Els dos partits oficialment independentistes —ERC i PDeCAT— no tenen cap intenció de posar-se d’acord. El moviment independentista, en canvi, no fa res més que reclamar unitat. Des que va començar el procés sobiranista, les discòrdies sectàries ho han embrutat tot. Els primers a fer-ho van ser els de la CUP i la seva famosa “paperera de la història”. Encara hi ha qui es creu que haver barrat el pas a Mas va ser una victòria de la “classe obrera” catalana. Sort en tenim que a la CUP també hi ha gent sensata que s’ha adonat que no es pot encarar una ruptura amb l’Estat sense el concurs de tothom, de dreta a esquerra. Si a la CUP hi ha moviments que apunten cap a la racionalitat i a la concentració de forces, a JxCat també hi ha gent que deplora els tripijocs d’aquest PDeCAT moribund, tan arruïnat com ICV i tan torracollons com els excomunistes. Sovint em pregunto quin sentit tenia la triple aliança que va descavalcar Marta Pascal si al capdavall els actuals dirigents neoconvergents han acabat fent el mateix que ella.

L’enrenou provocat pels pactes municipals ha demostrat una vegada més fins a quin punt la unitat estratègica dels partits independentistes és inexistent

No es tracta de posar més sal a la ferida, però potser que comencéssim a dir les coses pel seu nom. La competició entre partits és nociva. Desmobilitza i desanima la gent que, per posar un exemple, es gasta els diners que no té per pagar les multes d’uns polítics que sovint no els donen ni les gràcies o bé per pagar bitllets d’avió o d’autocar i la benzina dels cotxes que els traslladen on calgui per donar suport als exiliats. La manca de respecte dels polítics —i fins i tot dels presos, no els excloguem, perquè sovint són ells els que emboliquen la troca— no aturarà la multitud, però potser paralitzarà la independència. Els dirigents dels partits independentistes no estan a l’altura de les circumstàncies. Cap! Un dia reclamen el llegat de l’1-O i l’endemà es posen a competir per veure quin dels dos galls es posa d’acord abans amb els que van aplicar el 155, mantenen engarjolats els dirigents de l’1-O i persegueixen l’independentisme com si fos una ideologia malsana, reaccionària i antidemocràtica. Tinc amics al PSC, però mentre no canviïn les coses, són ells els que m’han de demanar perdó per la repressió injustificada. Les barrabassades que ha fet la coalició del 155 no tenen nom i no es poden perdonar. La massa independentista ho sap i per això de vegades es revolta i aconsegueix revertir els “pactes de la vergonya” dels partits, com ha passat al Consell Comarcal del Pallars Jussà.

L’enrenou provocat pels pactes municipals ha demostrat una vegada més fins a quin punt la unitat estratègica dels partits independentistes és inexistent. En un moment històric com l’actual, intentar justificar els pactes que han fet fora els alcaldes de l’1-O amb el concurs dels partits del 155 és, senzillament, suïcida, per no emprar un mot més greu i insultant. Hi ha pactes que repugen i no es poden justificar amb l’argument que als pobles, ja se sap, la dinàmica municipal és diferent. És que els alcaldes i regidors són de segona categoria? O escrit en positiu, és que els alcaldes i regidors no van ser el motor de l’1-O? A més, vivim una època en què qualsevol politicastre es veu en cor d’accedir a la presidència de la Generalitat. De vegades hom hauria de conèixer els seus propis límits i no fer gaire cas als articulistes que ensabonen polítics només per mantenir-se ells mateixos. El pacte entre el PSC i el PDeCAT —perquè JxCat és un nom i no una organització, com ja vaig explicar en una altra columna— a la Diputació de Barcelona és una canallada. Un error que es pagarà car si no es reverteix, cosa que trobo impossible, perquè aquest acord s’estava covant des de fa dies, com saben fins i tot els que faciliten “argumentaris” als periodistes per defensar-lo. Una altra de les característiques de la política actual és la indiscreció, basada en exhibir quins seran els trofeus que s’obtindran. Els capitostos del PDeCAT ja s’estaven repartint el pastís la setmana passada. Observin qui piula i com piula i segur que no els caldrà cap brúixola.

El 15 de gener de 1919 es va fundar la primera organització política de l’independentisme català, la Federació Democràtica Nacionalista (FDN), al carrer de Sant Honorat, 7, al pis que avui ocupa la Plataforma per la Llengua. Han passat cent anys i, mentre seguim batallant per les mateixes coses, aquest partit encara està per estudiar. El 2 de febrer d’aquell any es va publicar el programa polític amb el qual Francesc Macià pretenia reunir “tots els elements demòcrates nacionalistes i republicans de Catalunya”, atès que la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) estava en crisi després del pacte amb els lerrouxistes el 1914 i el Partit Republicà Català de Lluís Companys incidia poc en el nacionalisme català perquè, salvant totes les distàncies, era com l’ERC d’ara i encara es creia els romanços obreristes del PSOE i companyia. Companys va necessitar més d’una dècada per entendre que li caldria aliar-se amb Macià si volia guanyar l’hegemonia. Si vostès s’endinsen en la història de l’independentisme s’adonaran de seguida que no hi ha hagut moviment més sectari que aquest. Potser només ha estat superat pels comunistes, un moviment que ha estat capaç, a més, de justificar l’assassinat en nom dels ideals. Foc nou, això és el que cal.