El mes de maig Sevilla es vesteix del color blau violat de la xicranda. Les grans avingudes que es van obrir pas amb l’Expo del 92 estan delimitades als seus marges per aquest arbre, amb nom guaraní, que té una flor que sobreviu poquíssim, escassament una setmana. La flor de la xicranda dona a la capital andalusa aquest aire exòtic que tenen algunes capitals sud-americanes. Sevilla és una ciutat amable. Assequible, de gent que va i ve, on surti la feina, dels bars i de l'Administració, tal com es pot llegir a les pàgines de l’ABC, segons el diagnòstic realitzat per la comissió executiva del Pla Estratègic Sevilla 2030, que presentarà pròximament l'alcalde Juan Espadas, del PSOE. La xicranda mira el transeünt des del capdamunt de la primavera.

Fa temps vaig llegir un article de Francisco Robles que recordava, precisament a propòsit d'aquest blau intens de la flor de la xicranda, la frase de Goethe que ens fa saber que el color és el sofriment de la llum. I que, tanmateix, és llum també. Aquesta gamma de sensacions que dominen el nostre ànim amb una paleta plena de matisos. Vaig ser a la tercera trobada Letras en Sevilla, finançada per Cajasol, i dirigida per Arturo Pérez-Reverte i Jesús Vigorra al començament d'aquesta setmana. Hi vaig anar substituint la diputada Laura Borràs, la qual finalment va haver de declinar la invitació. En la tercera edició d'aquestes trobades estava previst parlar-hi d'Espanya. De si Espanya era un mite o una realitat. La meva participació va ser dimarts passat i havia de compartir l'escenari amb dos il·lustres espanyols, un gallec i un basc, que ho són per convicció. Per un sentiment de pedra, com vaig descobrir temps després. El substantiu és Espanya. L'adjectiu és l'altre, el pagerol, allò que no té ni la més mínima importància.

L'edifici de la Fundación Cajasol és al bell mig de Sevilla, darrere de l'Ajuntament, a l'antiga seu de l'Audiència, que abans havia estat una presó i després va ser la seu del Col·legi d'Advocats. Quan vaig arribar a la plaça de Sant Francesc, amb el sol que ja es fonia, el pati central era ple de gent aplegada per escoltar Alfonso Ussía, el net del dramaturg Pedro Muñoz Seca, afusellat el 1936, com es va encarregar de recordar, a Paracuellos del Jarama. El feixisme espanyol té un deix graciós i Ussía va fer esclatar el públic, explicant tot d’acudits racistes i masclistes amb la traça del desvergonyiment. Però aquest Ussía tenia raó en una cosa políticament incorrecta: voler recargolar les paraules és injust. Va qualificar d'imbècil José-Luís Rodríguez Zapatero per allò de la memòria històrica i reconec que vaig badar i no vaig veure si els socialistes que hi havia van aplaudir. En tot cas, Ussía va dir que respectava molt més Alfonso Guerra que el Niño de la Capea socialista.

Vaig pensar que la propera vegada potser que prengui exemple del raper Valtonyc i m’escapi a Europa per fugir de l'assetjament espanyolista 

No m'estranya. El dia anterior, qui havia estat martell d'heretges del PSOE es va despatxar a gust brandant un nacionalisme espanyolista, amb accent andalús, que només va superar Paco Vázquez, l’antic alcalde d’A Coruña (aquest topònim que tant li molestava) i exambaixador al Vaticà durant la sessió que va compartir amb mi i amb Fernando García de Gortázar. Aquest historiador jesuïta, o a l'inrevés, perquè en els seus llibres això no queda clar, va repetir en el debat, en les diverses picabaralles verbals una cosa que em va semblar el preludi d'un maltractament. "Catalunya és meva", va dir amb veritable obsessió. És seva i per això pot fer-ne el que li plagui. García de Gortázar va tenir una mica més d'educació que Paco Vázquez, que es va posar a dir mentides a la babalà, emulant Arcadi Espada, el qual va regalar al públic un vendaval de falsedats i de bajanades sobre Catalunya i els catalans que no pensen com ell.

Durant les dues hores que vaig estar assegut davant del nombrós públic, que no sé si eren funcionaris o cambrers, o professors universitaris i alts càrrecs de l'Administració andalusa, vaig haver d'aguantar des del primer minut les esbroncades dels que sentien per mi un menyspreu molt gran, no per qui jo era sinó pel que representava. El dimoni. El pal amb què es trenquen la crisma els duelistes del quadre de Francisco de Goya, pintat durant el Trienni Liberal, La riña. Aquest duel a garrotades que presidia la trobada sevillana va significar una mena de sessió de tortura a la qual alguns cronistes de l'unionisme han volgut capgirar per victimitzar aquells que, certament, assistien durant una tarda de Sabbat: jo era el mascle cabrum, el dimoni cabró, que mira de convertir en bruixa una jove (Espanya?) a una altra d'aquestes pintures negres que Goya tenia penjades a la Quinta del Sordo. El Aquelarre, així es diu aquest quadre i que defineix perfectament el que vaig viure a Sevilla.

En acabar la sessió d'improperis vaig tenir sort, un granadí il·lustrat, amant del diàleg va voler convidar-me a prendre una canya per refer-me d'una escomesa que mereixia una millor víctima. No bec alcohol, però la xerrada va ser tan balsàmica com aquest blau violat de la xicranda que m'havia captivat només baixar de l'avió. Vaig pensar que la propera vegada potser que prengui exemple del raper Valtonyc i m’escapi a Europa per fugir de l'assetjament espanyolista sense fer cas del consell de Julio Anguita, el qual també va dissertar sobre aquesta Espanya que li gela el cor. La recepta és aproximar-se a Llatinoamèrica per assaltar la UE dels mercaders, dominada pels conservadors. Els mateixos conservadors que, per cert, van aplaudir les seves picades d’ullet espanyolistes i omplien la sala, d'una arquitectura més falsa que un duro sevillà. O almenys que ho és tant com el Liceu, ja que va ser reconstruïda després d'un foc molt poderós.