, com el colesterol. Odi en estat pur. El que deprimeix l’independentisme cívic, l’afebleix i el desmobilitza no és si Cs boicoteja o no el Parlament, això ja es dona per descomptat; el que realment és corsecant és haver-li de donar la raó al sociòleg que aquests dies s’ha passejat per aquí, l’amic de l’Albano-Dante, el professor Ramón Grosfoguel, quan apunta que el junquerisme ha impregnat fins i tot els dirigents de la CUP, que van ser els primers a dir que havíem perdut quan uns altres escrivien que havíem guanyat. Els uns i els altres donen per perduda la batalla de la independència i s’apunten a la “rendició”. A la treva, si som més amables. El partidisme és una malaltia crònica que fa que cada vegada hi hagi més gent que demani aplicar l’eutanàsia a tots els partits. I és que no tenen remei.