Aeroport!

Barcelona, Catalunya, necessiten un bon aeroport. Un aeroport global que connecti la capital del país amb vols directes al Pacífic. Res a veure amb el pretext del col·lapse que esgrimia Aena i que va comprar el conseller Puigneró a ulls clucs. El Prat no està saturat. Les dades són rotundes. El 2019 va registrar 53 milions de passatgers. El 2022, 42. I el 2021, quan Puigneró es va empassar la moto d'Aena, menys de 20. Però tant és. No va de nombre de passatgers. Barcelona és el sisè aeroport europeu després de Barajas en passatgers. I si anés a més, sempre poden anar a Reus. O a Girona —que ha perdut passatgers a gavadals d’uns anys ençà—. Passa a Londres o Nova York, hi ha un aeroport principal i uns aeroports secundaris.

No té cap mena de sentit que la prioritat del Prat sigui ampliar la capacitat de passatgers. La millora del Prat exigeix connectar Barcelona amb el món. Un aeroport global. Que és avui el seu principal dèficit. Pocs vols transoceànics i poquíssims al Pacífic. Una ciutat com Barcelona que projecta Catalunya al món, que és el motor d’una potència exportadora (33 % del PIB català) i que té, per tant, una economia internacionalitzada —a més de tenir una enorme capacitat per atraure inversió estrangera (Financial Times)— necessita un aeroport global per competir i reeixir.

I és molt obvi que el projecte d’Aena no garantia en cap cas un aeroport global. Per no parlar del pretext de la saturació que sembla pensat per portar encara més turistes low cost a Barcelona. I poca cosa més. L'única solució d’Aena era allargar la pista de mar i pavimentar la Ricarda, una llacuna salina protegida. I només 500 metres. De manera que la nova pista passaria a tenir escassament 3.100 metres. Del tot insuficient per garantir l’enlairament dels avions de tres i quatre passadissos. Només cal observar que l’actual pista de muntanya en fa més de 3.700. I que Barajas té quatre pistes. Una de prop 4.500 metres. I les dues més curtes, 3.500!

Aquí rau el problema, la clau de volta. Una pista llarga infrautilitzada per la proximitat de les urbanitzacions de Gavà i Castelldefels. Una qüestió que només podria afrontar Aena via expropiació o trobant una improbable fórmula tècnica que minimitzés el soroll. Fa uns dies es proposava una pista damunt el mar. Finalment, queda l’opció d’una pista llarga en un dels aeroports satèl·lits. Reus? Sempre, és clar, que es dibuixés un complex aeroportuari i es garantissin les comunicacions amb un tren llançadora. O bé alguna altra fórmula híbrida que com va passar a Leizaran (l’autovia de muntanya) conjugués la preservació ambiental amb la millora de les comunicacions entre Navarra i Guipúscoa.

Finalment, cal que el Govern de Catalunya lideri. Planifiqui i proposi. Que no té res a veure amb l’actitud acrítica i acomodatícia que va escenificar Puigneró i que va debilitar el Govern i perjudicar els interessos del país que no són ben bé els d’Aena —per dir-ho finament— que malda només per subordinar el Prat a Madrid. I als que, per cert, els importa un rave si Barcelona està o no connectada amb el món.