Estava cantat que ERC acabaria donant suport al pressupost de la Generalitat d’aquest 2026. La gent ja ni recorda quina va ser la primera condició que va plantejar la formació d’Oriol Junqueras per aprovar-lo, perquè n’ha posat tantes de noves a mesura que el PSC —i el PSOE, que és qui de veritat talla el bacallà— les hi anava tombant que el més fàcil és haver perdut el compte. El que és clar és que aquell finançament, dit singular, que havia de permetre al Govern recaptar el 100% de l’IRPF, que va servir per investir Salvador Illa 133è president de la Generalitat, dorm el son dels justos. De fet, com totes les promeses que fan sempre els socialistes, de les quals no se’n compleix mai cap. I això els partits catalans ho saben de sobres, per experiència pròpia, però no sembla que serveixi de res, perquè quan no és JxCat, i abans CiU, és ERC qui els posa la catifa vermella.

Després de dos anys de governar en minoria amb els comptes prorrogats —els del 2023, perquè de llavors ençà no se n’han aprovat més—, el líder del PSC pot treure pit que per fi disposa de pressupost un cop tancat l’acord, d'una banda, amb ERC i, de l’altra, amb els Comuns. Serà, quan el Parlament hi doni via lliure abans de les vacances d’estiu, el primer que aconsegueix tirar endavant i, previsiblement, també l’últim, perquè, més enllà que de l’exercici del 2026 ja n’haurà transcorregut més de la meitat, el 2027 és any electoral —comicis municipals i espanyols— i ningú no li farà el regal d’aprovar-ne un altre, i el 2028 passarà el mateix perquè tornen a tocar les eleccions catalanes. Tots han pugnat per veure qui escenificava millor l’entesa, però qui en treu més rèdit és sempre qui governa i, en aquest cas, Salvador Illa no desaprofitarà l’oportunitat de capitalitzar una maniobra que aquesta vegada li ha sortit bé.

El que ha decantat finalment la balança ha estat, curiosament, la formalització de nous espais de poder en forma d’organismes, de direccions generals o del que més convingui

La incògnita és què en treuen els facilitadors de l’acord que no governen i que, per tant, no es poden apuntar les medalles amb tanta facilitat com del Govern estant. La incògnita és què en treuen aquest cop ERC i els Comuns. I aquí és quan l’anàlisi del que en aparença és un simple pacte pressupostari, unes quantes sumes i restes de números, es complica. Perquè, si es fa cas de les últimes exigències que els uns i els altres han posat sobre la taula del PSC per aprovar-lo i que aquest, amb el vistiplau del PSOE, ha acceptat, el resultat més aviat sembla una repartidora de cadires que no pas un acord de pressupost. I és que, a més de la insistència dels uns en l’habitatge i dels altres en la llengua, i de l’oblit de tots plegats de les demandes de mestres i professors, que tots han rebutjat de manera conscient i irresponsable, el que ha decantat finalment la balança ha estat, curiosament, la formalització de nous espais de poder en forma d’organismes, de direccions generals o del que més convingui.

En el cas d’ERC, l’entesa s’ha desencallat per una confluència de factors. D’una banda, l’acord de creació de dos organismes vinculats a la gestió d’infraestructures: el Consorci d’Inversions de Catalunya —ens bilateral entre l'Estat i la Generalitat encarregat de planificar, fer el seguiment i prioritzar els projectes d'inversió de l’Estat a Catalunya— i la Societat Mercantil d’Inversions —empresa pública participada de forma paritària per l'Estat i la Generalitat i dissenyada per supervisar i executar directament les obres i els projectes de l'Estat a Catalunya. De l'altra, l’acord d’avançar cap a una participació més gran de les administracions catalanes al Consorci de la Zona Franca, de manera que la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona passin a tenir-hi conjuntament majoria. I encara d’una altra, l’acord de construcció de l’anomenada línia orbital ferroviària entre Mataró i Vilanova i la Geltrú sense passar per Barcelona, que, projectada per primera vegada el 2004, s’acabaria el 2041 i que, mentrestant, ves a saber si donaria prou joc per posar en marxa un observatori, un comissionat, un comissariat, un altre consorci o tot alhora perquè s’ho vagin mirant.

Pel que fa als Comuns, el cop de gràcia ha estat també múltiple. Per un costat, la creació de la Comissaria General de Prevenció i Denúncia de les Violències Masclistes. I per l’altre, la creació d’una direcció general de Disciplina en Habitatge per sancionar qui se salti la llei d’habitatge de Catalunya, dedicada exclusivament a inspeccionar els incompliments dels topalls dels preus del lloguer i a posar les sancions corresponents i que tindrà en el punt de mira sobretot els grans tenidors, com s’ha encarregat de proclamar la mateixa Jéssica Albiach, que fins i tot ha avançat que el nou ens l’encapçalarà el que n’ha dit una “figura de consens”. Dit d’una altra manera: gràcies als pactes per aprovar el pressupost de la Generalitat del 2026, hi haurà més cadires a ocupar i és una evidència que, entre tots els que han fet possible que Salvador Illa tingui els primers comptes de la legislatura, se les repartiran. Per a altres coses, entre elles el sector educatiu, no hi haurà prou diners, però, per a la creació de consorcis, societats mercantils, empreses públiques i direccions generals, no en faltaran.

En el que s’hauran d’espavilar ERC i els Comuns és a aconseguir que tot allò que el PSC ha promès ho compleixi. I això serà el més complicat, perquè als socialistes la fama d’incomplidors els precedeix. Sense anar més lluny, la línia orbital ferroviària és —més enllà del joc de paraules a què dona peu el concepte òrbita i els seus derivats— el brindis al sol més sonat de tots, perquè, després que PSC i ERC anunciessin en rubricar l’acord que el cost de construir-la, 5.200 milions d’euros, l’assumiria l’Estat, fonts del govern espanyol s’afanyaven a fer saber que no s’havien compromès a finançar res de tot això. És el que succeeix per confiar en segons qui, i més si entremig hi ha intervingut el govern de Pedro Sánchez, que a través de la Comissió Bilateral Generalitat-Estat ha hagut de beneir justament la creació dels nous organismes, i que des que va arribar a la Moncloa no ha complert ni una de les promeses fetes als partits catalans, sigui ERC o sigui JxCat. Això sí, sempre tindran unes quantes cadires per esperar asseguts.