La nostra tribu excel·leix notòriament com a planter d'actors i el fet és d'una lògica gebradora; som una mena de gent que, davant les consuetuds de la vida i de les tragèdies de la geopolítica en general, està acostumada a fer la viu-viu i a salvar la nostra hipocresia impostant retòrica. En aquest sentit, és normal que els nostres bufons hagin de transportar la creu de l'ètica comunitària i, a les entrevistes, es vegin obligats a muscular filosofia (no tinc cap problema de competència gremial perquè el pensament, per fortuna, no exigeix carnet). Parlant d'intervius virals, darrerament han transcendit els mots del nostre hiperactiu intèrpret Enric Auquer que, arran de l'estrena de la pel·lícula Cronos sobre els atemptats gihadistes del 17-A, demanava més autocrítica a la parròquia i, sense defugir la iniciativa dels perles i la influència del fill de la grandíssima bagassa de l'imam de Ripoll, es qüestionava sobre "quina responsabilitat" podem tenir els indígenes del fet que uns adolescents es radicalitzin, esmentant l'espurna de la violència estructural que pot ordir el racisme.
Coincideixo amb l'Auquer que els oriünds d'un indret compartim la "responsabilitat de privilegi" de saber per què hi sorgeix la violència i, en aquest sentit, em sap greu que la secta dels josepmaries hagi respost el clam d'aquest artista demanant-li que calli la boqueta. Analitzant la petició de l'actor, jo diria que primer hem d'escatir el seu propi clam, que es basa en el pensament catòlic-marxista habitual dels nostres artistes (el qual, sorgit d'un gènere com el cinema, que és un dels grans productes del capitalisme, encara té més conya). Aquesta tendència acostuma a pensar que els actes mai no acaben d'ésser responsabilitat del propi subjecte —ni d'un grup d'individus amb una moral compartida— sinó fruit de la culpa d'un tot social; des d'aquesta perspectiva, un okupa no assaltarà una propietat privada perquè sigui un galtes que no vol pagar un lloguer, sinó que actuarà en reacció a la responsabilitat col·lectiva d'un sistema que no l'ajuda prou perquè pugui sufragar-se un piset. A la via catòlica l'individu peca, però sempre pot escudar-se en la desídia del comú.
El seu clam es basa en el pensament catòlic-marxista habitual dels nostres artistes. Aquesta tendència acostuma a pensar que els actes mai no acaben d'ésser responsabilitat del propi subjecte sinó fruit de la culpa d'un tot social
En aquest sentit, té gràcia que el nostre progressisme s'inspiri en un text tan antic com el llibre XIII del De Civitate Dei de Sant Agustí, on es relliguen els mals d'homes i dones a la seva condició de simples conductors del pecat original (un concepte que el pare de l'Església relligava a una cosa tan ancestral com el mateix coit que facilita la concepció humana). Al seu torn, i seguint una lectura althusseriana del marxisme (bastant discutible, però això si voleu ja ho discutiríem fent un cafè a l'Ateneu), hom entén que els esclats de violència mai no poden sorgir de l'espontaneïtat o fins i tot de l'avorriment, sinó que la coacció sempre té un caràcter sistèmic. Això, segons la lògica de la tertúlia radiofònica, pot dur-nos a justificar qualsevol atemptat en la manca de cohesió social o en l'auge de la pobresa d'una classe determinada. Abans d'això, i mercès als ploms de l'escola de Frankfurt, també s'abraçà el concepte de violència messiànica, un tipus d'esclafit de poder mitjançant el qual hom forçava la ruptura simbòlica d'un sistema sense arribar a causar-ne el capvespre o traspàs.
Combinant aquests dos sistemes de pensament, es podria analitzar quina és la culpa col·lectiva o l'error del sistema que podria respondre a la pregunta, seguint les declaracions d'una altra actriu d'aquest film, de per què "uns nois catalans decideixen atropellar uns altres catalans". El problema d'aquesta perspectiva és la trampa final perquè, en la ja famosa entrevista d'Auquer, l'actor no apel·la a escatir la culpa que tenim tots plegats en l'afer, sinó a la seva pròpia responsabilitat vers la carnisseria. Aquest aspecte és interessant, perquè la retòrica ens du a fer-nos un interrogant com a col·lectiu (o sistema, en marxista) però a respondre'l a través de la culpa individual. Evidentment, si estirem el fil d'aquest procedir, caiem en un atzucac que només porta al sadomasoquisme, car —de l'atemptat en qüestió— nosaltres no en tenim cap responsabilitat; estirant el fil de l'argument, la pregunta d'Auquer només ens du a sentir una espècie de culpa dolorosa sense poder-ne respondre i, al límit, ens aboca a ser coautors d'una desgràcia que vivim en silenci.
Tot això són filosofades que val la pena recordar, no només per veure com la gent més progre del país recau en les dèries més conservadores de la tradició pensamental per fer-se els interessants, sinó també perquè tots aquests saltimbanquis de la retòrica prefereixen fer-nos repassar pacientment la bibliografia filosòfica que no pas preguntar-se coses com per què coi un imam era confident del Regne d'Espanya o per què recollons el Gobierno del mateix país s'ha palesat tan mandrós a desclassificar els documents secrets sobre el tema, uns milers de folis mercès als quals podríem abandonar el pensament especulatiu per abocar-nos al món de la responsabilitat política. Però tot això, ja se sap, són coses que els intèrprets més valentons sempre es deixen al sarró, no fos cas que la indústria cinematogràfica espanyola, també molt progre, els deixés sense curro.