Vaig ser una nena adoctrinada en el catalanisme. Apa, ja ho he dit. Feia anys que volia sortir de l’armariet [recordeu que en català no es diu ni guixeta (calc del francès guichet) ni taquilla (quan fa referència a l'armari petit on es deixen els estris personals)]. Perquè us feu una idea de la dimensió de l’adoctrinament que vaig patir, us posaré una sèrie d’exemples clarificadors. Quan tenia quatre anys, m’obligaven a mirar només TV3 (pels que no ho recordeu, TV3 era aquella televisió que, en els seus inicis, utilitzava un català immaculat). El primer que em van obligar a veure va ser Pac-man, una sèrie d’animació que es basava en un videojoc dels anys vuitanta del segle passat. Però això només va ser el començament, van venir moltes altres sèries, com La petita Pollon, A cor obert, Magnum, L'espantaocells i la senyora King, Doctor Slump, Bola de drac, Musculman..., i programes de televisió, com Amor a primera vista, Sense Títol, Filiprim, Persones humanes, etcètera, etcètera. Sembla que això, als meus tutors legals, no els va semblar suficient, perquè —aprofitant que tenia les mans lliures— em van obligar a fer senyeres catalanes de ganxet mentre mirava les sèries. Aquestes senyeres, o bé les fèiem servir de cobrellit o bé les veníem a altres catalans adoctrinats.
Durant el dia, anava a l’escola; on només m’ensenyaven a parlar català, a cantar Els segadors i a tocar La santa espina amb el fiscorn. Parlo castellà i mai he sabut per què; ningú em va ensenyar a parlar-lo. Sortint de classe, venia el pitjor: m’obligaven a anar a classe de balls tradicionals amb l’esbart de dansaires del poble; a aprendre a ballar sardanes; a fer d’enxaneta de diverses colles castelleres de la província, i a anar a classe de ball de bastons. Amb deu anys tenia els panxells d’un esportista d’elit de trenta.
Explico tota aquesta història perquè els catalans que han estat adoctrinats com jo sàpiguen que no estan sols i que d’aquí no se’n pot sortir
Quan es ponia el sol, començaven les classes d’història de Catalunya i de combinació de pronoms febles. La classe consistia a llegir deu llibres i a contestar cinquanta preguntes. Per cada pregunta que responia malament, m’obligaven a recitar vint poemes d’algun autor català (Salvador Espriu, J.V. Foix, Josep Carner, Joan Maragall…). Com podreu entendre, a l’hora de sopar, estava exhausta, així que —perquè agafés forces i no decaigués— m’obligaven a menjar un plat de mongetes amb botifarra i allioli; un plat d’escudella i carn d’olla, i una crema catalana i un plat de grana de capellà de postres. Em deixaven deu minuts perquè fes la digestió i, tot seguit, m’obligaven a ficar-me al llit amb uns auriculars a les orelles i em feien escoltar totes les cançons dels cantautors de la Nova Cançó (Guillermina Motta, Lluís Llach, Josep Tero, Marina Rossell, Raimon, Pau Riba, Jaume Sisa…). La gallina ha dit que no, visca la revolució! Oh, gavina voladora, que volteges sobre el mar… Encara les tinc gravades al cervell.
Quan vaig ser més gran i ja parlava el català d’en Pompeu Fabra i havia coronat més de dos mil castells humans, em van obligar a estudiar Filologia Catalana per poder dedicar-me a adoctrinar les noves generacions. Una cosa va portar a l’altra —ja sabeu com van aquestes coses— i, sense adonar-me’n, vaig acabar votant, obligadament, sí a la independència de Catalunya en el referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Com diria Jaume I: Vergonya, cavallers, vergonya!
Explico tota aquesta història perquè els catalans que han estat adoctrinats com jo sàpiguen que no estan sols i que d’aquí no se’n pot sortir. Un dia et fa gràcia una cançó d’en Raimon; l’endemà, notes que et fa il·lusió trobar-te els companys de la colla sardanista; tres dies després, et ve de gust menjar un plat d’escudella i carn d’olla…, i un dia t’adones que, sense tu voler-ho, t’estimes Catalunya, el català i la cultura catalana amb tot el cor i que ja no pots fer res per evitar-ho.